divendres, 6 de maig de 2022

Tot són etapes

  

Si bé tinc clar el que vull explicar-vos, és un d'aquells textos en què costa trobar les paraules exactes. Però tot son etapes, i ara toca tancar-ne una per obrir-ne de noves. Molts sabeu que la meva vida és força polifacètica i que la política ha marcat la meva manera de ser i de fer durant els últims anys.

Vaig començar a militar a les JERC (ara Jovent Republicà) l'any 2005, i va ser una de les millors decisions de la meva vida. Des de llavors, actes, executives, murals, acampades, campanyes, formacions, consells nacionals... Vaig acabar treballant-hi parcialment i tot, i aquella època va crear bones amistat que encara duren, després de 16 anys.

A nivell local, i ja a ERC, la meva manera de ser ha fet que hagi participat de tots els papers de l'auca, com a militant, responsable de comunicació, secretari d'organització, President local, coordinador de campanyes i ara farà 3 anys, candidat a l'alcaldia. Ho vaig dir llavors i ho mantinc: ser simplement candidat/a a governar el poble que dus al cor, és una de les coses més maques que hi ha.

Ara porto 7 anys de regidor a l'Ajuntament, i és el moment d'avançar-vos que no repetiré una nova legislatura, per dos motius principals. El primer, és el dels resultats. Ho deia en el meu anterior escrit del bloc. ERC Sant Feliu hem comès dos errors importants en les últimes campanyes, precisament les que he portat jo amb més energies i ganes, que ens han costat no només no ser claus en l'aritmètica de pactes, sinó ni tant sols augmentar la representació a l'Ajuntament.

De les eleccions del 2015 en vam fer la lectura (resumint) que la persona que encapçalava la llista no era la idònia. I el 2019, quedant-nos ben a tocar del canvi, va quedar clar que l'estratègia marcada per la candidatura local d'anar en llistes separades no havia sigut la millor, quedant-nos a les portes de poder fer el canvi possible. Són dos errors importants, que m'han fet reflexionar també sobre la capacitat i idoneïtat de les meves decisions al capdavant de la secció local.

Això ha significat 7 anys d'oposició, de veure com les coses seguien decaient, i com ens faltaven 2 vots per poder-ne canviar el rumb. Il·lusions, idees i projectes treballats en campanyes intenses i Plens llargs que mai han arribat a ser factibles. En casos comptats (i ens n'alegrem!) el govern ha fet realitat conceptes que ERC va posar sobre la taula en campanya, però evidentment no és el mateix.

A més, també hi ha una altra derivada. I es plasma en l'1 d'octubre de 2017, i sobretot les energies que hi vam posar la militància dels partits i la resolució que en van fer els nostres dirigents. Mai sabrem del cert, evidentment, el contingut de certes converses i l'estat de les negociacions internacionals que (diuen) no van acabar de decantar la balança en moments realment circumstancials. El que sí que crec sincerament que és una llàstima és que, sabent que l'estat espanyol activaria la repressió féssim el que féssim, no es completés el procés d'independència fins al final.

Molts sabeu i vau viure la meva implicació personal en el referèndum, en la seva organització i execució. Va ser un gran dia, un dia històric en molts sentits, però sobretot per les forces que s'hi van posar des de totes bandes, partits i societat civil. Aquella unió màgica costarà de tornar a trobar. I potser és egoista dir-ho així i dir-ho ara, però jo vaig entrar a ERC per fer tot el possible per la independència, i ara segurament ens toca gestionar un llarg "mentrestant".

Els últims mesos, sobretot després de l'1OCT i del judici posterior, he sentit que les meves energies personals i interès pel projecte polític minven. I a banda que no crec que en tingui prou per tornar a ser candidat, penso que fer-ho amb aquests pensaments no seria gens sincer. També tinc el convenciment de que, com molts d'altres, serem al peu del canó quan torni a caldre. Però ara toca baixar una marxa, i carregar piles.

No vull acabar l'escrit sense donar les gràcies a tota la gent que m'ha donat suport aquests anys: familia, amics, companys de partit i treballadors municipals. També als centenars de codinencs que han apostat per ERC a les eleccions, per suposat. I un agraïment especial a les parelles que han confiat amb mi com a regidor per casar-se i unir-se en matrimoni, fent-me sentir aquells dies amb un orgull especial de ser regidor de Sant Feliu de Codines.

