diumenge, 30 de desembre del 2007

Un any més

[Tió al menjador de casa amb tots els regals =) ]


Un any més ens felicitem. Un any més estem amb els nostres. Un any més pensem en el futur. Un any més imaginem, somiem, creiem i disfrutem de les millors estones amb els que més estimem.

Aquest any no estic gaire inspirat... Deu ser l'encostipat... el fer masses coses.

Primer propòsti de l'any vinent: deixar un parell d'activitats de les que faig i respirar una mica!

Que ja van dos nadals malalt xD

Una abraçada a tots, bones festes, i que tingueu tot allò que desitgeu.

Salut i bon 2008!


Pau.

dimecres, 19 de desembre del 2007

Entre cordes i cametes

Avui toca parlar d'això, de cordes cametes, focos i cables; de teatre. Perquè un any més s'acosten "Els Pastorets" a can Deixalles, i les coses comencen a estar ja quasi acabades.

Avui era l'últim dia "oficial" de muntatge (perquè sempre muntem els dimecres); però encara ens queden unes quantes hores de feina per acabar de pulir les coses que ens falten.

Per els que encara no estigueu al corrent de com anirem aquests dies seguents, aquí va el planning:



Dates dels Generals i representacions dels Pastorets 07-08.

Dissabte 22 - tarda (16h aprox.) - Assaig general del dia 23 (infantil)
Dissabte 22 - vespre (21h aprox.) - Assaig general de Nadal (veterans)
Diumenge 23 - tarda (18:30h) - Representació Pastorets Infantils
Diumenge 23 - vespre (21h aprox.) - Assaig general de Sant Esteve (grans)
Dimarts 25 - tarda (18:30h) - Representació Pastorets Veterans
Dimecres 26 - tarda (18:30h) - Representació Pastorets Grans

(pendent confirmar) Dissabte 29 - tarda (17h aprox.) Assaig general dia 1
Dimarts dia 1 - tarda (18:30h) - Representació Pastorets Infantils

D'això se n'extreu bàsicament que ens passarem el cap de setmana al "bonic" i quasi acabat Casal Cultural Codinenc fent els Pastorets de Josep Mª Folch i Torres les vegades que faci falta, que espero que no siguin gaires més de les que estan a dalt marcades, fins que surtin.

En fi, us esperem a tots, repetim TOTS! Algun dels dies (com si voleu repetir, eh!) de representació a les 18:30 al Casal. Es venen entrades el mateix dia de representació a les 12 del migdia pels que no es vulguin quedar sense cadira (ho recomanem sobretot pel dia 25).

Salut i... Teló!

Pau.

PD. Estem de renovació de web. S'accepten propostes i millores;

versió actual (tranquils, el mític video flash d'entradeta el posarem a una banda o altra, no el treurem pas!!)
versió nova (en construcció permanent, igual que el Casal. esperem, però, no trigar tant a acabar-la com l'edifici, nosaltres prometem que els nets de l'Eloi Canet la veuràn!! ;)

dimarts, 18 de desembre del 2007

Missió Tu Jugues al Centre Civic

Després de la moguda d'ahir, que va anar molt bé, i per la qual ens hem de felicitar tots, vull explicar, per la part que em toca :), com anava la cosa.

El gran repte que teníem era traslladar l'estudi d'Ona Codinenca al Centre Civic, i poder emetre en directe el programa des d'allà. Això inclou micros, un d'inalàmbricpel public, retorn als cascos dels presentadors, linia de telèfon allà mateix per fer trucades en directe (inclús internacionals!); mesclar-ho tot per enviar-ho a Can Buixó, però també treure-ho correctament perquè se sentís a la sala del teatre. Tot una fita a nivell tècnic per una radio local com és Ona Codinenca, ja que aquí ni unitats mòbils, ni històries de l'estil. Tot el que s'havia de muntar s'havia de fer des de zero.

Tot i això la trempra del Ton és inacabable i des de trobar el programa adient, fins a comprar un hibrid pel telèfon, va aconseguir gran part de la realització del programa.

I com vem connectar tota aquesta maquinària perquè funcionés? Doncs molt "senzill": els micros (que els companys del CESF van baixar a corre cuita un cop acabat el programa, una mica abans perquè nosaltres poguessim establir la connexió) estaven enxufats a la taula dels companys de La Caldera, una Yamaha 03D que centralitzava tots els equips.

A la taula entraven els micros de taula, el receptor del micro inalàmbric, l'hibrid del telèfon, i l'ordinador portàtil des don tiravem la música i les falques (operat amb Ubuntu, per cert!).

Pel que fa les sortides, d'una banda treiem a un segon portàtil que, via internet, emetia a l'ordinador1 de l'estudi de la radio a Can Buixó. Des d'allà, amb el procediment habitual, s'emetia per radio i també a l'ordinador que llança l'emissió a internet per poder-la escoltar arround the world!

Però evidentment també necessitavem so a la sala, per tant teniem una segona sortida a la taula dels altaveus que amplificava cap a la sala. I per assegurar-nos la tirada, ens vam encarregar també de grabar el programa al Civic mateix (a la radio l'ordinador2 també el grabava); en una pastilla de Minidisc, que ens ocupava la última sortida.

Per acabar-ho d'arrodonir, una línia interna amb un micro al control per parlar als cascos del Quim i el Ton, sense que sortís per antena.

Com he dit, crec que ens hem de felicitar per tot, i jo felicito especialment al Quim, al Ton, i al Francesc (Moreno) de la Caldera per seu suport interminable, el seu calaix també segons com sense fons, d'ajuda i solucions!

A grans trets seria això. Hem aconseguit una gran fita dins de la nostra (i ja no tant petita) radio. Gràcies a tots els que van donar un cop de mà: les "mares", els "muntanyes", l'Àlex, el Subi, tots els que em deixo que seran més d'un, i obviament els del Tu Jugues.

Sobretot perquè tot i les presses, dels nervis, dels errors, vaig disfrutar com poques vegades ho he fet.

Salut i radio!

Pau.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Avui, tu jugues!

Avui toca parlar d'una de les meves primeres mogudes de la radio. Radera dels incombustibles i incansables Ton i Quim, del Tu jugues, hem organitzat un programa especial, que s'emetrà en directe des de la Sala del Teatre del Centre Civic.

Els del Tu jugues han organitzat un interessant concurs; que està movent a mitja població i del que sortirà el i la esportista de l'any Codienc. Fa una setmana es va tancar la proposta de noms, i durant els últims dies la gent ha votat a través de diferents maneres, als cinc candidats de cada categoria:

Masculí: Marc Vila, Oriol Cuspinera, Siso Cunill, Salvador Chacón, Enric Permanyer.

Femení: Adriana Gutiérrez, Judith Sancho, Betsi Vila, Alba Villegas, Maria Miralda.

Si al principi semblava que hi havia clars guanyadors, les votacións s'han anat ajustant, i finalment, des d'ahir a les 12 de la nit ja no es pot votar, i els resultats es guarden en secret i confidencialitat als dos ordinadors que deuen tenir més valor ara mateix al poble!! ;)

I avui tenim la prova de foc. Retransmetre endirecte des del Centre Civic a l'estudi d'Ona Codinenca i des d'allà a tot el poble, via ràdio, lògicament, i via internet, com sempre. Si esteu a Sant Feliu us anim-ho a venir al Civic, i sinó, a escoltar-nos a través de la radio (Ona Codinenca: 107.2FM - Sant Feliu de Codines, o d'internet; a partir de les 21h!

Salut!

Pau.

dijous, 13 de desembre del 2007

Amb massa presses

Sense gaire temps per escriure, m'afegeixo a molta gent i penjo una enquesta sobre la imatge i la frase de l'any, altres propostes les podeu fer comentant i les afegiré! La veritat és que començo a somiar matrius i no estic gaire encertat..

