dissabte, 25 de febrer de 2012

Agafar el tren

El dia és prou clar. L'estació és buida. Un ocell rebusca a terra, entre les vies. El silenci i la calma fa una temporada que s'han instal·lat. La bogeria, les presses, el vent, la tempesta, fa temps que han marxat.

De sobte arriba un comboi. A davant, porta escrita la destinació: l'infinit. Pararà per un temps prudencial. La decisió és difícil; i ha de ser meditada.

El trajecte es descriu com una ruta a llocs llunyans on descobrir cultura, grans paisatges, esdeveniments esportius, les millors muntanyes, les platges més blaves, els camps més verds, el sol més radiant, i la cara més oculta de la lluna...

El viatge es preveu llarg, i això vol dir que haurem d'agafar forces per no defallir. Alguna cosa ens empeny a pujar al primer vagó. Alguna cosa ens retén i ens fa pensar en deixar-lo escapar. Però, i si no torna a venir?

Sona el primer xiulet. Resten 2 minuts. Amb seguretat, m'aixeco del banc. M'acosto a les portes. S'obren i em conviden a pujar. Hi ha una frase inscrita al primer graó:

Welcome to life


1 comentari:

Albetta =) ha dit...

Bé, ara que se t'ha mort la bateria aprofito per escriure.. haha =) m'ha agradat molt el post d'avui.. sobre aprofitar les oportunitats que et dona la vida... moltes gràcies per escoltar-me i animar-me.. ets un solet^^

smuaks**