Baixo del carro "polític", però no del social. Sabeu que seguiré treballant pel poble des de totes les entitats on estic posat, empenyent, construint i posant també el meu gra de sorra per fer un Sant Feliu una mica millor.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Viure sense smartphone al 2020

Doncs això que diu el títol: en breu (quan acabi de memoritzar els telèfons més importants a la SIM i acabi un parell de coses en què estic implicat començaré un repte sense data final, en el què us aniré explicant què passa quan decideixes viure sense telèfon mòbil intel·ligent, altrament coneguts com a smartphones.

És un repte que alguna vegada m'havia passat pel cap, i després de llegir el llibre "Desconéctate y vive" de Victor Martín Font, m'he decidit a engegar. He comprat un Nokia 5310 dels "senzills" i en breu serà el telèfon mòbil que portaré a la butxaca en el meu dia a dia.

Evidentment em podeu seguir contactant per telèfon, Skype, correu electrònic, i xarxes socials, que en principi no les tancaré, però no les duré a sobre sempre.

Us ho explico aquí en 5 minuts:

diumenge, 26 d’abril de 2020

Cinc, deu, quinze anys vitals (reflexions en confinament)


Després d'anys de apagada reflexiva i literària d'aquest bloc, la situació de confinament em convida a reprendre l'escriptura i a plasmar reflexions, pensament o idees que ens sobrevolen i que posen al dia un cap sovint massa treballador, sobretot en hores nocturnes.

Han sigut anys molt intensos, personalment i políticament. L'últim text polític del bloc és "Sensacions post 27S", i des de llavors ha plogut el que no està escrit. I l'últim de personal, és el que tancava el petit "diari" de l'inici del curs de Parapent a Entrenúvols. També ha plogut molt des de llavors, i per sort, he volat bastant també.

La part vital més estable d'aquests anys és, per sort, la laboral. Tot i que això també té una tangent que es va fent cada cop més clara, almenys fins al situació prèvia al confinament. A més, la calma i adaptació de tots en una configuració familiar nova s'ha anat imposant, després de terratrèmols profunds de la última dècada i que molts coneixeu.

Un dels programes que m'ha influït molt a reflexionar i pensar, els últims dies, és el Tabús de TV3, sobretot el segon episodi, destinat a malalties terminals. Crec fermament que hem de viure la vida sense massa complexes, planificant i duent a terme allò que ens fa feliços i que ens agrada. Tinc la sort de poder-ho fer durant aquests últims anys, i també a dia d'avui. 

Han sigut anys de marxar de casa, un pas que se'ns dubte tard o d'hora està bé fer, i que en el meu cas volia plantejar de forma segura i planificada. L'estabilitat econòmica (que no legal, del tot) a la feina em va permetre fer una mica de coixí per marxar amb garanties, alhora que no m'ha calgut renunciar massa a les meves aficions i estil de vida.

Han sigut anys també de creixement personal, doncs si bé tenia interioritzada la meva bisexualitat des de l'adolescència, no ha sigut fins aquesta etapa que he tingut relacions més o menys estables també amb nois, i que el meu entorn més proper ho ha sabut. Si una cosa m'han ensenyat els meus pares és a estimar de debò i amb el cor, i aquesta manera d'entendre l'amor és força independent del que l'altre persona tingui "entre les cames". Estic molt orgullós de les persones amb qui he compartit els moments més intensos de la vida i tinc un record preciós, de totes i tots. Això sí, reconec que el moment i situació d'explicar-ho a la colla de "farts" va ser una mica surrealista, però no puc més que estar agraït pel suport i sinceritat incondicionals que m'han mostrat ells, i tota la resta de familiars i coneguts.

En el terreny polític, m'ha tocat fer un pas endavant, i si bé ja era regidor des de la passada legislatura, el fet de ser candidat a l'alcaldia del municipi que portes al cor és sempre un repte emocionant i que alhora fa molt de respecte. Fa temps que milito i que participo en els campanyes d'Esquerra, i vist amb perspectiva, a Sant Feliu des de que hi sóc hem fet un parell d'errors d'aquells que canviaries si poguessis, però que en el seu moment vam fer convençuts i amb el ferm convenciment de tots els implicats. Aquest tema donaria per un article sencer, o fins hi tot més d'un.

