dissabte, 26 de setembre del 2015

Reflexions pel 27S

Ahir vaig publicar un text responent uns arguments d'un escrit que em van passar. Hi ha gran part del que penso, però com que em basava en una rèplica, en vull fer un de més personal. Avui us explicaré el que sento i el que vull que passi demà diumenge.

Els que em coneixeu de fa temps sabeu que des que vaig entrar a militar a les JERC, no he parat de fer coses i de sumar gent a la nostra causa. Al principi tiràvem d'orgull moral, encartellant a altres hores racons perduts del Vallès. També baixàvem a Barcelona els 11 de Setembre (sí, el 2006!), i ens trobàvem tots per fer la manifestació, competint absurdament per quina agrupació independentista tenia més gent a les seves files.

Mica en mica hem anat sumant i perdent gent, segons tocava. Segons el candidat que hi havia a Esquerra (i per qui les joventuts fèiem campanya fos qui fos, amb més o menys ganes, però sempre fidels). Segons els pactes electorals, o segons les flipades que arribaven de Madrid.

El nostre partit ha tingut milers de crisis (els més veterans hem podríeu dir segurament que fins hi tot n'he vist poques jo...!). Ens hem hagut de menjar més d'un gripau, i això no sempre és agradable. Hi ha hagut gent que no volia aguantar-ho, i alguns van marxar, alguns hem seguit al partit, fent sentir la nostra veu, i debatent i votant allò que crèiem que era el correcte.

Avui és un dia de mirar enrere, i de reviure el recorregut que hem fet. Costa de creure que estiguem a un dia d'una votació tant important com la de diumenge. Hem estat molts dies amb una autèntica allau informativa: declaracions, imatges, vídeos, paròdies. Una campanya molt justa pel gran repte que teníem davant, i amb les bateries a just carregar després de les municipals.

Els últims anys han sigut trepidants. Els més radicals em direu que hem perdut el temps. Jo us diria que hem fet el que calia fer. Com quan em recrimineu (com a ERC) el segon tripartit. Hem esgotat totes les vies, tots els passos possibles, perquè quedés demostrat que no hi ha manera legal i democràtica de millorar sobre el nostre futur, si no és amb unes eleccions al Parlament amb aires de plebiscit.

I aquesta vegada ens hem unit. Hem anat plegat a unes eleccions amb Convergència. Sí, el gran dimoni, el rei de les retallades (agafeu el pressupost per partides i repartiu diferent el pastís, a veure com us en sortiu... jo no me'n veig pas capaç). Hem perdut un temps preciós parlant sobre el uns i els altres, sobre junts o separats. I hem aparcat les eines dels arguments. Però també hem aconseguit que molta gent de la societat civil es faci candidat (com aquelles llistes "perfectes" que fèiem en sopars de colla a la sobre-taula), i hem deixat de banda una part del nostre cor i del nostre cap, per fer un pas endavant.

Hem unit el país de banda a banda amb la Via Catalana, hem "petat" els carrers de Barcelona en forma de V i en forma de punter. Hem cridat mil vegades que volíem un futur millor, que volíem exercir el nostre dret de decidir com volem relacionar-nos com a catalans vers Espanya, Europa i la resta del món.

És cert que la independència no és una vareta màgica que soluciona tots els problemes. Haurem de treballar molt per aconseguir que un nou país sigui realment més just, més lliure, més democràtic. Caldrà tirar fort de la corda perquè els fonaments quedin ben posats. Però, tenim alternativa? Podem esperar una reforma de l'estat Espanyol que fa figa i que en cap cas ens farà cap concessió?

Serem bons veïns, segur, però necessitem com mai parlar i relacionar-nos des d'un estatus d'igual a igual, d'Estat a Estat, amb els nostres països propers. No volem trencar res, volem fer la nostra, volem tenir el dret a equivocar-nos, i que sigui només culpa nostra.

No podem esperar més. Ho necessitem per millorar la vida de la gent que tant malament ho passa. Ho necessitem per tenir una millor sanitat, pels nostres pares, mares i avis. Ho necessitem per fer una educació pública i de qualitat pels nostres fills. Ho necessitem fer unes infraestructures del segle XXI per comerciar amb tot el món, que per això som catalans, comerciants de mena! Ho necessitem per tenir un estat que protegeixi la llengua catalana i en parli tantes com en parlem ara, i totes les que vinguin!

Per això et demano que vinguis amb nosaltres. No només necessitem el teu vot. Necessitem la vostra pre-disposició. Tinc la humil sensació de que això ja no anirà enrere, i per tant, tard o d'hora haurem d'arremangar-nos tots per decidir com volem que sigui Catalunya els propers anys. Jo prefereixo que sigui ben aviat.

