dijous, 30 d’octubre del 2008

A la vora del foc

Doncs sí, ara que tinc una estona tranquil·la a la vora del foc, que amb el fred que fot ja acompanya, doncs us explico quatre coses que ja fa temps que tinc pendents.

La primera és que el dia 19 d'octubre vam tenir de nou moguda general a Ona Codinenca. Els companys d'"Anem a la muntanya" van proposar fer un programa especial en motiu de la 25a Caminada Popular del Centre Excursionista de Sant Feliu. I com que aquell diumenge era esportiu de mena, doncs vam fer un mix de tot el que hi havia.

D'una banda, vam "treure" la radio a la Plaça, montant l'estudi just al costat de la taula on hi havia les inscripcions de la caminada. Vam estar parlant amb gent de controls i caminants que, entre paraula i esbufeg, ens comentaven com anava la caminada. També vam estar pendents del Siso que correia a Montmeló, i on en Quim i en Ton estàven pendents de tot el que li passava. I per arrodonir la cosa, vam tenir també conexió amb el Municipal d'esports, on el primera jugava el partit de futbol a la mateixa hora. Així va quedar un programa prou rodó.

Tot i tenir, com sempre, petites coses a millorar, crec que vam aconseguir una vegada més obrir la radio al poble, i lligar a gent tant d'altres entitats com d'altres programes de radio (Anem a la Muntanya, Tu Jugues, Veus...).

La pròxima? Doncs aquest dissabte, amb la transmissió del partit d'Hoquei del Primera Estatal.

Salut!

Pau.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Tercer Narinan acabadet!

Doncs sí, acaba de sonar per antena flamant tercer programa de la temporada, però si no us l'heu pogut escoltar, us penjo els links (dels tres :p) perquè us els pogueu descarregar i sentir quan volgueu!

http://www.fileden.com/files/2008/10/1/2124075/narinan_01_10_08.mp3
http://www.fileden.com/files/2008/10/1/2124075/narinan_15_10_08.mp3
http://www.fileden.com/files/2008/10/1/2124075/narinan_29_10_08.mp3

Avui a la secció de l'entrevista parlem amb els del KulActiu, que ens expliquen d'on surten, qui son, d'on venen, on van, i si divendres tots narinan cap a la festa de la Castanyada!!


Salut!

Pauet.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Jason Marz - Wordplay

Els posts pendents aniran arribant eh! Però avui és diumenge. I toca això.

Pensaments nocturns

I de cop i volta ja no compten ni amb tu. I tot s'emboira.

Doncs ale!



dissabte, 25 d’octubre del 2008

Caricatures

Tinc massa posts endarrerits... Caminada, el mural, la conferència del Civic, dinaret UAB...
... però és dissabte i estic una mica gos. Així que foto retrobada del bagul i ale!

Qui és qui?



dissabte, 18 d’octubre del 2008

Repassant cosetes

Avui recordo una cita de la Berta, de fa ja temps. El dia 1 de Desembre de 2006. Tu m'escrivies això. I repassant fotos he trobat el comentari i m'ha fet gràcia..

..pude les coses son massa complicades.. po si no fossin aixi vols di k serien massa divertides.. vols di k seria = la vida, i donariem la mateixa importancia a tot? tindriem la mateixa satisfaccio?.. no sabria k dirti..

dijous, 16 d’octubre del 2008

Tot saltant


Avui per ell, l'Albert, perquè és el seu aniversariii :D

Espero que hagis passa un dia ben rodó!

No deixis mai de Saltar!!

Pauet.

Penjat el segon programa Narinan

Us deixo el link del segon Narinan ( i de passada el del primer) que us podeu descarregar i escoltar quan vulgueu. Pròximament tindreu la web on estaran tots penjats i els podreu escoltar directament i descarregar-vos-els si voleu.

Primer programa Narinan.
Segon programa Narinan.

Escolteu-vos-el i digueu què us sembla! :p

Salut!!