Salut!

dissabte, 8 de desembre del 2007

Salvador Puig Antich

Ahir vam anar amb la colla al Cicle de cinema que fa el Centre Civic. Projectaven Salvador. Em va agradar molt. Tot i recordar-ne fragments d'altres vegades, ahir va estar molt bé, perquè erem com en un petit cinema, com en un cinema familiar; sense mòbils, sense sorolls, sense crispetes, però amb una pantalla ben gran. A més vam seure davant de tot i va estar molt bé. És increhible com una pel·lícula et pot transmetre tants sentiments, rabia, somriures, plors. Perquè les ganes que segons com tenia d'aixecar-me de la butaca i cridar, actuar, son dificils d'explicar.

Després reflexions, pensaments. Una amiga fa un comentari sobre els seus sentiments: "No us ha fet venir ganes d'anar a una manifestació?". Bé, tot i que jo no necessito veure la pel·licula per manifestar-me pel que crec injust, sí és cert que veure-la et fa agafar (una mica) consciència de que a tots ens toca lluitar, treballar per aconseguir un món millor, del qual estem tant i tant lluny. Penso que si, ni que sigui per molt poc, fa treure aquest esperit de canvi a una jove que no ha viscut aquella època, aquelles atrocitats, ja és una molt bona pel·lícula. Nosaltres no el vam coneixer, però igualment t'entra fins ben endins.

Perquè ens fa falta a tots una mica d'aquesta conciència històrica de la qual comencem a mancar. Ens fan falta unes quantes lliçons d'història que ens facin veure les coses tal i com son, i que en facin reaccionar davant segons quins fets. Ens manca una mica de consciència del que som, i del que volem ser. I ens sobra a tots bona part de Playstation, Nintendo, Diaris de Patricia, Gameboy.

Pel que hagueu vist la pel·licula, dos dels millors moments per a mi: quan s'adona de com l'executen, que ell mateix diu "Quina putada, això si que és una putada...". I quan el funcionari, del qual s'ha fet company, reacciona després de l'execució i crida el que tothom d'aquella sala sap perfectament; que va ser una injusticia, com tantes d'altres, les quals no hem d'oblidar, perquè no tornin a passar, i perquè no ens deixin acceptar les que actualment es duen a terme, sota noms legals semblants a defensa del terrorisme i altres per l'estil.

I pels que no l'hagueu vist, només una última recomanació, si aquest Nadal voleu regalar alguna cosa especial, que no sigui un Need for Speed, o la enèsima versió d'un Call of Duty... Potser que tampoc sigui el DVD de la pel·lícula, però que sigui alguna cosa que ens faci pensar, i no ser cada cop més esclaus de pantalles i pantalletes.


Salut i llibertat.


Pau.


Web: Salvador (la pel·lícula)
Musica: I si canto trist (altres a la web).

dilluns, 3 de desembre del 2007

Seguirem sominat, ensorrarem els murs.



Perquè ja fa un any, copio la mateixa foto i el fotolog de llavors.










Perquè mai deixarem perdre el que tenim

Perquè qui sap el que ara vindrà

Perquè.... ho sabem...

Perquè t'estimo!

Perquè ets tu.

Perquè no hi ha paraules...


3.Des.06 - 3.Des.07



pauet.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Els tió cagarà corones pels regidors

Els que aquest matí hagin pogut assistir al Ple de l'Ajuntament de Sant Feliu entendran el títol del post d'avui. Al ple es presentava una moció que firmàvem conjuntament les JSC-SFC i les JERC-SFC. La moció demanava que, mitjançant vot secret els regidors es manifestessin sobre dos punts.

El primer: "Que l'Ajuntament expressava el seu rebuig a una institució arcaica i poc democràtica [la monarquia]".

El segon: "Que la República és un sistema de Govern més democràtic i participatiu".

Doncs bé, davant la sorpresa de més d'un, els dos punts de la moció han estat rebutjats per les quatre abstencions dels regidors de la oposició (els 3 de CiU i el regidor del grup ISF); 7 vots en contra de la majoria dels regidors del govern del PSC, i 2 vots a favor, 1 de la regidora ERC i l'altre (suposem...) l'Anna Miralda (PSC).

Haig de dir que em sembla increïble que la moció hagi tingut un resultat com aquest. Realment no sé què serveix que companys de les JERC demanin al Congrés que es perdoni als dos nois que van cremar les fotos dels reis a Girona, si ni tant sols aquí els qui ens representen accepten un fet real, com és el que la monarquia de democràtica no en té res i que la República és més participativa.

Davant el fet, el tió que cada any arriba a la plaça per cagar regals per als mes petits, ja ha declarat que té guardades una setena de corones per els regidors de l'Ajuntament de Sant Feliu.

Salut i (avui més que mai) independència!

Pau.


PD. Comunicat oficial de la Secció local de les JERC

dimarts, 27 de novembre del 2007

Qui no prefereix un "segmentation fault"?

Permeteu-me avui que escrigui un post un tant estrany... però amb el Gerard no ens n'hem pogut estar de fer una captura de pantalla i difondre-la per la xarxa... xD

Estem treballant amb una pràctica de programació de la Pompeu, i al compliar el codi no ens dona cap error, però a l'executar el programa, després de escriure correctament al matriu, ens escriu això que veieu al terminal.



I la nostra pregunta (que malauradament només entendran aquells qui hagin programat alguna vegada en C) és: qui no prefereix abans un error del tipus "segmentation fault" a l'error que ens escriu a nosaltres?? Ningu!!! Volem de nou el nostre ja amigable seg. fault!!!

En fi, avui no em feu gaire cas que porto 8 hores de pantalla i això comença a intoxicar-me...

Salut!

Pau.

dijous, 22 de novembre del 2007

La calenta xarxa santfeliuenca

Avui toca parlar de nou sobre blogs i webs perquè, per diverses raons, l'actualitat de la xarxa santfeliuenca està molt moguda.

D'una banda cal destacar l'aparició de nous blogs i webs que com el tujugues, el cfsantfeliu, lafavaputa, que es sumen a altres blogs que ja teniem i que eren coneguts pel poble com el del Roc, el de l'Arnau (ara traslladat) o el de Cantalacanya, que ha mort sobtadament després de les eleccions, però fins hi tot així no deixa anar un domini que no li hauria de pertànyer.

I ara que el nou consistori ja està en marxa i qui més qui menys ha anat agafant rodatge, sembla que hi ha qui estava massa bé a l'oposició, doncs no deixa de fer-ne, doncs no sé si és molt normal que quan un partit té una majoria absoluta que li permet canviar el que tant temps ha estat reclamant, la web corporativa del partit segueixi tenint titulars els quals 9 de cada 10 tenen com a objectiu la oposició. Això és semblant a les campanyes electorals, quan els grups, en comptes de explicar detalladament perquè les seves propostes son millors, es centren en criticar les dels adversaris. I això és feina de qui no pot canviar les coses, no del qui pot.

El principal problema rau en els comentaris que es deixa anar des de lafavaputa. Com que no tinc proves clares a les quals agafar-me per dir qui n'és l'autor no ho faré, tot i que hi ha qui diu que són els convergents els que hi estan al darrera. El que si que tinc clar és que la web satiritza sobre la política santfeliuenca, que ja era necessari. Segurament, però, els seus arguments no s'haurien de basar tant en els temes personals de les persones, però us convido a fer una reflexió:

És que la política catalana no actua completament així? És que quan els actors de Polònia satiritzen l'actuació dels polítics catalans no ho fan a partir de qüestions físiques i personals dels mateixos? Crec que els que un bon dia van decidir entrar en aquest món haurien d'haver fet aquesta reflexió i acceptar-la abans de fer el pas definitiu.

Ara tots ens queixem de que el que uns fan no és correcte, però no ens parem a pensar que la sàtira política ha existit sempre (a les democràcies lliures, lògicament) i que és una bona manera d'oxigenar el, sovint, tensat ambient polític en que ens movem.

