Cinc, deu, quinze anys vitals (reflexions en confinament)

Després d'anys de apagada reflexiva i literària d'aquest bloc, la situació de confinament em convida a reprendre l'escriptura i a plasmar reflexions, pensament o idees que ens sobrevolen i que posen al dia un cap sovint massa treballador, sobretot en hores nocturnes.

Han sigut anys molt intensos, personalment i políticament. L'últim text polític del bloc és "Sensacions post 27S", i des de llavors ha plogut el que no està escrit. I l'últim de personal, és el que tancava el petit "diari" de l'inici del curs de Parapent a Entrenúvols. També ha plogut molt des de llavors, i per sort, he volat bastant també.

La part vital més estable d'aquests anys és, per sort, la laboral. Tot i que això també té una tangent que es va fent cada cop més clara, almenys fins al situació prèvia al confinament. A més, la calma i adaptació de tots en una configuració familiar nova s'ha anat imposant, després de terratrèmols profunds de la última dècada i que molts coneixeu.

Un dels programes que m'ha influït molt a reflexionar i pensar, els últims dies, és el Tabús de TV3, sobretot el segon episodi, destinat a malalties terminals. Crec fermament que hem de viure la vida sense massa complexes, planificant i duent a terme allò que ens fa feliços i que ens agrada. Tinc la sort de poder-ho fer durant aquests últims anys, i també a dia d'avui. 

Han sigut anys de marxar de casa, un pas que se'ns dubte tard o d'hora està bé fer, i que en el meu cas volia plantejar de forma segura i planificada. L'estabilitat econòmica (que no legal, del tot) a la feina em va permetre fer una mica de coixí per marxar amb garanties, alhora que no m'ha calgut renunciar massa a les meves aficions i estil de vida.

Han sigut anys també de creixement personal, doncs si bé tenia interioritzada la meva bisexualitat des de l'adolescència, no ha sigut fins aquesta etapa que he tingut relacions més o menys estables també amb nois, i que el meu entorn més proper ho ha sabut. Si una cosa m'han ensenyat els meus pares és a estimar de debò i amb el cor, i aquesta manera d'entendre l'amor és força independent del que l'altre persona tingui "entre les cames". Estic molt orgullós de les persones amb qui he compartit els moments més intensos de la vida i tinc un record preciós, de totes i tots. Això sí, reconec que el moment i situació d'explicar-ho a la colla de "farts" va ser una mica surrealista, però no puc més que estar agraït pel suport i sinceritat incondicionals que m'han mostrat ells, i tota la resta de familiars i coneguts.

En el terreny polític, m'ha tocat fer un pas endavant, i si bé ja era regidor des de la passada legislatura, el fet de ser candidat a l'alcaldia del municipi que portes al cor és sempre un repte emocionant i que alhora fa molt de respecte. Fa temps que milito i que participo en els campanyes d'Esquerra, i vist amb perspectiva, a Sant Feliu des de que hi sóc hem fet un parell d'errors d'aquells que canviaries si poguessis, però que en el seu moment vam fer convençuts i amb el ferm convenciment de tots els implicats. Aquest tema donaria per un article sencer, o fins hi tot més d'un.

En tot cas, com vaig explicar al Casal el dia que em presentava, és un procés gratificant que et fa pensar en el futur, et permet imaginar, i alhora genera una energia de grup i equip amb els teus, que crea situacions que sempre recordarem i llaços més forts entre tots els que en formem part.