Pauet.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

"Hi anem anant" per segona vegada

Doncs sí, ja hem acabat el segon "Narinan". Aquesta nit a les 22h el podreu sentir al 107.2 FM i per internet a www.onacodinenca.cat. L'hem penjat a internet i quasi a la mateixa hora penjarem el link arreu (mail, facebook, etc) perquè el pogueu descarregar i escoltar quan volgueu.

Haig de dir que no m'esperava la repercussió que està tenint aquest programa, i que si bé vosaltres us ho passeu bé escoltant-lo (o això intentem...), nosaltres ens ho passem segurament millor fent-lo hi tot!! Merci a tothom qui ha contestat els correus, ha enviat paraules, i/o ens ha donat suport.

I un petonet a la Queralt i a la Judit, que son l'ànima d'aquest programa (i gràcies perquè també em deixen posar cullerada quan cal... :p ).

Salut i bon dia a tots!!

Pauet.

Diari d'una ninfòmana


Aquesta és la foto de la nova pel·lícula que s'estrena aquest divendres (crec) i que a la "Comunidad de Madrid" ha decidit prohibir projectar. Avui en parlàven a molts mitjants de comunicació. Resultat d'això? El doble de gent anirà a veure aquesta pel·lícula.

A Rac1 comentaven que efectivament la censura rau més en el nom del film que no pas en les fotografies, perquè les imatges de més d'una campanya publicitària d'algun perfum, o d'alguna marca de roba, son més explicites que no pas aquesta.

En fi, que suposo que la frase que ve a dir alguan cosa com "mentre parlin de tu, és igual si és en positiu o en negatiu" es pot aplicar a la perfecció.

I també suposo que a Madrid hi ha qui té molta poca feina a fer...

Salut!!

Pauet.

Tot escoltant

I escoltant música, passa la nit ...
... darrera d'interpretacions ...
... que venen i marxen .




dilluns, 13 d’octubre del 2008

Jugant a primera

Aquest cap de setmana vam començar les transmissions dels partits que l'equip de Primera Territorial del C.F Sant Feliu jugui a fora de Sant Feliu. Després de "pujar junts a primera" l'any passat, aquest any des d'Ona Codinenca hem apostat per seguir de prop aquesta temporada, que tot i plantejar-se dura, no deixarà de ser èpica.

Per això seguirem l'equip arreu de Catalunya cada 15 dies, en cada partit de fora, transmetent pel 107.2 de Sant Feliu i arreu a través d'internet per www.onacodinenca.cat tota l'actualitat dels partits de futbol del primera.

S'ha de dir que el primer partit en directe no va anar massa bé, ja que vam perdre per 1 a 0 contra l'Avià, però queden moltes jornades per endavant, per acostumar-nos a la nova categoria i aconseguir fer un bon paper.

I com sempre, avui dilluns a les 21.00h, tota l'actualitat esportiva local al 107.2, al Tu Jugues!


Enginyers de Google Chrome

Els enginyers de Google Chrome ens expliquen com i perquè han pensat el programa d'aquesta determinada manera. Un vídeo interessant (tot i que no deixa de ser publicitat gratuïta).


divendres, 10 d’octubre del 2008

La Xarranca

Avui us vull parlar de nou d'aquesta (genial) colla de mares incansables que ja fa més d'un any ens van invadir a Ona Codinenca per portar aires i moments nous. Després d'un any d'explicar un conte cada dia a les vuit i mitja del vespre, s'han armat de valor i han dit que volien fer un programa en directe.

I així és que aquesta temporada, setmana sí setmana no, fan una horeta de programa en directe. "La Xarranca, el megazin familiar per a petits i grans". I dilluns passat vam fer el primer. I va ser una molt bona estrena.

Fent la Producció del programa, el divendres anterior.

Primerament perquè per circunstàncies vàries, era un exemple de superació i de cohesió del grup aconeguir engegar aquell directe a les vuit. La Marina no havia pogut estar a sobre durant els últims dies preparatius, però jo vaig ser el primer a animar a la resta de mares a tirar endavant la inicativa. De la mateixa manera que el primer Tu Jugues el vàrem haver de fer sense el nostre estimat Quim, si la Marina ho podía acabar de coordinar la producció del programa, algú altre ho havia de fer.