Crec que si a alguna de les webs esmentades abans se li acudís parlar sobre algun defecte d'una persona, tots posaríem el crit al cel, però ningú s'estranya de que (per exemple) a Carod-Rovira se'l representi exagerant el defecte que té de pronunciació. És un fet que trobem graciós, que acceptem, sense parar a pensar si pot perjudicar a la persona. En aquest cas queda clar doncs la majoria de polítics han acceptat les seves rèpliques de Polònia, però potser perquè a Sant Feliu ens coneixem més tots, aquestes coses molesten més.

A més, a l'altra banda de la moneda hi ha pàgines a través de les quals durant el període pre-electoral i electoral s'ha difós informació sovint no gaire fiable o s'ha culpat a persones sense proves de que fos realment cert que n'eren, de culpables; tot i que també una visió clara de que el poble estava caient a troços, això no ho nega ningú.

A banda de tot això hi ha aquest altres blogs i webs d'entitats que, evidentment, estan al marge de tot això. Tant el TuJugues (que acaben d'engegar un engrescador concurs!!) com al Cfsantfeliu son de recent creació, però hi ha entitats (futbol, el Correfoc, La Pinya, CESF, Can Xifreda,i d'altres que segur que em deixo) que ja fa temps que tenien el seu espai propi a la xarxa.

Us convido a tots a fer un surffing per internet, com diu el Ton, i veure amb els vostres propis ulls com està la "calenta xarxa santfeliuenca!".

Salut!

Pau.

PD. Com comenta l'amic anònim, cal afegir a la llista la webs santfeliuenques la web del Kulactiu, que m'he deixat tot i tenir-la a la llista d'enllaços! :S Disculpeu...

diumenge, 18 de novembre del 2007

No frontiers



If life is a river and your heart is a boat
And just like a water baby, baby, born to float,
And if life is a wild wind that blows way on high,
And your heart is Amelia dying to fly,
Heaven knows no frontiers and I've seen heaven in your eyes

And if life is a ball room in which we must wait,
'round the man with his fingers on the ivory gates,
Where we sing until dawn of our fears and our fates,
And we stack all the dead men in self addressed crates,
In your eyes faint as the singing of a lark,
That somehow this black night,
Feels warmer for the spark,
Warmer for the spark,
To hold us 'til the day,
When fear will lose its grip,
And heaven has its way,
Heaven knows no frontiers,
And I've seen heaven in your eyes

If your life is a rough bed of brambles and nails,
And your spirit's a slave to man's whips and man's chains,
Where you thirst and you hunger for justice and right,
And your heart is a pure flame of man's constant night,
In your eyes faint as the singing of a lark,
That somehow this black night,
Feels warmer for the spark,
Warmer for the spark,
To hold us 'til the day when fear will lose its grip,
And heaven has its way,
And heaven has its way,
When all will harmonise,
And know what's in our hearts,
The dream will realise

Heaven knows no frontiers,
And I've seen heaven in your eyes,
Heaven knows no frontiers,
And I've seen heaven in your eyes


I haurem de seguir...

endavant??

Suposo que si...



I de nou una altra setmana... ja nomes en queden dues i examens... horrorrrrrrr.



bixu.. t'estimo!
caldea..!




pauet.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Multiplicació personal!!

Avui per acabar el cap de setmana poca cosa a dir, us remeto a tornar demà quan tingui una mica més de forces per escriure i no tingui tanta son...

Tot i això us deixo amb un resum rapidet, rapidet. Dijous a la tarda entrenaments i conferència de Lopez Tena presentant el llibre "Catalunya sobr Espanya"; divendres UPF, tarda a la Federació Catalana de Bàsquet per moure fitxes i partits, a la nit, moments màgics i fantàstics; dissabte al matí radio amb les mares, a la tarda a casa i treballant a la feina del pare com cada cap de setmana. Al vespre teatre, "El sopar dels idiotes", a Fonollosa (Bages), vam arribar a les 3.00 de la matinada i cap a dormir, perquè avui a les 9 cap a Mataró al XXI Congrés Nacional de JERC, que ha anat molt bé! Cares conegudes i retrobaments per tot arreu. A la tarda dormir una mica i intentar baixar-me cosetes per la Pompeu, però la web està de vaga...
Ha sigut un cap de setmana complert. Però uns quants més com aquests i no aprovare els examens... :S


Us deixo amb musiqueta, fins aviat!

Salut!

Pau.


PD. Dec unes quantes trucades... prometo fer-les demà... Jofre, Paré, Serreta, Didac (Felicitats!!)...



Creix - Feliu Ventura (www.feliuventura.com)

Creix i va escampant-se lentament
Es pot llegir en les mirades
de la gent.

És un riu callat però latent
Quan la impaciència és la virtut
O l’aliment

Creix com un núvol
I, a voltes, la veig créixer
Per damunt de mi.
Creix com un arbre
Que enfonsa les arrels
Per arribar al cel.

És ensordidora i ascendent
La veu de molts quan la unitat els
fa eloqüents

narren una història diferent
On la justícia és el principi
I l’argument

Creix com un núvol
I, a voltes, la veig créixer
Per damunt de mi.
Creix com un arbre
Que enfonsa les arrels
Per arribar al cel.

on la vida és un deute pendent
només la vida significa
moviment

el futur no porta remitent
només s’hi arriba preguntant
o responent!

Creix com un núvol
I, a voltes, la veig créixer
Per damunt de mi.
Creix com un arbre
Que enfonsa les arrels
Per arribar al cel.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Energies renovades

Avui toca escriure en clau política, i és que la setmana passada vam celebrar l'assamblea anual de la secció local de les JERC de Sant Feliu de Codines, que va servir per concretar les actuacions d'aquest curs electoral, i per renovar-ne l'executiva. que queda de la següent manera.

Portaveu: Francesc Paré
Organització i Finances: Fiona Pujol
Comunicació i premsa: Pau Ibars

I per començar aquest cap de setmana tenim el XXI Congrés Nacional de les JERC, al qual assistirem la majoria de militants de Sant Feliu. A més també us haig de dir que ja tenim al loteria de Nadal!! Aquest any juguem al 69418. Si voleu participar-hi parleu amb qualsevol membre de la secció local.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Navegant entre discos!

Avui penjo un test que ronda per blogs i fotologs, i que vaig fer fa uns dies amb el reproductor de música a "aleatori" i anar contestant, aquest és el resultat. Us anim-ho a fer-ho!! Descobreixes més d'una cançó que no sabies ni que tenies!!

• Com et descriuries?:
Angel - The Corrs (comencem bé xD)
• Què t'agrada d'una persona?:
En un instant - Gossos
• Com et sents avui?:
Bueltatzen ("Tornar") - Berri Txarrak
• Quin és el teu objectiu a la vida?:
Tio Canya - Obrint Pas
• Quin és el teu sobrenom?:
Run - Snowpatrol
• Què pensen els teus amics de tu?:
El meu consol - Pep Sala
• Què penses dels teus pares?:
La luz - Beth
• En què penses molt sovint?:
Cada dia - Alex Ubago
• Què és 2+2?:
Espurnes de coratge - Els Pets
• Què penses del teu millor amic?:
Seguirem somiant - Sopa de Cabra
• Què penses de la persona que t'agrada?:
La nit s'acaba - Gossos (no... llarga nit ;P)
• Quina és la històrai de la teva vida?:
Hoy - Rosana.
• Què vols ser quan siguis gran?:
I'm not a girl, not yet a woman (segur que no... jajajajajaja)
• En què penses quan veus la persona que t'agrada?:
Berlin - Vega
• Què ballaràs el dia del teu casament?:
El ritmo del mar - Celtas Cortos (visca l'alegria! xD)
• Què tocaran el dia del teu funeral?:
Batukada - Betagarri (uoooo no està gens malament).
• El teu hobby?:
Summer Sunshine - The Corrs (solet solet!!! :P)
• La teva por més gran?:
El talisman - Rosana
• El teu secret més gran?:
Ten feet high - Andrea Corr
• Què penses dels teus amics?:
Everytime we touch - Cascada (yeah!!)
• Què opines d'aquest test?
El boig de la ciutat - Sopa de Cabra (si, si, el meu pc està boig XD).

