divendres, 21 de setembre de 2007

La història de Can Buixó

Avui penjo una història que fa posar els pèls de punta. Des de Relats en Català, el Martí, que ha treballat com a educador social del Centre Obert, ens fa arribar la història de Can Buixó. A mi m'ha encantat llegir-la i re-llegir-la.

Pels que hem estat convivint un temps a Can Buixó (en el meu cas primer amb l'esplai i ara amb la Radio i el Correfoc), i hem anat veient com el rehabilitaven (sales deixades, mig en runes, el famós lavabo...) realment fa posar els pèls de punta.

Espero que ho disfruteu. Si després de llegir-la voleu fer un tomb per la casa (com diu al final, ara en millors condicions), no crec que ho volgueu fer de nit... jajajaja

Salut!


La vida en aquell poble petit distava molt de la que jo coneixia a ciutat. Tothom, més o menys, es coneixia o es tenia vist i acumulava un seguit de rumors i notícies sobre l'altre, ja fossin falsos o certs, de collita pròpia o aliens. Molta de la gent es saludava pel carrer, altres feien veure que no es veien per després parlar de qui acabava de passar amb la persona següent. Aquell estiu, l'arribada d'estiuejants de Barcelona, màxima expressió del turisme d'aleshores, s'havia reduït per la guerra, però seguia dotant de vida un poble generalment trist, avorrit de les mateixes cares, els mateixos carrers i els mateixos noms al llarg dels anys.
Jo vaig aterrar, per dir-ho de forma gràfica, a Sant Feliu de Codines l'any 1939, pocs dies després de la fi de la Guerra Civil, encara vestit de soldat ja inútil i derrotat i amb poc més que un sarró amb draps vells i una ronyonera amb quatre pessetes. Ni una més, ni una menys. La raó de la meva arribada m'era confosa fins i tot a mi. De voluntari al front republicà, m'anà a petar una carta a les mans que contenia el nom d'un dels soldats del batalló morts prop meu: Ferran Permanyer. Al tal jo no el coneixia, pràcticament, més que pel sobrenom amb que tothom l'anomenava: "el noi de Can Buixó". Dic que no el coneixia perquè la raó que em feu abandonar Barcelona o, més que abandonar, no tornar-hi, es devia al contingut de la carta i no a la meva afiliació amb el seu destinatari. Podríem dir que allò que més m'evocà a l'idea no fou el document, sinó pensar que a Barcelona només hi trobaria una família trencada, una repressió cap als abans roigs i m'aniria bé canviar d'aires i, potser, s'afavoriria el passar desapercebut. La carta, per ser més concrets, evocava un passat curt i ple de melangia, en forma de poema no gaire mereixedor d'elogis, però amb una última estrofa: "treu-me d'aquí, d'aquestes parets fosques, de la pena i l'amargor,


treu-me d'aquí".
La visió romàntica de la vida que he tingut sempre, mantinguda inclòs després d'una guerra cruel, em va fer imaginar una noia, presa pel que suposa viure en un poble sense gaire futur, i que quedaria enlluernada per un de ciutat, que podria dur-la a veure les magnificències de Barcelona. La veia rossa o morena, d'ulls blaus o verds... de fet el físic poc m'importava, però sí estava convençut que només veure-la, res em decebria.
Després de preguntar i quasi pidolar durant un dia sencer, vaig tenir la sort de topar amb un dels pocs mossens republicans que, segons el meu parer juvenil, devien existir. Era un home molt gran, de parlar fàcil i peus encara àgils, que m'acollí a la part posterior de l'església (tot i saber que jo no creia en el seu Déu) i m'oferí, temporalment, menjar a la seva taula. No ho feu amb un altruisme absolut, sinó que em demanà a canvi que l'ajudés a redactar la història dels soldats codinencs, és a dir, de la vila de Sant Feliu, que hagués conegut. Només n'hi havia un, el mateix Ferran Permanyer, i en sabia tant poc que, a canvi de pa i formatge, vaig decidir inventar-me les seves aventures al front i a la trinxera, de forma improvisada. Aquella meva primera nit al municipi, vaig preguntar a l'home de fe sobre els Permanyer, sense parlar de la raó del meu interès.
- Una família misteriosa, ben cert -va respondre-. Vivien a la seva gran casa i poc es relacionaven amb la resta de vilatans, encara que tothom els coneixia per ser dels més rics del poble. L'avi feu les Amèriques i tornà carregat d'or. Morí en circumstàncies poc clares, ben cert -afegí-. El fill heretà la fortuna, entre les que hi havia la casa de Can Buixó, just al camí que porta al poble veí. Es casà amb una noia de Caldes i tingueren dos fills, el més gran dels quals, en Ferran, com tu bé saps, morí el 17 d'octubre de 1938, foradat per bales franquistes. La petita, per patir alguna mena de deformació, diuen, estigué condemnada a viure tancada a casa i corren tota mena de rumors sobre ella, ben cert. Ja fa uns anys però, que van marxar del poble i ara, a Can Buixó no hi viu ningú.