En el vessant de política nacional, la tempesta política que hem generat i hem viscut ha sigut d'alçada. Aquesta setmana he acabat el llibre "Tota la veritat", i la veritat és que està molt bé, però em deixa un regust amarg. Vam empènyer molt des del 27S i del projecte de Junts pel Sí, i un cop passat tot, no estic del tot segur de si no vam dur als nostres representants polítics a un abisme. Les culpes i les responsabilitats crec que són repartides entre les dues bandes:

Primer, ha quedat força palès que si bé estaven moralment obligats a dur a terme el programa electoral (que d'altra banda és un fet prou estrany avui en dia, malauradament), la convicció interna era d'anar "de farol", o almenys de fer-lo no per aplicar-ne les conseqüències fins al final, sinó amb la idea de forçar una negociació. I precisament, si la conclusió que podem treure de tot el procés és que l'estat espanyol no negociarà mai, doncs maleïda la gràcia no haver-ne aplicat el resultat.

Segon, i per agafar també una part de la culpa, malgrat fer certs passos endavant a nivell d'implicació política ciutadana, crec que tots plegats vam agafar un paper massa de "ramat d'ovelles" en moments claus de la mobilització. És comprensible en tant que si veus que els teus representants flaquegen, és normal que tinguem tots dubtes, però crec que vam abandonar el carrer massa obedientment en alguns moments determinats, justament quan la banda política no estava prou a l'alçada.

Llegit el relat dels 6 periodistes, i avaluant el paper de tots els actors, reconec que m'han entrat tots els dubtes sobre si amb les organitzacions polítiques i socials actuals tenim bones eines per finalitzar el camí o, ni tant sols, marca quina és la ruta a seguir per arribar al nostre objectiu. Hi ha impediments i recels políticament lícits, però que han pesat massa en moments crucials. El problema és que tampoc tenim eines alternatives.

I quan tots aquests pensaments em saturen massa, sabeu ben bé que els últims anys he trobat una via d'escapament espectacular. El vol lliure és una de les experiències vitals més emocionants que hi ha. Jo encara gaudeixo cada vegada que m'enlairo amb la vela: aquell precís instant en què deixes de tocar de peus a terra i t'enlaires és màgic. I reconec que, en vols tranquils, el fet de "sortir" de la cadira i agafar una posició més dreta o panxa avall uns segons és com tornar a aquells somnis de petit en què volaves entre els carrers a pots metres de terra amb els braços estirats. Ho faig sempre que puc, però us recomano que almenys ho proveu una vegada a la vida.

El terreny musical sí que l'he tingut una mica més abandonat, tot i que de ganes no me n'han faltat. He fet el salt a la banda amplificada del violí amb un Yamaha YEV 104 que és una joia, i al qual encara no he pogut treure el suc ni molt menys.

I una reflexió que sí que faig més últimament, és la meva relació i la meva dedicació als altres. Des de que tinc possibilitat, de ben jove, he dedicat molts temps als altres. Clubs, entitats, militància política, circumstàncies laborals i familiars sumades a un nivell força alt de participació social en general, m'han empès sovint a deixar en un segon pla decisions o interessos personals. No em penedeixo d'haver fet tot això en cap moment, però no se si m'implicaria tant a fons i en tantes vessants si ho hagués de tornar a fer.

Sento que en alguns moments, ser a massa llocs, no m'ha permès aprofundir en les relacions personals dels qui m'envoltaven, i que el fet de tenir certes obligacions socials m'ha vetat de sortir de la zona (geogràfica, literalment) de confort i de conèixer gent de fora. Segurament canvis familiars futurs i molt positius també em fan tenir aquesta visió, aquest convenciment, de que cal posar més pes en aquesta banda de la balança. Que és realment la que és important i la que val la pena.

A nivell global crec que l'equilibri és prou bo, però sí que alhora tinc ganes d'aplicar certs canvis que em facin ser més aprop emocionalment dels meus, i que m'ajudin a re-ordenar una mica el valor de les diferents "potes" de l'aranya en què ens sostenim tots plegats a nivell personal i emocional.

Reflexions en confinament, de cinc, deu, quinze, i fins hi tot 20 anys vitals.

Sota la música de Francis Wells.

Foto de Federico Respini a Unsplash.