Pauet.

Un pto princesa!

dijous, 1 de novembre del 2007

Aigua de València

Ingredients: Cava, suc de taronja, vodka i sucre.

En un recipient es barregen el cava i el suc de taronja a parts iguals i s'hi afegeix la meitat de vodka que de suc. Ho barregem i hi afegim sucre, segons el nostre gust. Es serveix ben fred, amb gel.

Beguda "excelent"!
xD

Ahir més que mai!


Bona castanyada a tots!


Pauet

(font: L'ateneu.org)


Sherpah - Canta, salta, balla!
(Myspace i www.sherpah.net)

Canta, salta, balla amb mi
avui veig clar que em vull divertir.
Canta, salta, balla amb mi
que et dic que si!, que et dic que si!

I poder cridar que no m'importa fer-me gran
que tots els amic que avui són
segur demà també hi seran.

Que ser feliç al vostre cosat
és el més fàcil que mai m´ha passat.
Estic content de poder cridar
que res d´això es perdrà

I les rialles i els bons moments
de ben segur no se'ls endurà el temps
Estar junts és la força qeu en fa a tots contents

I el cap gros granota serà
Tot canvia, això canviarà
Però ja no només podrem nedar
també podrem saltar i cantar

No t´oblidaràs, no!
I recordaràs, sí!
I descobriràs que res d´això es perdarà

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Primer aniversari!

Avui toca auto-felicitar-me una mica perquè aquest blog fa 5 dies va fer un any. I potser el més rellevant és que ni m'en vaig adonar!!! jajajaja

Perquè sobretot des de un parell o tres de mesos ençà m'hi he posat bastant, i m'ha agradat molt. M'ha agradat perquè la gent me'n comenta coses, perquè reflexa allò que penso (tot i que no sempre... haurieu de veure els textos que he escrit però he desat com a "esborranys" i no he publicat...).

Però en el fons el blog és la meva finestra al món, i, tot i que sempre hi sóc darrera, sovint convé "tancar" la finestra i no publicar els textos, i guardar-los per un futur. Crec que és un fet que ens ha passat a tots els blocaires.

I res més, donar les gràcies a tots aquells que han passat per aquí, animar als que ho fan però encara no hi deixen la seva petjada (alguns ja sabeu qui sou). Però en general a tots els que un dia o altre heu passat per "Recordant a Plutó". El blog ha arribat a les 518 visites l'ultim més!

Textos personals, filosòfics, sobre fotolog, textos sobre jerc, el connecta, el correfoc, els estudis, festes, política, la ràdio, vacandes, teatre; tot allò que faig, i que m'encanta! Un total de 47 escrits publicats que de segur aniràn a més.

Fins aviat!

Pau.

PD: Penjo aquesta foto en "honor" a una persona molt estimada, que fins hi tot estant a Colòmbia durant uns mesos (que li van resultar meravellosos, tot i no haver parlat directament encara...), va visitar el meu blog. La Vanessa! Assídua sobretot als inicis i gran comentarista (tot i desaparèixer temporalment, repeteixo, temporalment (perquè tard o d'hora tornarà! :D) de la xarxa), tant com amiga!


dilluns, 29 d’octubre del 2007

Una imatge val més que mil paraules

Avui poca lletra i recull de fotos que ja fa temps que volia penjar, i que poc a poc em van arribant. Per cert, avui manifestació a les 19:00 a la Plaça Sant Jaume, perquè ja va sent hora que deixin de tractar-nos com titelles!! Som persones i no ens podem moure en transport public dignament ni a la de tres! Joder!

















Obra de diumenge: La filla del mar, d'Àngel Guimerà; per Deixalles '81. Retoc fotogràfic de mà de la Serreta (la de la foto).

















Fantàstic grup que vem anar a la festa de l'Albert el dissabte. Una festa per recordar!!
Nota: A la part inferior dreta de la imatge, el futur DJ de Sant Feliu. El noi promet!!

















Una persona per qui no calen paraules! ;)

















Un indret preciós del màgic país on tenim el priviliegi de viure.

PD.: Esperant una reacció esporàdica del Josué i la Serreta sobre un post anterior... el fred comença a glaçar-nos les idees?? Espero que no! ;D

Salut!

Pauet.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

Ona Codinenca

Avui penjo escrit i un parell de fotos sobre una altre de les moltes activitats que faig. Els que em coneixieu ja sabeu que en alguns moments tinc complexe d'hiperactiu, i no en tinc prou amb una Enginyeria informàtica que també hi afegeixo ser tècnic a Ona Codinenca (107.2 FM a Sant Feliu de Codines o per internet; ser coordinador del Club de Bàsquet, estar al Correfoc, de tecnic de llums a un grup de teatre, militar a les JERC, i tot i que sembli increhible encara tinc temps per mi. Jajajajaja

Doncs el que dèiem, que avui toca escrit de la radio perquè ahir vam tenir programa amb les "mares" que poc a poc ja va sent "mares, i nens i nenes, i pares, i professors...". I així el programa va augmentant!! Les "mares" són les que fan el programa "Hi havia una vegada" i son tanta colla que ahir em vaig endur la càmera a l'estudi per fer fotos, perquè realment fa patxoca l'estudi quan el veus tant ple de gent i de vida. I m'ho passo molt bé perquè son molt divertides!!

I en aquesta vida sense els petits moments de diversió i felicitat no fariem res!

Records també a tots els altres programes, que us recomano escoltar sempre que pugueu!!! (Tu jugues, Veus, Faristol, QCA, Va de sardanes, Banquet amb les llagostes, Anem a la muntanya, Parlem del Barça...).

En fi, us deixo amb un parell de fotos. I recordeu, 107.2FM, segur que hi ha un programa per vosaltres!

Salut!

Pau.

divendres, 26 d’octubre del 2007

Reflexió

Avui toca una dir una reflexió que ens van fer fa un parell de setmanes a física, i que és la següent:

"Si tot quedés aturat, el temps seguiria passant?"

Josue anima't a comentar-ho! jajajaja I la serreta també que és assidua per aquí...

Salut i llibertat!!

Pauet.


PD: Fuck renfe
PD2:Fuck adif
PD3:Fuck el govern central xD

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Carod-Rovira en territori comanche!

No vaig poder seguir l'entrevista en directe, però la Marta l'ha penjada i crec que és una bona manera de difondre aquesta bona actuació de l'actual president d'Esquerra, com diria algú, en "territorio comanche".

Us convido a tornar pel blog un moment que tingueu temps per veure-la tota.




Salut!

Pauet.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Contra el racisme, cultura!



Crec que no calen gaire paraules, només un parell: antifeixisme, i cultura, perquè al tio de la foto li falta molta, molta cultura. Per si no heu sentit/llegit la notícia, aquest tio va pujar al tren i va començar a apalliçar a la noia (16 anys) i a cridar-li insults racistes. Acaba amb una patada a la cara mentre ho va comentant per mòbil del pal "Le estoy metiendo a una sudaca de mierda" o algo per l'estil. Us deixo l'enllaç de la notícia. I va el tio i contesta avui que anava borratxo.

Llibertat!!

Pauet.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

De nou, màgia.