L'endemà, amb muda neta i afaitat, vaig encaminar-me, amb la carta a la butxaca, a Can Buixó. La porta principal, de ferro forjat, preciosa, era tancada. Al fons d'un gran pati amb gespa alta s'erigia la casa, de tres plantes plenes de finestres. Les del primer pis entreobertes o trencades, les del segon tancades però amb els porticons penjant i les del tercer totalment closes. Una taula al mig del pati, i un gran pou de pedra antiga al centre. No hi havia timbre i no vaig poder veure, malgrat els crits proferits des del carrer, cap moviment que indiqués la presència de algú. Tot indicava, com havia dit el Mossèn, que era deshabitada. Vaig decidir doncs, passejar per la vila i preguntar sobre els Permanyer.
Els vailets l'anomenaven "la casa del fantasma" i els adults en parlaven poc, ells també havien estat criatures i cada generació des de començaments de segle tenia una versió diferent del que va succeir a Can Buixó. La casa que comptava a part de les tres plantes amb un soterrani, havia estat anys abandonada fins que els actuals propietaris la cediren a l'Ajuntament. Els Permanyer, originals habitants i constructors, la vengueren als Roca-Umbert i aquests la deixaren, marxant sense motius coneguts no només de la casa, sinó també del poble, abans de la Guerra. Estranyat doncs, per la presència d'aquella carta entre les possessions del mort Ferran Permanyer, la curiositat em vencé i em vaig disposar a restar uns dies al poble, per investigar, i guanyant-me el pa ajudant el Mossèn en tot el que pogués. Molts matins i alguns vespres, després de les misses, m'asseia rere un petit cultiu de cols i observava l'immens casalot. Alguns vespres grups d'infants s'apostaven qui era el més valent i entraven d'amagat a les runes. Vaig saber, preguntant-los en veure'ls sortir esperitats, que mai s'atrevien a pujar més enllà de la segona planta. I del soterrani ni parlar-ne. Deien que el fantasma habitava al tercer pis.
Una tarda em vaig atrevir a entrar-hi, amagat sota l'ombra del cedre gegantí al costat de la porta. La planta principal constava d'una entrada espaiosa, amb quatre finestres. Una sala enorme venia tot seguit, amb radiadors, restes d'armaris, mobles... Aquesta comunicava amb uns serveis gastats i polsegosos i amb dues habitacions espaioses. El fet que només obrint una finestra se sortís al jardí, em deixà entendre que tots els grups de marrecs s'atrevissin a entrar-hi, doncs no trobarien cap entrebanc per fugir a corre-cuita si era de menester. Mentre caminava per la casa, m'imaginava les reaccions dels infants en la seva aventura a la recerca del fantasma. Els primers desertors deurien arribar només fins les escales, on el fred que entrava pel celobert de sostre trencat i el soroll d'aigua morta del soterrani provocarien els primers crits de pànic i fugides. Una porta de ferro amb un cadenat de clau perduda impedia baixar. Alguns, aferrant-se a la barana de l'escala, pujarien sigil·losament fins al segon, molt semblant al primer, constant d'una sala d'estar i quatre cambres més. Un lavabo tètric, amb les cortines de la banyera eternament tancades, deuria ser, segons el que jo pensava tot recorrent les estances, el punt culminant per saber qui era covard o qui no. Un mirall brut però sencer, un armari enclastat mig obert, la banyera i la seva cortina... Només un o dos nens aguantarien la por i seguirien a la casa després d'allò. La majoria sortien corrents amb xiscles només obrir la porta del servei, m'ho podia imaginar. Ningú mirava rere les cortines. Els dos que no fugien s'acostarien aleshores a les escales que manaven al tercer i últim pis. Allà no hi entrava llum, tots els porticons, esberlats a les altres dues plantes, estaven sencers i tancats. Sempre algun soroll, un cop de vent, moviments d'ombres, era el que els faria desdir-se'n i tornar enrere. Jo, una mica intimidat per aquella tenebrositat regnant, vaig fer el mateix. En tenia prou per ser la primera visita, deixava pendent per més endavant l'últim pis.


