Després d'anys de apagada reflexiva i
literària d'aquest bloc, la situació de confinament em convida a
reprendre l'escriptura i a plasmar reflexions, pensament o idees que ens
sobrevolen i que posen al dia un cap sovint massa treballador, sobretot en hores nocturnes.
Han
sigut anys molt intensos, personalment i políticament. L'últim text
polític del bloc és "Sensacions post 27S", i des de llavors ha plogut el
que no està escrit. I l'últim de personal, és el que tancava el petit
"diari" de l'inici del curs de Parapent a Entrenúvols. També ha plogut
molt des de llavors, i per sort, he volat bastant també.
La
part vital més estable d'aquests anys és, per sort, la laboral. Tot i
que això també té una tangent que es va fent cada cop més clara, almenys
fins al situació prèvia al confinament. A més, la calma i adaptació de tots en una configuració familiar nova s'ha anat imposant, després de terratrèmols profunds de la última dècada i que molts coneixeu.
Un
dels programes que m'ha influït molt a reflexionar i pensar, els últims
dies, és el Tabús de TV3, sobretot el segon episodi, destinat a malalties terminals.
Crec fermament que hem de viure la vida sense massa complexes,
planificant i duent a terme allò que ens fa feliços i que ens agrada.
Tinc la sort de poder-ho fer durant aquests últims anys, i també a dia
d'avui.
Han
sigut anys de marxar de casa, un pas que se'ns dubte tard o d'hora està
bé fer, i que en el meu cas volia plantejar de forma segura i
planificada. L'estabilitat econòmica (que no legal, del tot) a la feina
em va permetre fer una mica de coixí per marxar amb garanties, alhora
que no m'ha calgut renunciar massa a les meves aficions i estil de vida.
Han
sigut anys també de creixement personal, doncs si bé tenia
interioritzada la meva bisexualitat des de l'adolescència, no ha sigut
fins aquesta etapa que he tingut relacions més o menys estables també amb
nois, i que el meu entorn més proper ho ha sabut. Si una cosa m'han
ensenyat els meus pares és a estimar de debò i amb el cor, i aquesta
manera d'entendre l'amor és força independent del que l'altre persona
tingui "entre les cames". Estic molt orgullós de les persones amb qui he compartit els moments més intensos de la vida i tinc un record preciós, de totes i tots. Això sí, reconec que el moment i situació d'explicar-ho
a la colla de "farts" va ser una mica surrealista, però no puc més que
estar agraït pel suport i sinceritat incondicionals que m'han mostrat
ells, i tota la resta de familiars i coneguts.
En
el terreny polític, m'ha tocat fer un pas endavant, i si bé ja era
regidor des de la passada legislatura, el fet de ser candidat a
l'alcaldia del municipi que portes al cor és sempre un repte emocionant i
que alhora fa molt de respecte. Fa temps que milito i que participo en
els campanyes d'Esquerra, i vist amb perspectiva, a Sant Feliu des de que hi sóc hem fet un parell
d'errors d'aquells que canviaries si poguessis, però que en el seu
moment vam fer convençuts i amb el ferm convenciment de tots els
implicats. Aquest tema donaria per un article sencer, o fins hi tot més
d'un.
En
tot cas, com vaig explicar al Casal el dia que em presentava, és un
procés gratificant que et fa pensar en el futur, et permet imaginar, i
alhora genera una energia de grup i equip amb els teus, que crea
situacions que sempre recordarem i llaços més forts entre tots els que
en formem part.
