dimecres, 27 de maig del 2009

Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Josep Maria de Sagarra

dimarts, 26 de maig del 2009

Positivisme!

La veritat, ja havia penjat aquesta cançó a Recordant a Plutó, però vistos els temps que corren últimament per la colla, el poble, i el món en general, doncs hi torno. I tot i que els UPF en tenim per temps (acabem el 3 de juliol...) ànims a tots els que estan en exàmens i sele i demés.

I felicitats a l'esforç i alegria d'una personeta que necessitava un 9 de batxillerat i li queda un fantàstic 9,1. ;)


diumenge, 24 de maig del 2009

Jueves

Si fuera más guapa y un poco más lista, 
si fuera especial, si fuera de revista, 
tendría el valor de cruzar el vagón 
y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y ni te imaginas 
que llevo por ti mi falda mas bonita, 
y al verte lanzar un bostezo al cristal 
se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
yo cierro los ojos tu apartas la vista,
apenas respiro me hago pequeñita 
y me pongo a temblar.

Y así pasan los días de lunes a viernes,
como las golondrinas del poema de Bequer, 
de estaciona estación, 
de frente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
yo cierro los ojos tu apartas la vista, 
apenas respiro me hago pequeñita 
y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios, 
pronuncian tu nombre tartamudeando, 
supongo que piensas que chica mas tonta, 
y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, 
te acercas diciendo, 
yo aun no te conozco y ya te echaba de menos, 
cada mañana rechazo el directo y elijo este tren.

Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado, 
un día especial este 11 de marzo, 
me tomas la mano, llegamos a un túnel 
que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos, 
me vuelvo valiente y te beso en los labios, 
dices que me quieres y yo te regalo 
el ultimo soplo de mi corazón.



>

divendres, 22 de maig del 2009

Ona Codinenca en viu i en directe

Avui us explicaré una de les últimes mogudes que estem preparant a Ona. Per celebrar el final de temporada (finals de juny), ens hem animat a fer una de les coses que ens agrada i ens motiva més: treure la radio al carrer!

Així que la última setmana de la radio farem tots els programes en directe des de la biblioteca i oberts al públic. Val a dir que cada programa està preparant coses especials a nivell de continguts per acabar la temporada de la millor manera!

Esteu tots convidats a venir a la biblioteca Joan Petit i Aguilar a veure la pinta que fan els locutors dels vostres programes preferits!

El divendres 12 engegaran la setmana especial els companys de l'Un Banquet amb les Llagostes. El dia 15 tindrem "express" radiofònic amb La Xarranca, el Tu Jugues, i l'Anem a la muntanya. Dimarts 16 els companys del Barbyturik i del Veus. Dimecres 17 el Va de Sardanes seguit de la bogeria del Narinan. Dijous 18 els comentaris del Parlem del Barça i l'actualitat del poble amb els Que consti en acta. I per rematar la feina, el Fase Alternativa del dissabte 19!

Ja ho sabeu, tots convidats a veure els programes en directe!

dimecres, 20 de maig del 2009

Els Catalans!

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tenir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, perquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

LA DOMINACIÓ CATALANA - Francesc Pujols

dimarts, 19 de maig del 2009

Relacions...

"El corazón tiene sus dolores privados: ni siquiera todas las grandes causas de este mundo pueden impedir que llore por un amor perdido". (Arnold Wesker).

Us recomano l'article "Si sabe sufrir, sufrirà menos", del suplement de "El País", d'aquest diumenge. Podeu llegir-lo aquí.

També és molt interessant aquest altre article, que parla de l'addicció dels adolescents al mòvil.

diumenge, 17 de maig del 2009

Cap de setmana radiofònic

Doncs aquest cap de setmana podríem dir que ha estat 100% radiofònic. Dissabte a la tarda vam estar amb el Ton a La Garriga, amb els companys de Radio Silènci, que feien un programa molt especial. I és que es tractava de la transmissió del Festival d'Eurovisió 2009.


El programa d'una banda em generava un escepticisme total, ja que si bé algun any he seguit el festival tot sopant, per norma general no he sabut ni qui hi anava. D'altra banda, la idea de transmetre el festival per radio, amb trucades a Prado del Rey (amb una infiltrada al plató de TVE), i entrevistes prou sonades com la de Las Supremas, prometíen un programa si més no entretingut.