Fent la Producció del programa, el divendres anterior.

Així que la resta de "mames" es van arremengar i es van posar a treballar. Vam acabar de guionitzar el programa, de tancar totes les seccions, de confirmar els convidats i col·laboradors, i el dilluns tot estava apunt. Tot menys una cosa, els nervis.

Els nervis "normals" de començar un nou programa, els nervis "normals" d'una estrena, els "nervis" normals d'aconseguir allò que ha costat tant d'esforç i que ha de sortir bé, i els nervis "normals" de que t'estigui escoltant tanta gent a l'altra banda de les ones.

I van sonar els senyals horaris, i vam tirar la sintonia. L'estrena tocava presentar-la a l'Anna. I va servir perquè comencessim a tenir aquella relacio d'odi-amor, que va comentar en Pou el dia de la presentació de la Radio, i que anirà millorant conforme anem fent programes.

I tots els dubtes sobre omplir el programa, el temps que duraria, els continguts, es van anar esvaïnt. Primer vam presentar, després la secció de la biblioteca, seguida de la dels cuiners (en Pau Corderas i en Pep, del robert de nola) que van "amanir" molt bé el primer programa. La regidora d'ensenyament, Marta Verdaguer, era l'encarregada de llegir el conte que havia triat, i que va estar molt bé. I per acabar, el "Digues la teva", moment àlgid del programa en que potser hi havia 15 persones a l'estudi. Per acabar, posar al dia l'agenda d'actes infantils i proposar l'endevinalla.

I com qui no vol la cosa ja havíem passat la hora i ens havíem de despedir. Ja ens havíem estrenat i faltàven pocs minuts per acabar. Marxem amb una canço per poder fer el canvi amb els del Tu Jugues que ens venen darrera, i fem un crit d'alegria quan s'apaga la llum vermella dels micros.

Prova superada per tots i totes, i amb bona nota. Les trucades arriben i són positives. La gent ens felicita. I l'alegria és a la cara de tots. Fer aquell programa tenia molta importància per tots, i ho vam aconseguir. Ara a seguir treballant perquè només dues setmanes després hi tornem!

Felicitats!

dijous, 9 d’octubre del 2008

Despistats tots plegats

Després del macro-post d'ahir, i a l'espera de que pugui publicar l'escrit sobre el programa de La Xarranca que vam fer dilluns, avui toca una mica de música.







Cuando lloras se para el mundo y nunca se que decir.
Cuando lloras me derrumbo y no me sale fingir.
Cuando lloras las horas le da la vuelta el reloj.
Cuando lloras a solas me muerdes el corazon.

Piensa en lo q piensas cuando lloras cuando me dices que no.
piensa lo que quieras pero ahora....

Cuando lloras se tuerce el rumbo y no tengo a donde ir.
Cuando lloras yo me hundo y tardo en volver a salir.
Cuando lloras las horas le da la vuelta al reloj.
Cuando lloras a solas me muerdes el corazon.

Piensa en lo q piensas cuando lloras cuando me dices que no.
Piensa lo que quieras pero ahora, pero ahora...

Piensa en lo q piensas cuando lloras cuando me dices que no.
Piensa lo que quieras pero ahora...
el que llora soy yo,el que llora soy yo,el que llora soy yo...

PD. Post 160, i seguim sumant.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Turbulències

Avui us deixo amb un text que he llegit varies vegades els últims mesos. I segurament seguiré llegint. Trobo que està molt bé. És llarg, però penjar-lo a trossos no té sentit.

Això ja no dóna per més. Necessito refer la meva vida quan abans millor, oblidar-me d'ell, deixar de sofrir. Des d'ara, "borrón y cuenta nueva". Ja no ho aguanto més, vull donar aquest pas i començar una nova vida".