Sensacions post 27S

Sí, ha passat. Hem aconseguit acabar una campanya molt complexa, amb un bombardeig informatiu i mediàtic espectacular. Però l'hem superat, i el 28S ha arribat per dutxar-nos amb una galleda de normalitat i d'inici de setmana que es farà llarga, digerint els resultats.

Unes quantes reflexions personals sobre aquestes eleccions:

- La primera és celebrar la participació. Encara que alguns puristes indepes em diguin que ens penalitza o jo què sé. La participació no penalitza mai, i quan és baixa ho critiquem, per tant ara n'hem d'estar orgullosos. Hem fet història en aquest sentit, una vegada més.

- La segona és una gran victòria del sobiranisme, com crec que ho mostren aquestes dades. Els vots independentistes creixen cada vegada més:

     · 2012: CIU+ERC+CUP = 1.740.818 vots

     · 9N 2014: Sí+Sí = 1.897.274 vots

     · 2015: JxS+CUP = 1.955.348 vots

- L'aritmètica parlamentària ha deixat les coses complicades, però la conclusió que se'n treu és similar al 2012, quan vam entendre tots que els Catalans volíem la independència, però no amb la "necessària majoria" que reclamava Mas, sinó amb una ERC potent que contraposés pes a la balança en el disseny de polítiques de la nova República Catalana. Ara la lectura és exactament la mateixa, però les CUP agafen el relleu d'ERC en la funció de que el procés sigui més plural ideològicament.

- A Sant Feliu, la victòria clara dels partits independentistes (JxSI+CUP=70% de vots) dóna un clar missatge a l'actual govern local. S'ha acabat fer servir l'argument de "som un partit d'àmbit local i representem un gran ventall d'ideologies" alhora de votar una cosa en sentit catalanista o independentista. Sant Feliu ha votat clarament independència, i això ho haurem d'entendre tots.

- Molts volíem que un resultat més clar permetés fer les coses més fàcils. Portem un any amb 2 processos electorals molt intensos (sobretot pels que formem part de les formacions polítiques). Hi havia una mica de cansament acumulat que ens feia tenir ganes de que això s'acabés aviat. Doncs no, els catalans i catalanes han decidit que hem de seguir remant, i ben fort, per aconseguir construïr un nou Estat, sense el qual serà impossible avançar com a País, ni millorar tantes i tantes coses que ens afecten al nostre dia a dia.

- No ho sembla, però som més a prop de l'objectiu, i n'hem d'estar orgullosos. Tenim 72 diputats independentistes al Parlament. L'any 1991 eren 3, els que es van aixecar per votar a favor de la independència. 3 de 135. Avui n'hem aconseguit 72. Un gran pas, però no l'últim. Cal seguir endavant.

Reflexions pel 27S

Ahir vaig publicar un text responent uns arguments d'un escrit que em van passar. Hi ha gran part del que penso, però com que em basava en una rèplica, en vull fer un de més personal. Avui us explicaré el que sento i el que vull que passi demà diumenge.

Els que em coneixeu de fa temps sabeu que des que vaig entrar a militar a les JERC, no he parat de fer coses i de sumar gent a la nostra causa. Al principi tiràvem d'orgull moral, encartellant a altres hores racons perduts del Vallès. També baixàvem a Barcelona els 11 de Setembre (sí, el 2006!), i ens trobàvem tots per fer la manifestació, competint absurdament per quina agrupació independentista tenia més gent a les seves files.

Mica en mica hem anat sumant i perdent gent, segons tocava. Segons el candidat que hi havia a Esquerra (i per qui les joventuts fèiem campanya fos qui fos, amb més o menys ganes, però sempre fidels). Segons els pactes electorals, o segons les flipades que arribaven de Madrid.

El nostre partit ha tingut milers de crisis (els més veterans hem podríeu dir segurament que fins hi tot n'he vist poques jo...!). Ens hem hagut de menjar més d'un gripau, i això no sempre és agradable. Hi ha hagut gent que no volia aguantar-ho, i alguns van marxar, alguns hem seguit al partit, fent sentir la nostra veu, i debatent i votant allò que crèiem que era el correcte.