La idea sorgeix. Llavors: paper, cola, olor a pintura. També fustes, visos, tela, vestits. Com ho quadrem tot? Hem de pensar. Les setmanes passen. Tot va avançant, poc a poc. El dia s’acosta i ja hi ha més pressa. S’ha de tenir acabat! Els assaigs fa dies que han començat: buits, sense decorat, pobres dins d’una sala il·luminada amb fluorescents. Allà treballen, fan una escena. La repeteixen. Un altre cop, encara. Fins que surti bé. Una altra setmana. Els assaigs segueixen, ara a l’escenari, amb llum blanca, neta. “Afegeix-hi vermell, apuja el blau!”. Triem la música. “La BSO de...”. Tot apunt? Sí, som-hi. Assaig general. Quatre retocs i ja està. Arriba el dia. Nervis, nervis i nervis; però ganes de començar. La gent arriba. “És gaire ple?” “Home, Déu n’hi do”. Quinze minuts. Tothom corre. “Qui falta maquillar?!” “On són les meves sabates?!” Retocs de maquillatge, vestuari, repassem el guió. “Música d’ambient!” Ja hi som. Cinc minuts. Xerrada tècnica. Actors, tramoies, tècnics. Tot apunt. “Molta merda!” Ja està. Musica i... “Teló!”. Surt bé, surt bé!! Rialles, aplaudiments. Mitja part: quatre galetes, i tornem-hi. “Ui, ara s’ha quedat en blanc... ara!! Uff...” Quina mala estona. Vinga, vinga... I... “Fosc!!”. Aplaudiments. Tot ha anat bé. Hi ha esforç, ganes, treball, però és alegria, satisfacció, felicitat. És, teatre.

Pau Ibars


Ahir estrena d'una obra molt i molt esperada. La filla del mar. Ens vam superar, tot i sovint no es valori l'esforç de tots; alguns ja sabreu perquè ho dic ;). Ho veu fer prefecte gent!! Cada vegada millor!! Anims!!

A falta de fotos d'ahir, una de "En pólvora", també d'Angel Guimerà.

Salut!

Pauet.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

No omplis la teva vida d'anys, omple els teus anys de vida!

Felicitats Albert!!

Espero que aquest any estigui ple dels bons i millors moments que has passat, i que et serveixi per créixer i trobar tot allò que et faci feliç! I ja saps, "no omplis la teva vida d'anys, omple els teus anys de vida!!". :D

Doncs això Albert!!! Crec que el meu missatge ha sigut el primer (però potser se t'ha colapsat el mòbil a les 00:00 d'avui xDD). Espero que hagis passat un molt bon dia, i que disfrutis de tots els que et queden per endavant. En el fons crec que cada dia ho fas, així que segueix així, no canviïs mai! I com que se que t'agrada aquest grup, et dedico la cançó (el video crec que no te res a veure... xD).



Una abraçada!!


Pauet.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Solet i rumbeta.


Quin bon cap de setmana!
Ahir dia de solet a la terrassa,
que bé que s'estava!

A la nit de concertillu de Festa Major a Caldes
amb Rauxa i uns rumberus prou divertits.

Amb bona companyia: Serra, Freixenet, Eva,
Jofre, Masnou, Albert, Eddy, Mireia, Anna..

I anar veient gent per allà.. bé, bé!

I tornant amb un cotxe tot rarot xD:
Berta Grau, Jofre, Eddy i Albert Diez.

I xerrant fins tard amb el pollastrot del Jofre.


..i amb la rumbeta encara al cos!!


Per variar no tinc fotos, tot i que crec que tampoc surto..., o sigui que penjo aquesta d'ahir a la tarda mentre prenia el solet a la terrassa. Potser avui repeteixo, que és un gust i s'hi està de perles.

Perles!!! xD (Fioneria que t'has fugat!!! Un pto!!).




I a viure la vida,
i a ballar rumbeta,
que amb el seu ritme,
ens porta l'alegria!




Un petonet del putu a la personeta més bunica del món. Evi!


Pauet.

divendres, 12 d’octubre del 2007

Instants del temps, la vida.

(Clic per ampliar)


Avui toca parlar sobre aquestes dues personetes que tinc al costat. Perquè després de mirar fotos sobre els dies de Josa i recordar els bons moments que vam passar, m'han vingut ganes de fer aquest petit muntatge i de dedicar una mica d'espai a aquells dies.

A la banda esquerra "de la pista", la esbojarrada, divertida, entranyable, i amiga inseparable: Judit Serra!!! jajajaja Serreta!! em va agradra que et recordessis de la xerrada de l'església de Josa!!! Va ser bona, eh!!! Me la vas recordar l'altre dia i em va fer venir bones sensacions. És un d'aquells moments que ens uneixen una mica més amb cadascú de nosaltres.

Està be el que comentes Però no tinguis por al futur!! I disfruta del present, doncs només així podràs seguir anhelant (tot i que jo no ho diria del tot així) el passat. I pensa que no has de tenir por a que les coses canviïn, ja que tu pots ser l'amo (quasi sempre..) dels teus canvis, i si aconsegueixes que sempre siguin en positiu; si més no mirar-te'ls positivament, les coses són molt més alegres. En resum, penso que ens toca actuar, perquè en comptes de preguntar-nos què em fet perquè les coses canviïn tant, hem de poder dir que, després de fer el que volíem, tenim un present que supera el passat, i que serà superat per un futur millor. I si finalment no és així, estarem convençuts de que hem fet tot el possible, i haurem d'estar orgullosos de nosaltres mateixos pel sol fet d'haver-hi posat totes les nostres ganes.


"Porque la vida es una pista deslizante como el hielo,
i deberàs abrir los ojos para estar siempre despierto
ante lo que te pueda passar."

"Porque la vida son instantes, que se cruzan en el tiempo,
la locura más brillante puede estar ocurriendo,
porque dandole la vuelta al peor de los momentos
abriremos nuevas puertas que nos lleven hasta el cielo."

I a l'altra banda de la pista una princesa, una persona màgica, guapissima, bonica, preciosa: l'Eva!! Sexy ja saps que tinc molt bon record d'aquests dies que vem passar a Josa. Tenim pendent anar-hi l'any vinent a pujar el Pedraforca! :D Com guardo bon record de tots aquests "instants de la vida" que hem passat, que seguim passant, i que espero que passem. Saps que t'estimo més que a ningú, i que estar amb tu és fa perfectes aquests "instants", i alhora, sembla que aturi el temps.


A les dues un petonàs i una abraçada molt forta!

Pauet.




I acabo amb una cançó:

Deixa't portar - Gossos

Mira’t, has enterrat el que havies somniat
tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si
tot era, tot era tan clar.
I tu no ho has vist
fins que t’has despertat,
dubtant si arribaràs
on tothom t’imaginava.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem, no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem abraçats,
podem triar aquesta nit.

El guió que t’havies après
ara no et serveix
per entendre el que portes a dins.

Plou...
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem, no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa’m venir,
vull fer aquest camí amb tu.
No tinc por i ens en riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l’endemà.

L’aire t’ha obert els ulls,
has trobat el sentit
d’allò que era tan fosc.
Perquè ningú et guiarà,
només tu pots fer,
tu has de fer aquest pas.

Trobarem un lloc on anar.
Vine, que es fa tard.
Potser pots obrir els teus braços per mi.

Plou...
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem, no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa’m venir,
vull fer aquest camí amb tu.
No tinc por i ens en riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l’endemà.

Deixa’t portar,
anem endavant,
no pararem, no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa’m venir,
vull fer aquest camí
amb tu. No tinc por i ens en riurem
dels murs que cauran, dels murs que cauran...

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Dimonis?..... Foc!!!!!!

(Click per ampliar)

Avui toca dedicar una part d'aquest espai del blog a la colla de diables més incendiària i vella (tant amb v com amb b) del Vallès Oriental i part del Principat!! I per això penjo la foto del final del Correfoc de Festa Major de Sant Feliu, l'acte en que posem més ganes i que ens estimem més!!

Perquè des de que estic amb ells he viscut molts bons moments, perquè tots són genials i perquè cremar és el millor que hi ha!!! Aquesta festa major no hauria sigut el mateix sense el correfoc, ànima de tot Santfeliuenc i santfeliuenca!!!

Us convido a entrar a la nostra bonica (i en constant renovació) web www.correfoc.org i a veure com sóm de bojos, animats, engrescats i, com no, cremats!!

Salut i foc!