Quan va portar aquestes paraules a la meva consulta, l'Agnès pensava que estava fent l'últim pas per tancar un capitul important de la seva vida. En aquell moment ignorava que la separació de debò és un camí del qual només havia recorregut el principi.

La separació física és la culminació de només una part d'un procés, un camí de baixada que comença a gestar-se quan el terreny de la relació de parella esdevé àrid. Notem que la relació va fent malbé i la vida en comú ens porta sofriment. Llavors la idea de la separació apareix davant nostre, sobretot quan el trencament ja ha passat més enllà de la nostra voluntat. Llavors, es desemboca en la dolorosa decisió.

Però necessitem saber que la separació no és un acte, sinó un camí que necessitem recórrer abans, durant i després de la separació física. És un procés que comporta temps i només quan el completem, només quan la nostra ànima "deixa" a l'altre estem en condicions d'aproximar-nos a la calma que necessitem i reobrir-nos a l'amor.

Com en el cas de l'Agnès, la separació física alimenta la idea de que és possible començar ara mateix una nova vida, "borro i comienzo nuevamente". Però, en molts casos, no és possible. Sovint, al cap d'un temps, la història passada comença a pesar de nou. En ocasions, la intenció "d'extirpar" la relació és tan intensa que succeeix exactament el contrari, no hi ha manera de treure'ns del cap l'altra persona i refer la vida es complica.

Encarar una separació amb aquesta mentalitat "quirúrgica" alimenta expectatives que només porten desil·lusió. Per l'ànima no existeix l'oblid, res es pot esborrar ni extirpar: podria amputar-se una cama, però fins hi tot així tindré la presència d'aquella pèrdua. Passa el mateix amb les relacions intimes. Per això un vincle mai acaba. Podem acabar una relació, però el vincle només podem canviar-lo, transformar-lo. Si volem reobrir-nos a l'amor necessitarem esforçar-nos per aconseguir que aquest vincle quedi escrit de la millor manera dins nostre.

És lògic que després d'una separació tinguem sentiments molt intensos que necessiten expressar-se. Moltes vegades, ens sentim invadits per l'odi o ens situem com a víctimes "voluntàries" de les accions de l'altre, amb el conseqüent penediment.

Llavors intentem tranquil·litzar-nos pel camí equivocat: esborrar a la nostra ex parella del mapa. "Per mi, d'ara endavant, no existeix", deia l'Agnès, sense ser conscient de que la seva ex parella forma part indissoluble de la seva història. Quan no aconseguim superar l'odi i el ressentiment normals dels primers moments, quan ens quedem estancats en aquesta ràbia, aquell a qui volem oblidar apareix, una i una altra vegada, davant nostre; ens diu "sóc aquí" en cada sentiment intens que experimentem.

No hi ha dubte de que és difícil acomiadar-se i, per això, a vegades triem quedar lligats per l'odi. Però aquesta manera d'estar units ens causa molt mal, tant a nosaltres com als nostres. Per això és necessari superar aquesta situació. Resulta crucial descobrir aquesta paradoxa: creiem que odi i el ressentiment són factors de separació, quan en realitat ens mantenen lligats i ens dificulten el comiat. Perquè d'això es tracta, de possibilitar el comiat. Però, com podem acomiadar-nos de qui tenim tan present?

En cap relació afectiva propera podem esborrar a l'altre. No és possible esborrar allò que ha passat; ens agradi o no, allò que ha passat està en el nostre interior, i només podem acceptar-ho.

"Tu diràs el que vulguis, però jo vull oblidar tota aquesta part", deia l'Agnès. Però la realitat és que necessitem acceptar la nostra història, encara que l'acceptació tingui mala fama i pugui semblar un gest de debilitat. De totes maneres, només es tracta de reconèixer allò inevitable: acceptem allò que ha passat, simplement perquè ha passat, és un fet, és passat. Pot no agradar-nos, podem no voler repetir-ho, però la falta d'acceptació d'allò esdevingut ens portarà, sense adonar-nos-en, cap a una batalla perduda: lluitar contra el que va ser.