Avui és un dia de mirar enrere, i de reviure el recorregut que hem fet. Costa de creure que estiguem a un dia d'una votació tant important com la de diumenge. Hem estat molts dies amb una autèntica allau informativa: declaracions, imatges, vídeos, paròdies. Una campanya molt justa pel gran repte que teníem davant, i amb les bateries a just carregar després de les municipals.

Els últims anys han sigut trepidants. Els més radicals em direu que hem perdut el temps. Jo us diria que hem fet el que calia fer. Com quan em recrimineu (com a ERC) el segon tripartit. Hem esgotat totes les vies, tots els passos possibles, perquè quedés demostrat que no hi ha manera legal i democràtica de millorar sobre el nostre futur, si no és amb unes eleccions al Parlament amb aires de plebiscit.

I aquesta vegada ens hem unit. Hem anat plegat a unes eleccions amb Convergència. Sí, el gran dimoni, el rei de les retallades (agafeu el pressupost per partides i repartiu diferent el pastís, a veure com us en sortiu... jo no me'n veig pas capaç). Hem perdut un temps preciós parlant sobre el uns i els altres, sobre junts o separats. I hem aparcat les eines dels arguments. Però també hem aconseguit que molta gent de la societat civil es faci candidat (com aquelles llistes "perfectes" que fèiem en sopars de colla a la sobre-taula), i hem deixat de banda una part del nostre cor i del nostre cap, per fer un pas endavant.

Hem unit el país de banda a banda amb la Via Catalana, hem "petat" els carrers de Barcelona en forma de V i en forma de punter. Hem cridat mil vegades que volíem un futur millor, que volíem exercir el nostre dret de decidir com volem relacionar-nos com a catalans vers Espanya, Europa i la resta del món.

És cert que la independència no és una vareta màgica que soluciona tots els problemes. Haurem de treballar molt per aconseguir que un nou país sigui realment més just, més lliure, més democràtic. Caldrà tirar fort de la corda perquè els fonaments quedin ben posats. Però, tenim alternativa? Podem esperar una reforma de l'estat Espanyol que fa figa i que en cap cas ens farà cap concessió?

Serem bons veïns, segur, però necessitem com mai parlar i relacionar-nos des d'un estatus d'igual a igual, d'Estat a Estat, amb els nostres països propers. No volem trencar res, volem fer la nostra, volem tenir el dret a equivocar-nos, i que sigui només culpa nostra.

No podem esperar més. Ho necessitem per millorar la vida de la gent que tant malament ho passa. Ho necessitem per tenir una millor sanitat, pels nostres pares, mares i avis. Ho necessitem per fer una educació pública i de qualitat pels nostres fills. Ho necessitem fer unes infraestructures del segle XXI per comerciar amb tot el món, que per això som catalans, comerciants de mena! Ho necessitem per tenir un estat que protegeixi la llengua catalana i en parli tantes com en parlem ara, i totes les que vinguin!

Per això et demano que vinguis amb nosaltres. No només necessitem el teu vot. Necessitem la vostra pre-disposició. Tinc la humil sensació de que això ja no anirà enrere, i per tant, tard o d'hora haurem d'arremangar-nos tots per decidir com volem que sigui Catalunya els propers anys. Jo prefereixo que sigui ben aviat.

Ja hi som. És la recta final. I de nou, com sempre, ho serà només si nosaltres ho volem. Tenim clares les llistes que assumirem el compromís de fer un Nou País. Però no serà possible sense el vot, la teva empenta, les teves opinions i els teus somnis. Som-hi plegats!

