Sensacions post 27S

Sí, ha passat. Hem aconseguit acabar una campanya molt complexa, amb un bombardeig informatiu i mediàtic espectacular. Però l'hem superat, i el 28S ha arribat per dutxar-nos amb una galleda de normalitat i d'inici de setmana que es farà llarga, digerint els resultats.

Unes quantes reflexions personals sobre aquestes eleccions:

- La primera és celebrar la participació. Encara que alguns puristes indepes em diguin que ens penalitza o jo què sé. La participació no penalitza mai, i quan és baixa ho critiquem, per tant ara n'hem d'estar orgullosos. Hem fet història en aquest sentit, una vegada més.

- La segona és una gran victòria del sobiranisme, com crec que ho mostren aquestes dades. Els vots independentistes creixen cada vegada més:

     · 2012: CIU+ERC+CUP = 1.740.818 vots

     · 9N 2014: Sí+Sí = 1.897.274 vots

     · 2015: JxS+CUP = 1.955.348 vots

- L'aritmètica parlamentària ha deixat les coses complicades, però la conclusió que se'n treu és similar al 2012, quan vam entendre tots que els Catalans volíem la independència, però no amb la "necessària majoria" que reclamava Mas, sinó amb una ERC potent que contraposés pes a la balança en el disseny de polítiques de la nova República Catalana. Ara la lectura és exactament la mateixa, però les CUP agafen el relleu d'ERC en la funció de que el procés sigui més plural ideològicament.

- A Sant Feliu, la victòria clara dels partits independentistes (JxSI+CUP=70% de vots) dóna un clar missatge a l'actual govern local. S'ha acabat fer servir l'argument de "som un partit d'àmbit local i representem un gran ventall d'ideologies" alhora de votar una cosa en sentit catalanista o independentista. Sant Feliu ha votat clarament independència, i això ho haurem d'entendre tots.

- Molts volíem que un resultat més clar permetés fer les coses més fàcils. Portem un any amb 2 processos electorals molt intensos (sobretot pels que formem part de les formacions polítiques). Hi havia una mica de cansament acumulat que ens feia tenir ganes de que això s'acabés aviat. Doncs no, els catalans i catalanes han decidit que hem de seguir remant, i ben fort, per aconseguir construïr un nou Estat, sense el qual serà impossible avançar com a País, ni millorar tantes i tantes coses que ens afecten al nostre dia a dia.

- No ho sembla, però som més a prop de l'objectiu, i n'hem d'estar orgullosos. Tenim 72 diputats independentistes al Parlament. L'any 1991 eren 3, els que es van aixecar per votar a favor de la independència. 3 de 135. Avui n'hem aconseguit 72. Un gran pas, però no l'últim. Cal seguir endavant.

Parlament a la catalana

Fa uns dies que per tota la moguda política, el Parlament està a la primera plana de la política. Dia sí dia també tenim imatges de les comissions, o del Ple, amb les intervencions dels nostres representants.

A partir del mandat d'Ernest Benach, amb el projecte Parlament 2.0, s'ha fet un salt a nivell tecnològic, audiovisual i de xarxes socials, que permet amb una facilitat insultant seguir el dia a dia de la institució i de l'activitat dels polítics. Sense anar més lluny, és força corrent veure aquesta imatge: els tres canals de televisió amb diferents imatges de comissions.

Això, lligat a una bona gestió de les xarxes socials (fa unes setmanes el compte @Parlament_cat arribava als 50.000 seguidors) és un fantàstic exemple de com treballar la comunicació i la transparència i l'apropament d'una institució cap al públic. 

I el millor és que això no acaba en aquest sentit (informació o accessibilitat del Parlament cap al ciutadà); eines com escó136 o les e-peticions permeten als catalans participar i millorar en part els textos i lleis que s'aproven a la cambra.

Un exemple més de com treballa la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya. Gent valenta que aposta per posar les eines principals perquè aquells qui ho vulguin puguin seguir i participar de l'activitat legislativa. No és casualitat creieu-me. Accions i projectes com aquests no vindran mai dels qui ni tant sols compareixen a una comissió del Parlament quan se'ls hi demana.

No obstant, posar aquestes facilitats i obrir les òrgans polítics democràtics hauria de ser una de les primeres normes bàsiques de qualsevol institució, a nivell estatal, autonòmic i local.

Sandàlies parlamentàries

El problema és una sandàlia. La causa de tots els casos de corrupció, és una sandàlia. La de que Rato i tants com ell cobressin (o cobrin) milions d'euros anuals per fer una gestió pèssima de les seves entitats també. La causa de que en aquest país s'hagi patit una des-regularització indecent, permetent límits d'apalancament desorbitats al sector bancari és una sandàlia.

Aquesta és la conclusió que podeu treure aquests dies si llegiu la premsa catalana i espanyola, que s'acarnissa sobre David Fernández, per ensenyar una sandàlia a Rodrigo Rato, i preguntar-li si sabia el que significava. Si tenia por. "A quien, a usted?" preguntava el banquer. I el diputat responia de forma brillant: "No, [por] a un dia perdre-ho tot, com ho han perdut milers de famílies. A la gent, a que un dia la gent se n'afarti."

Però la premsa no escolta la seva intervenció. No es fa ressò de que transmet preguntes del col·lectiu 15M i de la PAH. Només que ensenya una sandàlia i que clar, això embruta la democràcia i fa mal a la institució del Parlament de Catalunya.

Doncs l'únic que fa és parlar, parlar al Parlament, que és on s'ha de fer. I dir el que moltes persones li diríen al senyor Rato, al senyor Serra, o al senyor Pagès. Perquè si el prestigi del Parlament l'han de donar amics del senyor Millet, del senyor Fainé, o del senyor Alemany d'Abertis, anem arreglats. 

Un aplaudiment més a la intervenció de David Fernández i a la feina que fan aquesta legislatura les CUP al Parlament. I una menció al valor que va tenir d'aguantar-se, perquè moltes persones li haurien tirat la famosa sandàlia pel cap.