En tot cas, com vaig explicar al Casal el dia que em presentava, és un procés gratificant que et fa pensar en el futur, et permet imaginar, i alhora genera una energia de grup i equip amb els teus, que crea situacions que sempre recordarem i llaços més forts entre tots els que en formem part.

En el vessant de política nacional, la tempesta política que hem generat i hem viscut ha sigut d'alçada. Aquesta setmana he acabat el llibre "Tota la veritat", i la veritat és que està molt bé, però em deixa un regust amarg. Vam empènyer molt des del 27S i del projecte de Junts pel Sí, i un cop passat tot, no estic del tot segur de si no vam dur als nostres representants polítics a un abisme. Les culpes i les responsabilitats crec que són repartides entre les dues bandes:

Primer, ha quedat força palès que si bé estaven moralment obligats a dur a terme el programa electoral (que d'altra banda és un fet prou estrany avui en dia, malauradament), la convicció interna era d'anar "de farol", o almenys de fer-lo no per aplicar-ne les conseqüències fins al final, sinó amb la idea de forçar una negociació. I precisament, si la conclusió que podem treure de tot el procés és que l'estat espanyol no negociarà mai, doncs maleïda la gràcia no haver-ne aplicat el resultat.

Segon, i per agafar també una part de la culpa, malgrat fer certs passos endavant a nivell d'implicació política ciutadana, crec que tots plegats vam agafar un paper massa de "ramat d'ovelles" en moments claus de la mobilització. És comprensible en tant que si veus que els teus representants flaquegen, és normal que tinguem tots dubtes, però crec que vam abandonar el carrer massa obedientment en alguns moments determinats, justament quan la banda política no estava prou a l'alçada.

Llegit el relat dels 6 periodistes, i avaluant el paper de tots els actors, reconec que m'han entrat tots els dubtes sobre si amb les organitzacions polítiques i socials actuals tenim bones eines per finalitzar el camí o, ni tant sols, marca quina és la ruta a seguir per arribar al nostre objectiu. Hi ha impediments i recels políticament lícits, però que han pesat massa en moments crucials. El problema és que tampoc tenim eines alternatives.

I quan tots aquests pensaments em saturen massa, sabeu ben bé que els últims anys he trobat una via d'escapament espectacular. El vol lliure és una de les experiències vitals més emocionants que hi ha. Jo encara gaudeixo cada vegada que m'enlairo amb la vela: aquell precís instant en què deixes de tocar de peus a terra i t'enlaires és màgic. I reconec que, en vols tranquils, el fet de "sortir" de la cadira i agafar una posició més dreta o panxa avall uns segons és com tornar a aquells somnis de petit en què volaves entre els carrers a pots metres de terra amb els braços estirats. Ho faig sempre que puc, però us recomano que almenys ho proveu una vegada a la vida.

El terreny musical sí que l'he tingut una mica més abandonat, tot i que de ganes no me n'han faltat. He fet el salt a la banda amplificada del violí amb un Yamaha YEV 104 que és una joia, i al qual encara no he pogut treure el suc ni molt menys.

I una reflexió que sí que faig més últimament, és la meva relació i la meva dedicació als altres. Des de que tinc possibilitat, de ben jove, he dedicat molts temps als altres. Clubs, entitats, militància política, circumstàncies laborals i familiars sumades a un nivell força alt de participació social en general, m'han empès sovint a deixar en un segon pla decisions o interessos personals. No em penedeixo d'haver fet tot això en cap moment, però no se si m'implicaria tant a fons i en tantes vessants si ho hagués de tornar a fer.

Sento que en alguns moments, ser a massa llocs, no m'ha permès aprofundir en les relacions personals dels qui m'envoltaven, i que el fet de tenir certes obligacions socials m'ha vetat de sortir de la zona (geogràfica, literalment) de confort i de conèixer gent de fora. Segurament canvis familiars futurs i molt positius també em fan tenir aquesta visió, aquest convenciment, de que cal posar més pes en aquesta banda de la balança. Que és realment la que és important i la que val la pena.