La història de la casa, segons el que corria en aquella època, deia que el matrimoni que hi habitava tenia dos fills, el primer era un noi trempat, en Ferran, marxà de casa molt jove a veure món; la segona era una nena que, confirmant sempre les paraules del Mossèn, ja fos per malaltia, deformitat o alguna deficiència que avergonyia la família, vivia a les golfes. Mai sortia. Deien que es sentien els seus plors cada nit i, algunes matinades, crits provocats pels maltractaments dels seus predecessors, atemorien la comunitat. La gent d'aquells principis de segle en el que els Permanyer vivien al poble, es tapava les orelles amb els coixins o es feia la adormida. Un bon dia els crits de la nena deixaren de sentir-se. No tardaren a circular tota mena de rumors. Es comentava que havien enviat la criatura a un internat especial, o que era en un hospital o vivint a l'estranger amb un parent.
Poc després, Sant Feliu de Codines es llevà amb Can Buixó abandonat i un cartell que resava: "ES VEN". Amb els mesos la xerrameca començà a decréixer fins que, una nit, el sereno desvetllà a l'alcalde amb la veu tremolosa i la cara pàl·lida: "L'he sentida -assegurà-. He sentit el plor de la nena de Can Buixó". Home discret i de poques paraules, l'alcalde envià l'endemà dos guàrdies a fer-hi una ullada. Passejaren pel jardí, obriren l'entrada principal i inspeccionaren la primera planta i la segona. A la tercera, segons van dir, no hi pujaren perquè res feia pensar que hi havia algú. Però en un poble petit les notícies volen i, a cada vol es distorsionen i difuminen, agafant una mica de cada lloc per on passen. Al cap de poc, tothom tenia a la llengua que la nena seguia a la casa. De nou de forma mesurada, l'alcalde hi envià els dos agents i ell els acompanyà, amb intenció d'inspeccionar el tercer pis. Sortiren trasbalsats i blancs, però garantiren que no hi havia ningú, al casalot. L'endemà, els dos policies demanaren el trasllat a Castellterçol. La casa fou comprada pels Roca-Umbert l'any 1934 i només s'hi estigueren tres estius, fins el de 1936, en esclatar la guerra, aleshores la cediren a l'Ajuntament.


