dimarts, 2 de juny de 2009

El regal més gran

Sempre he pensat que hem d'apostar per allò que ens agrada, allò que ens transforma, allò que ens mou. Sempre he pensat que cal donar-ho tot pels nostres objectius. Un dia em van dir que això era genial, que estava realment molt bé, que seguís així. No obstant, la vida m'ha ensenyat que tot, absolutament tot, s'ha de pendre amb certa relativitat. Perquè donar-ho tot t'aporta una infintat de coses bones, de coses positives, moments inoblidables, coses que no cambiaries per res del món. Però donar-ho tot et porta també a endur-te patacades prou dures. Patacades inesperades. Potser perquè el donar-ho tot inclou un cert punt idealització, somni, fantasia, previsió de quelcom que més tard es desmonta, es destrueix irremediablement. Potser també inclou que pensem erròneament que allò que construim té un pes prou elevat per no caure. I el viure el present, el somiar en el futur, ens amaga la fragilitat que té realment el camí recorregut.

La veritat, no sé què en penseu. Començo a creure que el putu món egoista en el que vivim i en el que tothom mira per ell ja no queda lloc per la fantasia, pel somni, pel donar-ho tot. Pel ser correctes, amables, sincers. Començo a creure que TOTHOM mira només per ell mateix, que tothom passa per sobre de qui sigui i del que sigui per arribar on vol. No és que ho descobreixi ara, però em fa molta, molta rabia notar que pensar-hi em treu les ganes de seguir així, volcant-me al màxim amb el que m'envolta, la gent que em rodeja, i els somnis que tinc. 



Regaleu un bon somriure. És gratuit, i no fa mal a ningu.

6 comentaris:

Judiit ha dit...

aiisss Pablins Pablinss!
això del donar-ho tot té aquest risc, que sempre n'hi haurà que donaran molt menys que tu i miraran nomé per ells. Jo creia en el donar-ho tot, fins que veia que això em repercutia de manera directa. Està bé donar molt i fer les coses amb entusiasme, però a vegades hi ha prioritats. I tu pablins hauries de començar a ser una mica, només una mica egoista.
Al costat del post i de la cançó si algú ho llegeix pensarà aquesta nana no té entranyes, però ja saps per on vaig, oi??

vaa!!
ens veiem avat aviat... DEMÀ!! :P

muaaaakss

Pau ha dit...

Clar que sé per on vas Serreta. Però de la mateixa manera que tu m'animes a pensar més en mi, jo t'animo a no perdre l'esperança en allò que fas. Pensa que de fet tot ens repercuteix directament. Suposo que del que es tracta és de que no ens canviï del tot, i que si ho fa, sigui evidentment en positiu.

Un petonàs i merci pel comentari diti!

Josep Maria Soler ha dit...

Estimats amics...
Us parlo des de l'experiència (només perquè sóc una mica més vell que vosaltres). Donar-se als altres SEMPRE dona els seus fruits, sempre hi ha recompensa, potser ara no ho veiem, però us asseguro algun dia arribarà. Feu tot el que vulgueu pels altres sense pensar si val la pena o no... perquè al final sempre val la pena. Això si.. no espereu mai resultats a curt termini...
Josep Maria.
Una amic que us recorda...

Anna "herbes" ha dit...

Pau, si no ho donessis tot, si no fossis tant amable, si no estiguessis sempre disposat a ajudar als altres, no series tu, i a mi m'encanta com ets. No canvis, només incorpora en mica en mica la prudència, la cautela, i VIU la vida !!!, que només ni ha una i els que la viuen de puntetes sense donar-ho tot, ni arriscar-se mai, sempre la viuen a mitges.

Anònim ha dit...

Q bonic Pau. M'ha encantat! Ja parlarem.

Montse

Pau ha dit...

Josep Maria! M'agrada que tornis d'en tant en tant per aquí! Per com ho fas i pel que dius! Nosaltres també et recordem eh! :)

Anna, això és exactament el que em van dir, i de fet suposo que és ben cert.

M'alegro que t'hagi agradat Montse!