Ja hi som. És la recta final. I de nou, com sempre, ho serà només si nosaltres ho volem. Tenim clares les llistes que assumirem el compromís de fer un Nou País. Però no serà possible sense el vot, la teva empenta, les teves opinions i els teus somnis. Som-hi plegats!

divendres, 25 de setembre del 2015

Contestant arguments

Fa uns dies, al grup de whatsapp de la feina van passar-me un enllaç, que un parell de companys van trobar correcte i coherent. El text és una mica antic (2012), i la situació ha canviat força, però tot i això vull respondre els arguments que allà es detallen, segons la meva opinió, per tant anirem comentant cada un dels 9 arguments que dóna:
Porque, para mí, cualquier opción que divida en vez de sumar esfuerzos, no es buena. El independentismo se basa en la exclusión, en un “no te quiero a mi lado”.
Primer parla de que l’independentisme es basa en l’exclusió, en un “no us volem al nostre costat”. Jo diria que es basa mes aviat en un “no volem ser súbdits”. Volem ser al costat de tots els espanyols, però en una relació d’igual a igual, en una relació entre estats, on siguem solidaris com ara, però on decidim plenament el que volem fer amb la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra educació, etcètera. No volem excloure ningú, i cap ciutadà perdrà la condició (nacionalitat) d’espanyol pel fet que Catalunya s’independitzi (si és que no desitja perdre-la).
Segundo porque, económicamente, el independentismo catalán ha pecado de victimismo. No es cierto que Catalunya sea la Comunidad Autónoma que más aporta al Estado. De hecho, las que más aportan son Islas Baleares y Madrid. [...]
El segon argument em fa molta gràcia. Ara resulta que com que hi ha comunitats més maltractades que Catalunya, no tenim dret a queixa. No s’aguanta per enlloc. A Madrid paguen més perquè entre altres coses tenen la seu fiscal moltes empreses que operen a tot el país, tenen molta part de la infraestructura de gestió (administració) de l’Estat Espanyol. I a més, l’argument és fals ja que precisament Balears i el País Valencià ja han dit més d’una vegada que cal revisar el finançament autonòmic perquè no pot ser que paguin tant (inclús governats pel mateix PP que a Espanya). Per tant, de victimisme, res.
Tercero porque, dudo mucho que, con la independencia, se solucionaran los problemas económicos. [...] 
El tercer, la vareta màgica de la independència. Hi estic mig d’acord d’entrada, i ho hem dit moltes vegades, per tant no entenc perquè es ressalta la qüestió. Amb la independència no ho solucionarem tot, no lligarem els gossos amb llonganisses, ni doblarem els sous i pensions. Ara, almenys podrem decidir COM fem les coses, i A ON destinem el diners, amb més possibilitats que ara. No es tracta d’una solució meravellosa, es tracta d’un tema de dignitat.
Cuarto porque, concretamente el independentismo catalán, basa algunos de sus puntales en mentiras históricas. 
El quart argument, pot ser vàlid segons amb quin historiador parlem, però fins hi tot així, no accepto que es pugui utilitzar. Per dues raons: Hi haurà gent per qui el passat té un pes molt rellevant. Per mi té un pes força relatiu. El que de debò importa és el futur. Independentment del que hagi passat fins ara, els catalans i catalanes hem de poder decidir, votant, el que volem fer amb la nostra terra, la nostra economia i el nostre país. Per més inri, el paràgraf acaba parlant de “totes les guerres”, quan el moviment independentista català s’ha caracteritzat per fer les manifestacions més massives de la història d’Europa, amb un civisme exemplar, i sense trencar ni un sol vidre.
Que, en aquella época se dijera que Catalunya estaba ocupada y reprimida, lo acepto. [...] Pero dicho Decreto ya no existe y la Ciutadella, ahora, es un parque.
Sobre “la ocupació” de Catalunya que diuen que ja no és real. Ja em direu què no és ocupació si un Estatut d’Autonomia votat en referèndum per la majoria dels Catalans es retalla, quan s’anul·la un decret de pobresa per salvar a les famílies que ho passen malament a l’hivern, o quan no es pot posar ni un impost als bancs.
Quinto porque, personalmente, tengo demasiados vínculos con otras regiones del resto de España como para querer desligarme de ellas.
L'argument és similar al primer. Ningú vol “deslligar” de ningú ni a famílies ni a amics. Volem tenir la millor relació amb tothom, des de la llibertat. I ho hem demostrat així fins ara, creixent amb gent de fora de Catalunya, uns 3 milions de persones, conservant els braços oberts a tothom qui ha vingut a viure, treballar i estimar la nostra terra.
Sexto porque, en el actual marco de gobierno europeo no tiene sentido la independencia. Europeamente hablando se quiere avanzar hacia la unión política de todos los Estados de la UE y un único gobierno europeo. [...]
Aquest sisè perd el sentit quan penses que Europa creix amb estats, petits i grans, efectivament cap a un govern comú, però posant fronteres i condicions tant dures com a Grècia o Siria.

El setè argument es basa en una frase del Barça, no de l’independentisme. A més, lliga amb el vuitè, que ara comentarem.
Octavo porque, si se permite la independencia de Catalunya, ¿qué podría impedir, después, la independencia de las provincias de Tarragona, Lleida, Girona y Barcelona y, luego, de Sant Adrià del Besós, Torredembarra, Alfarràs, Rupit o Berga? ¿A que eso ya no mola tanto?
El vuitè, i una de les coses que molta gent no entén. No és el mateix Alfarràs, Rupit, Berga o una comunitat de veïns (exemple també molt utilitzat) que la Nació Catalana. Catalunya engloba tot un seguit de territoris i de gent que tenen trets en comú, ja sigui històrics, lingüístics, polítics i econòmics. Una escala de veïns és “exactament” igual que la del costat. I en els casos en què es demostra que hi ha una singularitat especial dins de Catalunya, som els primer a reconèixer que també tenen el seu dret a decidir sobre la independència (Vall d’Aran).

El final del text és de traca. No es pot estar a favor del dret a decidir, i alhora en contra d’una de les seves conseqüències. O s’hi està a favor o no, però no juguem a dir les coses mal dites.