Contestant arguments

Fa uns dies, al grup de whatsapp de la feina van passar-me un enllaç, que un parell de companys van trobar correcte i coherent. El text és una mica antic (2012), i la situació ha canviat força, però tot i això vull respondre els arguments que allà es detallen, segons la meva opinió, per tant anirem comentant cada un dels 9 arguments que dóna:

Porque, para mí, cualquier opción que divida en vez de sumar esfuerzos, no es buena. El independentismo se basa en la exclusión, en un “no te quiero a mi lado”.

Primer parla de que l’independentisme es basa en l’exclusió, en un “no us volem al nostre costat”. Jo diria que es basa mes aviat en un “no volem ser súbdits”. Volem ser al costat de tots els espanyols, però en una relació d’igual a igual, en una relació entre estats, on siguem solidaris com ara, però on decidim plenament el que volem fer amb la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra educació, etcètera. No volem excloure ningú, i cap ciutadà perdrà la condició (nacionalitat) d’espanyol pel fet que Catalunya s’independitzi (si és que no desitja perdre-la).

Segundo porque, económicamente, el independentismo catalán ha pecado de victimismo. No es cierto que Catalunya sea la Comunidad Autónoma que más aporta al Estado. De hecho, las que más aportan son Islas Baleares y Madrid. [...]

El segon argument em fa molta gràcia. Ara resulta que com que hi ha comunitats més maltractades que Catalunya, no tenim dret a queixa. No s’aguanta per enlloc. A Madrid paguen més perquè entre altres coses tenen la seu fiscal moltes empreses que operen a tot el país, tenen molta part de la infraestructura de gestió (administració) de l’Estat Espanyol. I a més, l’argument és fals ja que precisament Balears i el País Valencià ja han dit més d’una vegada que cal revisar el finançament autonòmic perquè no pot ser que paguin tant (inclús governats pel mateix PP que a Espanya). Per tant, de victimisme, res.

Tercero porque, dudo mucho que, con la independencia, se solucionaran los problemas económicos. [...] 

El tercer, la vareta màgica de la independència. Hi estic mig d’acord d’entrada, i ho hem dit moltes vegades, per tant no entenc perquè es ressalta la qüestió. Amb la independència no ho solucionarem tot, no lligarem els gossos amb llonganisses, ni doblarem els sous i pensions. Ara, almenys podrem decidir COM fem les coses, i A ON destinem el diners, amb més possibilitats que ara. No es tracta d’una solució meravellosa, es tracta d’un tema de dignitat.

Cuarto porque, concretamente el independentismo catalán, basa algunos de sus puntales en mentiras históricas. 

El quart argument, pot ser vàlid segons amb quin historiador parlem, però fins hi tot així, no accepto que es pugui utilitzar. Per dues raons: Hi haurà gent per qui el passat té un pes molt rellevant. Per mi té un pes força relatiu. El que de debò importa és el futur. Independentment del que hagi passat fins ara, els catalans i catalanes hem de poder decidir, votant, el que volem fer amb la nostra terra, la nostra economia i el nostre país. Per més inri, el paràgraf acaba parlant de “totes les guerres”, quan el moviment independentista català s’ha caracteritzat per fer les manifestacions més massives de la història d’Europa, amb un civisme exemplar, i sense trencar ni un sol vidre.

Que, en aquella época se dijera que Catalunya estaba ocupada y reprimida, lo acepto. [...] Pero dicho Decreto ya no existe y la Ciutadella, ahora, es un parque.

Sobre “la ocupació” de Catalunya que diuen que ja no és real. Ja em direu què no és ocupació si un Estatut d’Autonomia votat en referèndum per la majoria dels Catalans es retalla, quan s’anul·la un decret de pobresa per salvar a les famílies que ho passen malament a l’hivern, o quan no es pot posar ni un impost als bancs.

Quinto porque, personalmente, tengo demasiados vínculos con otras regiones del resto de España como para querer desligarme de ellas.

