divendres, 25 de setembre de 2015

Contestant arguments

Fa uns dies, al grup de whatsapp de la feina van passar-me un enllaç, que un parell de companys van trobar correcte i coherent. El text és una mica antic (2012), i la situació ha canviat força, però tot i això vull respondre els arguments que allà es detallen, segons la meva opinió, per tant anirem comentant cada un dels 9 arguments que dóna:
Porque, para mí, cualquier opción que divida en vez de sumar esfuerzos, no es buena. El independentismo se basa en la exclusión, en un “no te quiero a mi lado”.
Primer parla de que l’independentisme es basa en l’exclusió, en un “no us volem al nostre costat”. Jo diria que es basa mes aviat en un “no volem ser súbdits”. Volem ser al costat de tots els espanyols, però en una relació d’igual a igual, en una relació entre estats, on siguem solidaris com ara, però on decidim plenament el que volem fer amb la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra educació, etcètera. No volem excloure ningú, i cap ciutadà perdrà la condició (nacionalitat) d’espanyol pel fet que Catalunya s’independitzi (si és que no desitja perdre-la).
Segundo porque, económicamente, el independentismo catalán ha pecado de victimismo. No es cierto que Catalunya sea la Comunidad Autónoma que más aporta al Estado. De hecho, las que más aportan son Islas Baleares y Madrid. [...]
El segon argument em fa molta gràcia. Ara resulta que com que hi ha comunitats més maltractades que Catalunya, no tenim dret a queixa. No s’aguanta per enlloc. A Madrid paguen més perquè entre altres coses tenen la seu fiscal moltes empreses que operen a tot el país, tenen molta part de la infraestructura de gestió (administració) de l’Estat Espanyol. I a més, l’argument és fals ja que precisament Balears i el País Valencià ja han dit més d’una vegada que cal revisar el finançament autonòmic perquè no pot ser que paguin tant (inclús governats pel mateix PP que a Espanya). Per tant, de victimisme, res.
Tercero porque, dudo mucho que, con la independencia, se solucionaran los problemas económicos. [...] 
El tercer, la vareta màgica de la independència. Hi estic mig d’acord d’entrada, i ho hem dit moltes vegades, per tant no entenc perquè es ressalta la qüestió. Amb la independència no ho solucionarem tot, no lligarem els gossos amb llonganisses, ni doblarem els sous i pensions. Ara, almenys podrem decidir COM fem les coses, i A ON destinem el diners, amb més possibilitats que ara. No es tracta d’una solució meravellosa, es tracta d’un tema de dignitat.
Cuarto porque, concretamente el independentismo catalán, basa algunos de sus puntales en mentiras históricas. 
El quart argument, pot ser vàlid segons amb quin historiador parlem, però fins hi tot així, no accepto que es pugui utilitzar. Per dues raons: Hi haurà gent per qui el passat té un pes molt rellevant. Per mi té un pes força relatiu. El que de debò importa és el futur. Independentment del que hagi passat fins ara, els catalans i catalanes hem de poder decidir, votant, el que volem fer amb la nostra terra, la nostra economia i el nostre país. Per més inri, el paràgraf acaba parlant de “totes les guerres”, quan el moviment independentista català s’ha caracteritzat per fer les manifestacions més massives de la història d’Europa, amb un civisme exemplar, i sense trencar ni un sol vidre.
Que, en aquella época se dijera que Catalunya estaba ocupada y reprimida, lo acepto. [...] Pero dicho Decreto ya no existe y la Ciutadella, ahora, es un parque.
Sobre “la ocupació” de Catalunya que diuen que ja no és real. Ja em direu què no és ocupació si un Estatut d’Autonomia votat en referèndum per la majoria dels Catalans es retalla, quan s’anul·la un decret de pobresa per salvar a les famílies que ho passen malament a l’hivern, o quan no es pot posar ni un impost als bancs.
Quinto porque, personalmente, tengo demasiados vínculos con otras regiones del resto de España como para querer desligarme de ellas.
L'argument és similar al primer. Ningú vol “deslligar” de ningú ni a famílies ni a amics. Volem tenir la millor relació amb tothom, des de la llibertat. I ho hem demostrat així fins ara, creixent amb gent de fora de Catalunya, uns 3 milions de persones, conservant els braços oberts a tothom qui ha vingut a viure, treballar i estimar la nostra terra.
Sexto porque, en el actual marco de gobierno europeo no tiene sentido la independencia. Europeamente hablando se quiere avanzar hacia la unión política de todos los Estados de la UE y un único gobierno europeo. [...]
Aquest sisè perd el sentit quan penses que Europa creix amb estats, petits i grans, efectivament cap a un govern comú, però posant fronteres i condicions tant dures com a Grècia o Siria.

El setè argument es basa en una frase del Barça, no de l’independentisme. A més, lliga amb el vuitè, que ara comentarem.
Octavo porque, si se permite la independencia de Catalunya, ¿qué podría impedir, después, la independencia de las provincias de Tarragona, Lleida, Girona y Barcelona y, luego, de Sant Adrià del Besós, Torredembarra, Alfarràs, Rupit o Berga? ¿A que eso ya no mola tanto?
El vuitè, i una de les coses que molta gent no entén. No és el mateix Alfarràs, Rupit, Berga o una comunitat de veïns (exemple també molt utilitzat) que la Nació Catalana. Catalunya engloba tot un seguit de territoris i de gent que tenen trets en comú, ja sigui històrics, lingüístics, polítics i econòmics. Una escala de veïns és “exactament” igual que la del costat. I en els casos en què es demostra que hi ha una singularitat especial dins de Catalunya, som els primer a reconèixer que també tenen el seu dret a decidir sobre la independència (Vall d’Aran).

El final del text és de traca. No es pot estar a favor del dret a decidir, i alhora en contra d’una de les seves conseqüències. O s’hi està a favor o no, però no juguem a dir les coses mal dites.