PD.: Dimonis?!

Pauet.

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Particularment encertat!


Una T-10 d'1 Zona: 7€
Un cafè amb llet i dos donuts: 3.25€
Menú davant de la Uni: 8.90€

Que et diguin que plegues una hora abans,
i que just sortir i escoltar la radio posin la canço que t'agrada:
no té preu!

:D Ha sigut un moment feliç del dia!!!

dimecres, 3 d’octubre del 2007

3.10.07..


..3.10.07..
"No ploris perquè s'ha acabat, somriu perquè ha succeït"
"Si plores perquè no pots veure el Sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles"


dues frases prou bones per el dia d'avui.


I una bona lletra:






Caus a terra molt avall,
creus que no te'n sortiràs
però amb els mesos te n'adones
que tornes a començar.

I a força de molt caure
i de tornar-te a aixecar,
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.

Doncs he estat ja cinc o sis,
i sóc el que ara tinc.
No vull pensar
en el que arribarà demà.

Llença't, cada instant
és únic no es repetirà.
Sento que no para de bategar,
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no
dibuixa sense una mà.

I per què els meus pensaments,
que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps
que el "ja faré el que no vaig fer".

Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l'univers,
que no nota el pas del temps.

El que faig a cada instant
és la força que em fa gran.
No vull pensar
en el que arribarà demà.

Llenca't, cada instant
és únic no es repetirà.
Sento que el cor
ja no para de bategar,
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no
dibuixa sense una mà.

T'estimo preciosa!

Pauet.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Ser i fer o fer i ser












I avui una reflexio oberta a tothom:

"Ser d'una manera determina les accions que fem,
o a partir del que fem som d'una determinada manera?"


..s'accepten opinions

Salut!

pauet.

diumenge, 30 de setembre del 2007

Reflexos al mirall















Avui per ell! Perquè t'ho mereixes, crac!!
I perquè tot i els petits pikes, sempre ens
hem fet costat. Ahir, una vegada més.

La foto és antiga, però és la primera
que he trobar per aquí.

Merci per tot!!

Salut.




pauet.

divendres, 28 de setembre del 2007

Amb Joan Laporta!





(Cliqueu la imatge per llegir la noticia sencera)

Avui toca fardar de pare. Sí, sí, ho heu llegit bé. Perquè cada dia puc estar orgullós de tenir un pare com el que tinc, doncs avui una mica més, per la foto podeu veure més avall. Ja fa un temps que el meu pare és el president de la Cooperativa70 de Caldes de Montbui, que tot i no tenir ja el supermercat, ha reorientat els objectius de l'entitat i s'ha volcat totalment en aconseguir millores i avantatges pels socis.

Una de les últimes coses que han fet ha sigut signar un conveni amb la Fundació FC Barcelona, que lliga les dues entitats a crear activitats conjuntes que fomentin el civisme dins de l'esport. Podeu llegir vosaltres mateixos la noticia.

Em va fer gràcia perquè el pare ja ens va comentar que havia de reunir-se amb en Joan Laporta però feia temps, i no ho recordava. I va arribar a casa amb la fotocòpia del diari (9 Nou) i vaig pensar que li dedicaria una entrada al blog. Perquè ell hi passa molt de temps a la Cooperativa, hi deixa molts esforços i energies, i quan aconsegueixen tancar projectes com aquests (o com els molts altres de diferent tema que tenen), doncs tant ell com tots els que ho mouen veuen recompensat aquest conjunts de temps i esforços invertits.

En fi, us deixo amb algunes fotos.

Salut!

Pauet.


dimecres, 26 de setembre del 2007

Un mateix

Malgrat avisar que tinc posts pendents de l'Alçat i del meu pare, avui pren rellevància aquest. Penjo un text extret de la revista Mente Sana que al rellegir-lo, m'he adonat de que diu més d'una veritat. En el fons unes quantes.

T'estimo moltissim sexy!!

Des d'avui queda prohibit
no ser un mateix davant la gent,
fingir davant les persones
que no ens importen,
tenir por als records;
abandonar la lluita
abans de fer realitat
tots els nostres somnis.

Queda prohibit no somriure als problemes,
no posar el cos; fer-se el tonto i
no fer les coses per un mateix,
pretendre que els altres
es fagin càrreg dels deutes,o deixar que ells
paguin pels nostres errors.

Queda prohibit no desmostrar l'amor,
abandonar els amics,
no intentar comprendre
el que altres senten i no veure
que cadascú té la seva pròpia manera,
i el seu propi cami.

Queda prohibit plorar sense aprendre,
o aixecar-se un dia sense saber què fer.
Pensar que, amb la falta d'algu,
el món s'acaba, o desesperar-se
al haver de seguir sol, algun moment.

Queda prohibit deixar de donar les gràcies
a la vida, per la vida, lamentant el que no fem,
i alhora, no fer-ho. Queixar-se d'allò ja fet,
sense cambiar-ho... ignorant que
"així com està" no és mai la única manera.

Queda per suposat absolutament prohibit,
sense postergacions ni falsos arguments
deixar de ser el principal protagonsita
de la pel·lícula que va narrant,
poc a poc, la nostra vida.

Finalment, i sobre tot, queda estrictament
i terminalment prohibit, des d'ara,
sense excuses, i per sempre;
queda prohibit, repeteixo: prohibit,
que algu es permeti prohibir a algu altre
allò que a ell mateix no es prohibeix
de forma permanent.

Pauet.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Primer dia!

Sí!! Avui ha sigut el primer dia de classe i ja hem començat tres de les assignatures que haurem d'aprovar. No ha començat gaire bé, doncs hem sortit de Sant Feliu una mica justos sent inici de setmana i hem trigat una hora i quart a arribar a l'Estació de França! I jo ja estava nerviós de pensar que feia tard...

Però quan he arribat tot s'ha anat posant a lloc: primer no recordava l'aula on tenia classe, només sabia que era al primer pis. I gràcies als horaris de les classes l'he trobada ràpidament. A més, com que era del rollo anfiteatre i tenia porta al darrera, no he hagut de passar la vergonya de passar per davant de tothom... si, mira, m'hauria mort de vergonya, el primer dia i entrant 20 mintus tard. Per millorar una mica la situació, el professor només havia explicat el temari i quatre coses sense "rellevancia curricular".

Després d'entrar en matèria pel que fa a les mates, hem fet la segona hora. Fonament físics de la informàtica; patapam! Val a dir que el tio era prou catxondo i ha fet la classe amb prou gràcia. Tot i que em costava una mica recordar els conceptes que fa dos anys que no toco, ho he entès tot més bé del que em pensava.

Per acabar, hem rematat el dia amb Programació I, l'assignatura, segons el propi professor, més divertida del trimestre. Llàstima que, de moment, ell sigui el professor més aborrit. xD No m'ha acabat de convèncer perquè explicava molt a poc a poc, i s'entreveia com dubtava constantment. Entre això, i que s'ha dedicat a llegir un powerpoint que tenim a internet (fet que implica que ningu prenia apunts...) doncs al cap de 20 minuts ja estavem tots arrepenjant el colze a la taula, i el cap a la mà. Què voleu que us digui, jo després de dues hores així no sabia com posarme...

A totes les classes ens han explicat el xou del que disfrutarem entre classes de grup de teoria, classes de pràctiques (exercicis) i els seminaris (definits com a classes de "problemes" que resol el propi alumnat...). Es veu que grupclasse>pràctiques>seminari en nombre de persones, ja veurem.

En fi per ser el primer dia ha anat prou bé.

Salut!

Pau.

PD: Dec un post a l'Alçat de la CAJEI que van fer a Caldes i que va estar molt currat, i un altre al meu pare, ja sabreu perquè! :D

PD':La foto no és pas meva, però m'ha fet gràcia!!

divendres, 21 de setembre del 2007

La història de Can Buixó

Avui penjo una història que fa posar els pèls de punta. Des de Relats en Català, el Martí, que ha treballat com a educador social del Centre Obert, ens fa arribar la història de Can Buixó. A mi m'ha encantat llegir-la i re-llegir-la.