Si poguéssim aturar-nos i reflexionar amb calma ens sorprendria les vegades que estem subtilment travats en una batalla amb el passat, gastant energia en l'inútil treball de canviar allò que ja ha passat. L'odi i el ressentiment són eines que ens eviten entrar en l'acceptació i el dolor; al principi, proporcionen un alleujament aparent, però quan la situació s'allarga, el preu a pagar és infinitament car.

L'Agnès volia esborrar a la seva parella del seu cap perquè era "odiable" i portava proves contundents, almenys des del seu punt de vista. Les queixes van ocupar sessions i sessions, estava completament agafada a la "justícia" de les seves paraules. És habitual que quan hi ha una separació, ens sembli una gran cosa saber qui té la raó, com si assegurar-nos de que estem a la banda de la "justícia" servís d'alguna cosa. És sorprenent la energia que gastem en declarar a l'altre culpable de tots els nostres mals, i lo poc que ens alleuja això en realitat.

Encar que aconseguim que un tribunal universal declari la nostra innocència i la culpabilitat total de l'altre, ens sentirem igual de tristos perquè la raó, en qüestions del cor, és un instrument ineficaç. El més important allò que es va trencar o allò que mai va poder ser; aquest és el dolor que segueix interiorment i que no el podem alleugerir amb justícia.

Entrar en el dolor és, com ja hem dit, poder entrar en contacte amb la tristesa com quan mor alguna persona estimada. Al nostre cor poc que li interessa de qui sigui la culpa, només sent el dolor immens de la falta que li queda.

Però amb el temps anem descobrint que ja no necessitem escapar-nos per la via de la ràbia, com si el nostre cor pogués dir: "Quina pena que va ser així...". Així com darrera de l'odi hi ha el dolor i la tristesa, darrera de la tristesa hi ha l'amor, que ens torna la nostra connexió amb la vida.

Superar l'odi és fàcil de dir, però com ho aconseguim? Com calmar-se quan estem immersos en una multitud de "fets" que ens instal·len en l'odi? En realitat, succeeix que allò que ens enfada no és tan el fet com la interpretació que fem d'ell.

Per aclarir-ho, seguim amb el cas de l'Agnès. Un de les seves primeres històries va ser la suposada infidelitat de la seva parella. Tal i com ella ho explicava semblava que el futur de la parella depenia únicament de la comprovació d'aquell fet. Si era cert, tot s'acabaria, i si era fals, tot seguiria "normalment". Amb la cara tota vermella em va dir: "Com que més enllà de que sigui cert? O sigui, que per tu, el fet que ell m'hagi traït o no, és només un petit detall!". El que intento explicar és que una infidelitat no té una interpretació fixe, potser és la mostra d'una crisi momentània de la parella, una crisi personal, o la evidència de que hi ha irreparables i profundes desavinences.

Amb això no vull minimitzar ni fer apologia de la infidelitat, sinó subratllar que el més important és allò que ha succeït, i allò que està succeït per dins de la parella, més enllà de l'existència d'un amant. De fet, hi ha moltes parelles entre les quals no hi ha cap amant pel mig, però la relació està mortalment tocada.

Així com una infidelitat pot tenir diferents lectures, resulta crucial per reduir la ràbia acceptar que la relació de parella té, almenys, dues lectures: la de cadascun dels integrants. No hi ha una veritat, només mirades. Quan miro un fet ho estic fent amb unes ulleres construïdes amb els materials de la meva història, i aquesta és la meva veritat, i no "la veritat".

Això no és nou, al contrari, ens cansem de dir-ho per fora però per dins seguim pensant que tenim la certesa absoluta. En les acalorades discussions que rodegen el trencament de la parella provem d'imposar-nos, ja que és més fàcil pensar que l'altre és un neci, que acceptar que la seva veritat i la nostra no coincideixen, i admetre la tristesa d'aquesta diferència d'opinions.