A nivell global crec que l'equilibri és prou bo, però sí que alhora tinc ganes d'aplicar certs canvis que em facin ser més aprop emocionalment dels meus, i que m'ajudin a re-ordenar una mica el valor de les diferents "potes" de l'aranya en què ens sostenim tots plegats a nivell personal i emocional.

Reflexions en confinament, de cinc, deu, quinze, i fins hi tot 20 anys vitals.

Sota la música de Francis Wells.

dilluns, 16 de maig de 2016

Aire

Respirar. Aturar-se i pensar qui som, què fem, perquè ho fem. Ara feia mesos que no ho feia. I de sobte veus coses de tu mateix que no t'agraden, que no quadren. Convé, doncs, posar-hi remei. Re-encarar les situacions i les accions que ens manen.

I és només quan estàs sol, caminant sota la pluja, o en un sofà i quatre parets, arribes al fons de tu. I allà no hi ha ningú més. No hi ha reaccions, no hi ha falsedats, no hi ha façanes. Només un mateix, amb el millor i amb el pitjor.

I d'aquell sentiment de solitud, sorgeix un pensament. Net i sincer. Sobre la importància de les coses, del que fem, de amb qui ho fem, i del perquè. En una vida hiper-exposada, sobre-positiva, el dubte intern et menja en aquell precís moment.

Keep calm doncs, desconnexió temporal i necessària per afrontar les turbulències. Cal aferrar-se fort a un mateix, quan les "potes" externes fallen, o no les tenim prou fermes per subjectar-nos-hi.

Apago xarxes, apago l'exposició 2.0 per retrobar l'essència. Per retrobar allò que realment ens fa vius.





dijous, 1 d’octubre de 2015

Sensacions post 27S

Sí, ha passat. Hem aconseguit acabar una campanya molt complexa, amb un bombardeig informatiu i mediàtic espectacular. Però l'hem superat, i el 28S ha arribat per dutxar-nos amb una galleda de normalitat i d'inici de setmana que es farà llarga, digerint els resultats.


Unes quantes reflexions personals sobre aquestes eleccions:

- La primera és celebrar la participació. Encara que alguns puristes indepes em diguin que ens penalitza o jo què sé. La participació no penalitza mai, i quan és baixa ho critiquem, per tant ara n'hem d'estar orgullosos. Hem fet història en aquest sentit, una vegada més.

- La segona és una gran victòria del sobiranisme, com crec que ho mostren aquestes dades. Els vots independentistes creixen cada vegada més:
     · 2012: CIU+ERC+CUP = 1.740.818 vots
     · 9N 2014: Sí+Sí = 1.897.274 vots
     · 2015: JxS+CUP = 1.955.348 vots


- L'aritmètica parlamentària ha deixat les coses complicades, però la conclusió que se'n treu és similar al 2012, quan vam entendre tots que els Catalans volíem la independència, però no amb la "necessària majoria" que reclamava Mas, sinó amb una ERC potent que contraposés pes a la balança en el disseny de polítiques de la nova República Catalana. Ara la lectura és exactament la mateixa, però les CUP agafen el relleu d'ERC en la funció de que el procés sigui més plural ideològicament.

- A Sant Feliu, la victòria clara dels partits independentistes (JxSI+CUP=70% de vots) dóna un clar missatge a l'actual govern local. S'ha acabat fer servir l'argument de "som un partit d'àmbit local i representem un gran ventall d'ideologies" alhora de votar una cosa en sentit catalanista o independentista. Sant Feliu ha votat clarament independència, i això ho haurem d'entendre tots.


- Molts volíem que un resultat més clar permetés fer les coses més fàcils. Portem un any amb 2 processos electorals molt intensos (sobretot pels que formem part de les formacions polítiques). Hi havia una mica de cansament acumulat que ens feia tenir ganes de que això s'acabés aviat. Doncs no, els catalans i catalanes han decidit que hem de seguir remant, i ben fort, per aconseguir construïr un nou Estat, sense el qual serà impossible avançar com a País, ni millorar tantes i tantes coses que ens afecten al nostre dia a dia.

- No ho sembla, però som més a prop de l'objectiu, i n'hem d'estar orgullosos. Tenim 72 diputats independentistes al Parlament. L'any 1991 eren 3, els que es van aixecar per votar a favor de la independència. 3 de 135. Avui n'hem aconseguit 72. Un gran pas, però no l'últim. Cal seguir endavant.