Pels que hem estat convivint un temps a Can Buixó (en el meu cas primer amb l'esplai i ara amb la Radio i el Correfoc), i hem anat veient com el rehabilitaven (sales deixades, mig en runes, el famós lavabo...) realment fa posar els pèls de punta.

Espero que ho disfruteu. Si després de llegir-la voleu fer un tomb per la casa (com diu al final, ara en millors condicions), no crec que ho volgueu fer de nit... jajajaja

Salut!


La vida en aquell poble petit distava molt de la que jo coneixia a ciutat. Tothom, més o menys, es coneixia o es tenia vist i acumulava un seguit de rumors i notícies sobre l'altre, ja fossin falsos o certs, de collita pròpia o aliens. Molta de la gent es saludava pel carrer, altres feien veure que no es veien per després parlar de qui acabava de passar amb la persona següent. Aquell estiu, l'arribada d'estiuejants de Barcelona, màxima expressió del turisme d'aleshores, s'havia reduït per la guerra, però seguia dotant de vida un poble generalment trist, avorrit de les mateixes cares, els mateixos carrers i els mateixos noms al llarg dels anys.
Jo vaig aterrar, per dir-ho de forma gràfica, a Sant Feliu de Codines l'any 1939, pocs dies després de la fi de la Guerra Civil, encara vestit de soldat ja inútil i derrotat i amb poc més que un sarró amb draps vells i una ronyonera amb quatre pessetes. Ni una més, ni una menys. La raó de la meva arribada m'era confosa fins i tot a mi. De voluntari al front republicà, m'anà a petar una carta a les mans que contenia el nom d'un dels soldats del batalló morts prop meu: Ferran Permanyer. Al tal jo no el coneixia, pràcticament, més que pel sobrenom amb que tothom l'anomenava: "el noi de Can Buixó". Dic que no el coneixia perquè la raó que em feu abandonar Barcelona o, més que abandonar, no tornar-hi, es devia al contingut de la carta i no a la meva afiliació amb el seu destinatari. Podríem dir que allò que més m'evocà a l'idea no fou el document, sinó pensar que a Barcelona només hi trobaria una família trencada, una repressió cap als abans roigs i m'aniria bé canviar d'aires i, potser, s'afavoriria el passar desapercebut. La carta, per ser més concrets, evocava un passat curt i ple de melangia, en forma de poema no gaire mereixedor d'elogis, però amb una última estrofa: "treu-me d'aquí, d'aquestes parets fosques, de la pena i l'amargor,


treu-me d'aquí".
La visió romàntica de la vida que he tingut sempre, mantinguda inclòs després d'una guerra cruel, em va fer imaginar una noia, presa pel que suposa viure en un poble sense gaire futur, i que quedaria enlluernada per un de ciutat, que podria dur-la a veure les magnificències de Barcelona. La veia rossa o morena, d'ulls blaus o verds... de fet el físic poc m'importava, però sí estava convençut que només veure-la, res em decebria.
Després de preguntar i quasi pidolar durant un dia sencer, vaig tenir la sort de topar amb un dels pocs mossens republicans que, segons el meu parer juvenil, devien existir. Era un home molt gran, de parlar fàcil i peus encara àgils, que m'acollí a la part posterior de l'església (tot i saber que jo no creia en el seu Déu) i m'oferí, temporalment, menjar a la seva taula. No ho feu amb un altruisme absolut, sinó que em demanà a canvi que l'ajudés a redactar la història dels soldats codinencs, és a dir, de la vila de Sant Feliu, que hagués conegut. Només n'hi havia un, el mateix Ferran Permanyer, i en sabia tant poc que, a canvi de pa i formatge, vaig decidir inventar-me les seves aventures al front i a la trinxera, de forma improvisada. Aquella meva primera nit al municipi, vaig preguntar a l'home de fe sobre els Permanyer, sense parlar de la raó del meu interès.
- Una família misteriosa, ben cert -va respondre-. Vivien a la seva gran casa i poc es relacionaven amb la resta de vilatans, encara que tothom els coneixia per ser dels més rics del poble. L'avi feu les Amèriques i tornà carregat d'or. Morí en circumstàncies poc clares, ben cert -afegí-. El fill heretà la fortuna, entre les que hi havia la casa de Can Buixó, just al camí que porta al poble veí. Es casà amb una noia de Caldes i tingueren dos fills, el més gran dels quals, en Ferran, com tu bé saps, morí el 17 d'octubre de 1938, foradat per bales franquistes. La petita, per patir alguna mena de deformació, diuen, estigué condemnada a viure tancada a casa i corren tota mena de rumors sobre ella, ben cert. Ja fa uns anys però, que van marxar del poble i ara, a Can Buixó no hi viu ningú.


L'endemà, amb muda neta i afaitat, vaig encaminar-me, amb la carta a la butxaca, a Can Buixó. La porta principal, de ferro forjat, preciosa, era tancada. Al fons d'un gran pati amb gespa alta s'erigia la casa, de tres plantes plenes de finestres. Les del primer pis entreobertes o trencades, les del segon tancades però amb els porticons penjant i les del tercer totalment closes. Una taula al mig del pati, i un gran pou de pedra antiga al centre. No hi havia timbre i no vaig poder veure, malgrat els crits proferits des del carrer, cap moviment que indiqués la presència de algú. Tot indicava, com havia dit el Mossèn, que era deshabitada. Vaig decidir doncs, passejar per la vila i preguntar sobre els Permanyer.
Els vailets l'anomenaven "la casa del fantasma" i els adults en parlaven poc, ells també havien estat criatures i cada generació des de començaments de segle tenia una versió diferent del que va succeir a Can Buixó. La casa que comptava a part de les tres plantes amb un soterrani, havia estat anys abandonada fins que els actuals propietaris la cediren a l'Ajuntament. Els Permanyer, originals habitants i constructors, la vengueren als Roca-Umbert i aquests la deixaren, marxant sense motius coneguts no només de la casa, sinó també del poble, abans de la Guerra. Estranyat doncs, per la presència d'aquella carta entre les possessions del mort Ferran Permanyer, la curiositat em vencé i em vaig disposar a restar uns dies al poble, per investigar, i guanyant-me el pa ajudant el Mossèn en tot el que pogués. Molts matins i alguns vespres, després de les misses, m'asseia rere un petit cultiu de cols i observava l'immens casalot. Alguns vespres grups d'infants s'apostaven qui era el més valent i entraven d'amagat a les runes. Vaig saber, preguntant-los en veure'ls sortir esperitats, que mai s'atrevien a pujar més enllà de la segona planta. I del soterrani ni parlar-ne. Deien que el fantasma habitava al tercer pis.
Una tarda em vaig atrevir a entrar-hi, amagat sota l'ombra del cedre gegantí al costat de la porta. La planta principal constava d'una entrada espaiosa, amb quatre finestres. Una sala enorme venia tot seguit, amb radiadors, restes d'armaris, mobles... Aquesta comunicava amb uns serveis gastats i polsegosos i amb dues habitacions espaioses. El fet que només obrint una finestra se sortís al jardí, em deixà entendre que tots els grups de marrecs s'atrevissin a entrar-hi, doncs no trobarien cap entrebanc per fugir a corre-cuita si era de menester. Mentre caminava per la casa, m'imaginava les reaccions dels infants en la seva aventura a la recerca del fantasma. Els primers desertors deurien arribar només fins les escales, on el fred que entrava pel celobert de sostre trencat i el soroll d'aigua morta del soterrani provocarien els primers crits de pànic i fugides. Una porta de ferro amb un cadenat de clau perduda impedia baixar. Alguns, aferrant-se a la barana de l'escala, pujarien sigil·losament fins al segon, molt semblant al primer, constant d'una sala d'estar i quatre cambres més. Un lavabo tètric, amb les cortines de la banyera eternament tancades, deuria ser, segons el que jo pensava tot recorrent les estances, el punt culminant per saber qui era covard o qui no. Un mirall brut però sencer, un armari enclastat mig obert, la banyera i la seva cortina... Només un o dos nens aguantarien la por i seguirien a la casa després d'allò. La majoria sortien corrents amb xiscles només obrir la porta del servei, m'ho podia imaginar. Ningú mirava rere les cortines. Els dos que no fugien s'acostarien aleshores a les escales que manaven al tercer i últim pis. Allà no hi entrava llum, tots els porticons, esberlats a les altres dues plantes, estaven sencers i tancats. Sempre algun soroll, un cop de vent, moviments d'ombres, era el que els faria desdir-se'n i tornar enrere. Jo, una mica intimidat per aquella tenebrositat regnant, vaig fer el mateix. En tenia prou per ser la primera visita, deixava pendent per més endavant l'últim pis.