Val a dir que els companys de La Garriga ho van fer d'alló més bé, i van fer divertides més de 5 hores de programa, que començava amb la no-emissió per part de TVE del programa previ al festival, degut al llarg partit entre Rafa Nadal i Novak Djokovic. Tot comentant la friki indignació per part dels "eurofans" (paraula desconeguda per mi fins ahir...) del xat que esperaven veure la seva estrella i que ja en teníen prou de tenis, i parlant en directe amb la Mila (enviada al plató) van passar l'estona fins a l'inici de les cançons.


I tot això mentre seguíem també el partit entre el Vila-Real i el Madrid, que ens va donar l'alegría de la setmana!



Lligat amb això, i sens dubte, la millor frase de la nit: un comentari d'una "eurofan", que preguntava perquè a Barcelona tothom pitava si la representant espanyola, Soraya, havia quedat penúltima en les votacions. Senzillament increhible.


I avui al matí ens ha tocat anar amb en Quim i en Ton, d'Ona Codinenca, a seguir el partit del primera territorial del CF Sant Feliu a Barberà. Una vegada més apostant per les noves tecnologies. Apostant per internet mòvil (3G), que amb una fantàstica cobertura a Barberà ens ha permès emetre el partit en molt bona qualitat.


Llàstima que els resultats no hagin acompanyat, i el Sant Feliu hagi perdut per 4 a 0. Per contra, en Txuso des del Camp de Sant Feliu ens informava entrant al xou via telèfon per dir-nos que el tercera de futbol guanyava per 8 a 1 a Sant Feliu i que jugaría la promoció a segona territorial!!!



A més a més, en Pol, d'Un Banquet amb les llagostes, s'ha encarregat d'estrenar els cubs nous d'Ona Codinenca amb el primer exterior: la Fira del Rellotge de Sant Feliu, on ha anat per entrevistar a gent i recollir l'ambient que s'hi ha viscut.




Com veieu, un cap de setmana completament FM! I que ha acabat escoltant per Rac1 el partit i les reaccions posteriors d'aquest genial Barça que ja ens fa somiar amb el triplet!

"Saperas, és Roma?? És Roma Pou!"

dissabte, 16 de maig del 2009

Gran Sabina!




Lo nuestro duró
lo que duran dos peces de hielo
en un güisqui on the rocks,
en vez de fingir,
o estrellarme una copa de celos,
le dio por reír.
De pronto me vi,
como un perro de nadie,
ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios,
la miel en los labios
y escarcha en el pelo.

Tenían razón
mis amantes
en eso de que, antes,
el malo era yo,
con una excepción:
esta vez,
yo quería quererla querer
y ella no.
Así que se fue,
me dejó el corazón
en los huesos
y yo de rodillas.
Desde el taxi,
y, haciendo un exceso,
me tiró dos besos...
uno por mejilla.

Y regresé
a la maldición
del cajón sin su ropa,
a la perdición
de los bares de copas,
a las cenicientas
de saldo y esquina,
y, por esas ventas
del fino Laína,
pagando las cuentas
de gente sin alma
que pierde la calma
con la cocaína,
volviéndome loco,
derrochando
la bolsa y la vida
la fui, poco a poco,
dando por perdida.

Y eso que yo,
para no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.

Dijo hola y adiós,
y, el portazo, sonó
como un signo de interrogación,
sospecho que, así,
se vengaba, a través del olvido,
Cupido de mí.
No pido perdón,
¿para qué? si me va a perdonar
porque ya no le importa...
siempre tuvo la frente muy alta,
la lengua muy larga
y la falda muy corta.

Me abandonó,
como se abandonan
los zapatos viejos,
destrozó el cristal
de mis gafas de lejos,
sacó del espejo
su vivo retrato,
y, fui, tan torero,
por los callejones
del juego y el vino,
que, ayer, el portero,
me echó del casino
de Torrelodones.
Qué pena tan grande,
negaría el Santo Sacramento,
en el mismo momento
que ella me lo mande.

dijous, 14 de maig del 2009

El núvol Blaugrana!

Hi havia gent escèptica vers el projecte, vers un entrenador massa jove (?)...

I és que no ens ho podem ni creure, feia massa temps que esperavem un Barça com el que ens està regalant i ens regalarà tantes alegries!


I ara arriben, i la tensió acumulada es transforma en eufòria col·lectiva, en una boja alegria d'allò que hem aconseguit!


I és que estem vivint en un núvol, somiant amb 3 títols, amb un Barça històric!



I mentres uns somiem, arriba "Lo Puto Crack" i ens fa arribar l'endemà afònics a treballar!



I mentrestant, altre gent intenta censurar penosament la realitat, la realitat de dos pobles que desitgen ser lliures!