L'Agnès va acceptar que la seva parella tingués una altra visió, que havia de desfer-se de l'odi, però quan vam arribar al següent pas, al controvertit tema del perdó, ens vam trobar amb un verdader impediment. "O sigui, que després de to el que m'ha fet, ara pretens que el perdoni?" Així ell es queda super tranquil i jo morta de ràbia", protestava l'Agnès.

Perdonar també té mala fama, es veu com una gràcia que es dóna immerescudament a l'altre quan hauríem de mirar-ho com un gest de consideració cap a nosaltres mateixos. Perquè perdonar és bàsicament cancel·lar les demandes i les expectatives cap a l'altre, és afluixar els requeriments que imposem perquè la persona sigui o actuï de determinada manera. És reconèixer allò inevitable: l'altre és qui és. Així podem triar no estar al seu costat i, al mateix temps, perdonar-lo; no oblidar allò succeït i aprendre de l'experiència. A vegades es bo recordar per protegir-nos, per exemple, d'una parella violenta.

Quan aconseguim cancel·lar les demandes, penetrar dins allò que creiem i les nostres aptituds per descobrir les expectatives amagades -sobre mi mateix i sobre l'altre- i renunciar-hi, donem pas a la possibilitat de trobar-nos cara a cara amb tots els nostres punts forts i debilitats. Potser ens invadeixi la pena d'allò que no va poder ser o del que es va perdre, però també experimentarem sentiments de bondat i acceptació.

D'aquesta forma, arribarem al final del camí de la separació i estarem en condicions de despedir-nos dient alguna cosa semblant a les paraules del psicòleg alemany Bert Hellinger: "T'he estimat molt. Tot el que t'he donat, t'ho he donat amb ganes. Tu m'has donat moltíssim i t'ho agraeixo. Per tot allò que entre nosaltres ens va anar malament, jo assumeixo la meva part i et deixo la teva. I ara, et deixo en pau...".

Traducció del castellà del text de la psicòloga i terapeuta gestàltica Silvia Salinas, publicat al numero 3 de la revista Mente Sana, editada per RBA.


diumenge, 5 d’octubre del 2008

Homenatge cargoler

Avui en honor als caragols i a l'estiu. Pel que sembla les dues coses donen molt de sí, i juntes es veu que encara més! Així que res, qui ho entengui endavant! I qui no, tranquils, no us hi capfiqueu, que demà comença una nova setmana, i tot ho farem.



dissabte, 4 d’octubre del 2008

Engegant màquines

Doncs sí, avui divendres dono per acabada la temporada d'"engegar màquines", que tant costa de passar. Ha sigut un més de setembre, realment complet i ben actiu. La primera setmana pels exàmens de setembre, que han anat prou bé.

La segona i tercera setmana pencant quasi exclusivament pel Correfoc, primer per preparar la XVI Baixada de Llits, i després per preparar i viure una genial Festa Major de Sant Feliu, amb el Correfoc i la nova fantasma com a gran protagonista de la festa. Vam tenir moments bons i dolents, però va ser un orgull i un honor, compartit amb la inseparable Elisenda, poder formar part en viu d'una de les llegendes vives, la del Correfoc, de la manera que ho vam fer.

I en acabat això, canvi de samarreta i a pencar quasi també tota la següent setmana perquè el dia 26 presentàvem la nova graella d'Ona i el dia 29 començàvem les emissions. Aquesta setmana ha servit perquè els programes "vells" es retrobessin amb els seus oients, i perquè les noves incorporacions entressin realment fortes. Encara en falten, però tant el Barbyturik com el Narinan han tingut un èxit en audiència i repercussió que ha sigut increïble.

A més el dia 25 començàvem de nou a Can Pompeu, i el dilluns ja va ser al 100%, tot i que amb un horari prou estrany. Així que ara ja només queden quatre coses a engegar (demà fem el primer Ple en directe, en breu comencen les transmissions del futbol...) però ja està; ja hi som de nou, i de ple.

Un estiu no massa alegre, però que ha tingut prou bons moments, se'n va per donar pas a una tardor que esperem posi les coses una mica més al seu lloc.