dimecres, 4 de juliol de 2012

Quan es faci fosc

Avui tornàvem a tenir aquella eterna conversa. Perquè aquestes situacions, aquests dubtes, es repeteixen, es reprodueixen, més ben dit, cíclicament, i generació darrera generació.

Converses de pors, d'amors, d'intencions, de sinceritat i de gaudir. La veu jove reclama consell, i una veu una mica més experimentada, o almenys viscuda, intenta aportar una visió amb una mica més de temps a les espatlles.

La conclusió acaba sent, un cop més, que sí. Que endavant. Que aquelles nits de bogeria i de rialles no s'oblidaran mai. Les llàgrimes se les endurà el vent. Els crits de ràbia els expandiran les muntanyes i l'horitzó. Ara, aquell petó, aquella mirada, o aquella abraçada, no les perdrem mai.

Sóc molt sincer si dic que hi ha 3 o 4 nits que sempre recordaré. Les noies amb qui ho he compartit també, evidentment. La veu jove rebat aquestes frases amb més inseguretat. La resposta, clara altra vegada. Res serà forçat. Res serà sobre-entès a priori. Les coses passaran per si soles. I la màgia ens visitarà igualment, passi el que passi. 

Perquè és una màgia que no va lligada a un acte en concret. Va lligada a les paraules, a la situació. A unes vistes màgiques del poble amb sorolls de follets sota les fulles. A una llitera d'una petita habitació amb uns ulls que atrapen. A les muntanyes del Vallès d'una nit de sorpresa. O a un altell d'una cabana de fusta, sota les estrelles del Pirineu.

I d'aquesta manera. Amb la sinceritat que ens caracteritza i la comoditat d'estar amb algú que ens genera confiança infinita, la nit no serà fosca. Omplirem les pors de petons, i espantarem els monstres de sota el llit.