La història de la casa, segons el que corria en aquella època, deia que el matrimoni que hi habitava tenia dos fills, el primer era un noi trempat, en Ferran, marxà de casa molt jove a veure món; la segona era una nena que, confirmant sempre les paraules del Mossèn, ja fos per malaltia, deformitat o alguna deficiència que avergonyia la família, vivia a les golfes. Mai sortia. Deien que es sentien els seus plors cada nit i, algunes matinades, crits provocats pels maltractaments dels seus predecessors, atemorien la comunitat. La gent d'aquells principis de segle en el que els Permanyer vivien al poble, es tapava les orelles amb els coixins o es feia la adormida. Un bon dia els crits de la nena deixaren de sentir-se. No tardaren a circular tota mena de rumors. Es comentava que havien enviat la criatura a un internat especial, o que era en un hospital o vivint a l'estranger amb un parent.
Poc després, Sant Feliu de Codines es llevà amb Can Buixó abandonat i un cartell que resava: "ES VEN". Amb els mesos la xerrameca començà a decréixer fins que, una nit, el sereno desvetllà a l'alcalde amb la veu tremolosa i la cara pàl·lida: "L'he sentida -assegurà-. He sentit el plor de la nena de Can Buixó". Home discret i de poques paraules, l'alcalde envià l'endemà dos guàrdies a fer-hi una ullada. Passejaren pel jardí, obriren l'entrada principal i inspeccionaren la primera planta i la segona. A la tercera, segons van dir, no hi pujaren perquè res feia pensar que hi havia algú. Però en un poble petit les notícies volen i, a cada vol es distorsionen i difuminen, agafant una mica de cada lloc per on passen. Al cap de poc, tothom tenia a la llengua que la nena seguia a la casa. De nou de forma mesurada, l'alcalde hi envià els dos agents i ell els acompanyà, amb intenció d'inspeccionar el tercer pis. Sortiren trasbalsats i blancs, però garantiren que no hi havia ningú, al casalot. L'endemà, els dos policies demanaren el trasllat a Castellterçol. La casa fou comprada pels Roca-Umbert l'any 1934 i només s'hi estigueren tres estius, fins el de 1936, en esclatar la guerra, aleshores la cediren a l'Ajuntament.


Havien passat dos mesos des del primer cop que vaig trepitjar Sant Feliu i des d'aleshores no n'havia sortit, patint per ser reconegut per la Benemèrita que patrullava molt de tant en tant la carretera principal. El Mossèn, que m'havia aconseguit unes golfes on dormir-hi i feina en una obra mentre seguia ajudant-lo a redactar la història del soldat Permanyer, em recomanà que em deixés créixer la barba i que em comprés un bon barret nou. Així, disfressat de vilatà respectable, vaig baixar a Barcelona. No hi hauria hagut d'anar si el batlle no m'hagués negat l'entrada als arxius municipals, al·legant de nou que no hi havia res sobre Can Buixó i les seves llegendes. Ningú del règim franquista s'havia molestat encara a posar un alcalde de dretes allí, i l'home era un polític que es declarava neutral, tant que no feia res. El silenci de l'alcalde, amb qui vaig parlar un capvespre a la plaça del poble, i en la que se'm va treure del damunt amb esbufecs i males cares tot renegant: "Això és aigua passada, poc que en sé res jo del que feien els meus predecessors", em va fer prendre la nova iniciativa de cercar la història de la família Permanyer, i fins i tot la actual vivenda dels Roca-Umbert aals arxius de la Generalitat. Per desgràcia meva però, tota aquella parafernàlia no va servir de res: els arxius havien estat requisats i estaven essent revisats per "expertos del régimen", restant tancats al públic general. Decebut, lluny de la meva història romàntica i també cada cop més lluny dels misteris que envoltaven Can Buixó, amb la carta esgrogueint-se al calaix de la tauleta de nit, vaig començar a pensar, que la meva estada a Sant Feliu ja no tenia sentit. No perquè el poble no m'hagués acollit, que ho feu, sinó perquè jo sóc home de ciutat i necessitava emocions que aquell poble, malgrat els rumors i la casa del fantasma, no em podia oferir. O això pensava.
Ja decidit a abandonar Sant Feliu, uns adolescents que volien impressionar les mosses del poble però no s'atrevien a entrar sols a Can Buixó, m'ho demanaren en secret i vaig fer la última temptativa; garantint-me a mi mateix que, passés el que passés, l'endemà marxaria del poble i oblidaria la carta, els Permanyer i el casalot. Agafàrem mantes i queviures per passar la nit a la casa del fantasma. Al vespre ens posàrem a jugar a la pilota al pati, en el que el pou s'elevava del terra en forma omnipresent, fet amb pedra antiga i coronat per un arc de ferro negre i una politja sense corda. Trepitjàvem la gespa crescuda i cada cop més infestada de males herbes i ens oblidàrem dels misteris de la casa per una estona. Després de molt jugar, la pilota va caure dins el pou. Varem intentar recuperar-la, sense èxit, amb cordes i una galleda. Ja de nit, no volent que la força dels rumors els vencés, amb espelmes i barres de fusta, van insistir-me en pujar fins al tercer pis. Al final de l'escala hi havia una habitació morta, amb un dipòsit d'aigua cobert de teranyines i una humitat i fred poc habituals per l'època però que, pel temps que allò deuria portat tancat, tampoc em va cridar més l'atenció. Hi trobàrem antics utensilis de tortura i dibuixos aterridors. Una cadira metàl·lica al mig de la habitació principal, al costat d'un armari coix amb una nina coixa. Penjaven de les parets cadenes i barres de ferro, forques i màscares negres. Els dibuixos eren paisatges aterridors, cares desfigurades, figures la silueta de les quals eren petites lletres que descrivien els pitjors malsons. Malgrat el trasbals i una por freda, els nois quedaren orgullosos de la gesta. Havien vist el tercer pis, sabien què hi havia a la casa i demà podrien explicar-ho a tothom, ser els amos de Sant Feliu durant uns dies. Jo no estava tant satisfet, temia que la carta havia estat enviada per la nena al seu germà gran, abandonada a la seva dissort... No, els Roca-Umbert l'haurien trobada. Em passaven pel cap mil històries i com que mai he cregut en els fantasmes, provava en va de trobar una solució racional satisfactòria.


Ens instal·làrem amb les mantes al primer pis i ens explicàrem històries de por. Quan la lluna ja brillava al seu punt més alt, sentírem uns sorolls al pati."Deu ser algú que ens intenta espantar", ens varem dir, i encara envalentits per l'experiència anterior, sortiren tots els nois disposats a fer fora els intrusos, i jo al darrera. Només trobaren però, al costat del pou, la seva pilota.
Vaig tornar a Sant Feliu ara fa poc, ja vell i amb la memòria confosa. La casa, original dels Permanyer i que després fou dels Roca-Umbert, ha estat habilitada per l'Ajuntament i convertida en un Centre Social. El pou però, està tapat per una planxa de ferro negre.

http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=102978