En
el vessant de política nacional, la tempesta política que hem generat i
hem viscut ha sigut d'alçada. Aquesta setmana he acabat el llibre "Tota
la veritat", i la veritat és que està molt bé, però em deixa un regust
amarg. Vam empènyer molt des del 27S i del projecte de Junts pel Sí, i
un cop passat tot, no estic del tot segur de si no vam dur als nostres
representants polítics a un abisme. Les culpes i les responsabilitats
crec que són repartides entre les dues bandes:
Primer,
ha quedat força palès que si bé estaven moralment obligats a dur a
terme el programa electoral (que d'altra banda és un fet prou estrany
avui en dia, malauradament), la convicció interna era d'anar "de farol",
o almenys de fer-lo no per aplicar-ne les conseqüències fins al final,
sinó amb la idea de forçar una negociació. I precisament, si la
conclusió que podem treure de tot el procés és que l'estat espanyol no
negociarà mai, doncs maleïda la gràcia no haver-ne aplicat el resultat.
Segon,
i per agafar també una part de la culpa, malgrat fer certs passos
endavant a nivell d'implicació política ciutadana, crec que tots plegats
vam agafar un paper massa de "ramat d'ovelles" en moments claus de la
mobilització. És comprensible en tant que si veus que els teus
representants flaquegen, és normal que tinguem tots dubtes, però crec
que vam abandonar el carrer massa obedientment en alguns moments
determinats, justament quan la banda política no estava prou a l'alçada.
Llegit
el relat dels 6 periodistes, i avaluant el paper de tots els actors,
reconec que m'han entrat tots els dubtes sobre si amb les organitzacions
polítiques i socials actuals tenim bones eines per finalitzar el camí
o, ni tant sols, marca quina és la ruta a seguir per arribar al nostre
objectiu. Hi ha impediments i recels políticament lícits, però que han
pesat massa en moments crucials. El problema és que tampoc tenim eines
alternatives.
I
quan tots aquests pensaments em saturen massa, sabeu ben bé que els
últims anys he trobat una via d'escapament espectacular. El vol lliure
és una de les experiències vitals més emocionants que hi ha. Jo encara gaudeixo cada vegada que m'enlairo amb la vela: aquell precís instant en
què deixes de tocar de peus a terra i t'enlaires és màgic. I reconec que, en vols tranquils, el fet de "sortir" de la cadira i agafar una posició més dreta o panxa avall uns segons és com tornar a aquells somnis de petit en què volaves entre els carrers a pots metres de terra amb els braços estirats. Ho faig sempre que puc, però us recomano que almenys ho proveu una vegada a la vida.
El terreny musical sí que l'he tingut una mica més abandonat, tot i que de ganes no me n'han faltat. He fet el salt a la banda amplificada del violí amb un Yamaha YEV 104 que és una joia, i al qual encara no he pogut treure el suc ni molt menys.
I una reflexió que sí que faig més últimament, és la meva relació i la meva dedicació als altres. Des de que tinc possibilitat, de ben jove, he dedicat molts temps als altres. Clubs, entitats, militància política, circumstàncies laborals i familiars sumades a un nivell força alt de participació social en general, m'han empès sovint a deixar en un segon pla decisions o interessos personals. No em penedeixo d'haver fet tot això en cap moment, però no se si m'implicaria tant a fons i en tantes vessants si ho hagués de tornar a fer.
Sento que en alguns moments, ser a massa llocs, no m'ha permès aprofundir en les relacions personals dels qui m'envoltaven, i que el fet de tenir certes obligacions socials m'ha vetat de sortir de la zona (geogràfica, literalment) de confort i de conèixer gent de fora. Segurament canvis familiars futurs i molt positius també em fan tenir aquesta visió, aquest convenciment, de que cal posar més pes en aquesta banda de la balança. Que és realment la que és important i la que val la pena.
A nivell global crec que l'equilibri és prou bo, però sí que alhora tinc ganes d'aplicar certs canvis que em facin ser més aprop emocionalment dels meus, i que m'ajudin a re-ordenar una mica el valor de les diferents "potes" de l'aranya en què ens sostenim tots plegats a nivell personal i emocional.
Reflexions en confinament, de cinc, deu, quinze, i fins hi tot 20 anys vitals.
Sota la música de Francis Wells.
Foto de Federico Respini a Unsplash.