Havien passat dos mesos des del primer cop que vaig trepitjar Sant Feliu i des d'aleshores no n'havia sortit, patint per ser reconegut per la Benemèrita que patrullava molt de tant en tant la carretera principal. El Mossèn, que m'havia aconseguit unes golfes on dormir-hi i feina en una obra mentre seguia ajudant-lo a redactar la història del soldat Permanyer, em recomanà que em deixés créixer la barba i que em comprés un bon barret nou. Així, disfressat de vilatà respectable, vaig baixar a Barcelona. No hi hauria hagut d'anar si el batlle no m'hagués negat l'entrada als arxius municipals, al·legant de nou que no hi havia res sobre Can Buixó i les seves llegendes. Ningú del règim franquista s'havia molestat encara a posar un alcalde de dretes allí, i l'home era un polític que es declarava neutral, tant que no feia res. El silenci de l'alcalde, amb qui vaig parlar un capvespre a la plaça del poble, i en la que se'm va treure del damunt amb esbufecs i males cares tot renegant: "Això és aigua passada, poc que en sé res jo del que feien els meus predecessors", em va fer prendre la nova iniciativa de cercar la història de la família Permanyer, i fins i tot la actual vivenda dels Roca-Umbert aals arxius de la Generalitat. Per desgràcia meva però, tota aquella parafernàlia no va servir de res: els arxius havien estat requisats i estaven essent revisats per "expertos del régimen", restant tancats al públic general. Decebut, lluny de la meva història romàntica i també cada cop més lluny dels misteris que envoltaven Can Buixó, amb la carta esgrogueint-se al calaix de la tauleta de nit, vaig començar a pensar, que la meva estada a Sant Feliu ja no tenia sentit. No perquè el poble no m'hagués acollit, que ho feu, sinó perquè jo sóc home de ciutat i necessitava emocions que aquell poble, malgrat els rumors i la casa del fantasma, no em podia oferir. O això pensava.
Ja decidit a abandonar Sant Feliu, uns adolescents que volien impressionar les mosses del poble però no s'atrevien a entrar sols a Can Buixó, m'ho demanaren en secret i vaig fer la última temptativa; garantint-me a mi mateix que, passés el que passés, l'endemà marxaria del poble i oblidaria la carta, els Permanyer i el casalot. Agafàrem mantes i queviures per passar la nit a la casa del fantasma. Al vespre ens posàrem a jugar a la pilota al pati, en el que el pou s'elevava del terra en forma omnipresent, fet amb pedra antiga i coronat per un arc de ferro negre i una politja sense corda. Trepitjàvem la gespa crescuda i cada cop més infestada de males herbes i ens oblidàrem dels misteris de la casa per una estona. Després de molt jugar, la pilota va caure dins el pou. Varem intentar recuperar-la, sense èxit, amb cordes i una galleda. Ja de nit, no volent que la força dels rumors els vencés, amb espelmes i barres de fusta, van insistir-me en pujar fins al tercer pis. Al final de l'escala hi havia una habitació morta, amb un dipòsit d'aigua cobert de teranyines i una humitat i fred poc habituals per l'època però que, pel temps que allò deuria portat tancat, tampoc em va cridar més l'atenció. Hi trobàrem antics utensilis de tortura i dibuixos aterridors. Una cadira metàl·lica al mig de la habitació principal, al costat d'un armari coix amb una nina coixa. Penjaven de les parets cadenes i barres de ferro, forques i màscares negres. Els dibuixos eren paisatges aterridors, cares desfigurades, figures la silueta de les quals eren petites lletres que descrivien els pitjors malsons. Malgrat el trasbals i una por freda, els nois quedaren orgullosos de la gesta. Havien vist el tercer pis, sabien què hi havia a la casa i demà podrien explicar-ho a tothom, ser els amos de Sant Feliu durant uns dies. Jo no estava tant satisfet, temia que la carta havia estat enviada per la nena al seu germà gran, abandonada a la seva dissort... No, els Roca-Umbert l'haurien trobada. Em passaven pel cap mil històries i com que mai he cregut en els fantasmes, provava en va de trobar una solució racional satisfactòria.


Ens instal·làrem amb les mantes al primer pis i ens explicàrem històries de por. Quan la lluna ja brillava al seu punt més alt, sentírem uns sorolls al pati."Deu ser algú que ens intenta espantar", ens varem dir, i encara envalentits per l'experiència anterior, sortiren tots els nois disposats a fer fora els intrusos, i jo al darrera. Només trobaren però, al costat del pou, la seva pilota.
Vaig tornar a Sant Feliu ara fa poc, ja vell i amb la memòria confosa. La casa, original dels Permanyer i que després fou dels Roca-Umbert, ha estat habilitada per l'Ajuntament i convertida en un Centre Social. El pou però, està tapat per una planxa de ferro negre.

http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=102978