L'argument és similar al primer. Ningú vol “deslligar” de ningú ni a famílies ni a amics. Volem tenir la millor relació amb tothom, des de la llibertat. I ho hem demostrat així fins ara, creixent amb gent de fora de Catalunya, uns 3 milions de persones, conservant els braços oberts a tothom qui ha vingut a viure, treballar i estimar la nostra terra.

Sexto porque, en el actual marco de gobierno europeo no tiene sentido la independencia. Europeamente hablando se quiere avanzar hacia la unión política de todos los Estados de la UE y un único gobierno europeo. [...]

Aquest sisè perd el sentit quan penses que Europa creix amb estats, petits i grans, efectivament cap a un govern comú, però posant fronteres i condicions tant dures com a Grècia o Siria.

El setè argument es basa en una frase del Barça, no de l’independentisme. A més, lliga amb el vuitè, que ara comentarem.

Octavo porque, si se permite la independencia de Catalunya, ¿qué podría impedir, después, la independencia de las provincias de Tarragona, Lleida, Girona y Barcelona y, luego, de Sant Adrià del Besós, Torredembarra, Alfarràs, Rupit o Berga? ¿A que eso ya no mola tanto?

El vuitè, i una de les coses que molta gent no entén. No és el mateix Alfarràs, Rupit, Berga o una comunitat de veïns (exemple també molt utilitzat) que la Nació Catalana. Catalunya engloba tot un seguit de territoris i de gent que tenen trets en comú, ja sigui històrics, lingüístics, polítics i econòmics. Una escala de veïns és “exactament” igual que la del costat. I en els casos en què es demostra que hi ha una singularitat especial dins de Catalunya, som els primer a reconèixer que també tenen el seu dret a decidir sobre la independència (Vall d’Aran).

El final del text és de traca. No es pot estar a favor del dret a decidir, i alhora en contra d’una de les seves conseqüències. O s’hi està a favor o no, però no juguem a dir les coses mal dites.

Sandàlies parlamentàries

El problema és una sandàlia. La causa de tots els casos de corrupció, és una sandàlia. La de que Rato i tants com ell cobressin (o cobrin) milions d'euros anuals per fer una gestió pèssima de les seves entitats també. La causa de que en aquest país s'hagi patit una des-regularització indecent, permetent límits d'apalancament desorbitats al sector bancari és una sandàlia.

Aquesta és la conclusió que podeu treure aquests dies si llegiu la premsa catalana i espanyola, que s'acarnissa sobre David Fernández, per ensenyar una sandàlia a Rodrigo Rato, i preguntar-li si sabia el que significava. Si tenia por. "A quien, a usted?" preguntava el banquer. I el diputat responia de forma brillant: "No, [por] a un dia perdre-ho tot, com ho han perdut milers de famílies. A la gent, a que un dia la gent se n'afarti."

Però la premsa no escolta la seva intervenció. No es fa ressò de que transmet preguntes del col·lectiu 15M i de la PAH. Només que ensenya una sandàlia i que clar, això embruta la democràcia i fa mal a la institució del Parlament de Catalunya.

Doncs l'únic que fa és parlar, parlar al Parlament, que és on s'ha de fer. I dir el que moltes persones li diríen al senyor Rato, al senyor Serra, o al senyor Pagès. Perquè si el prestigi del Parlament l'han de donar amics del senyor Millet, del senyor Fainé, o del senyor Alemany d'Abertis, anem arreglats. 

Un aplaudiment més a la intervenció de David Fernández i a la feina que fan aquesta legislatura les CUP al Parlament. I una menció al valor que va tenir d'aguantar-se, perquè moltes persones li haurien tirat la famosa sandàlia pel cap.

Qüestions post-25N: Desbrossarem cap a la independència

Vull començar amb dues coses. D'una banda, que els resultats de les eleccions del passat diumenge deixen clar que ningú es pot apropiar de la voluntat dels catalans i catalanes. El poble és plural i el sentiment independentista és més transversal que mai.

L'altre és que, d'alguna manera, s'ha complert el que proposava jo uns dies abans de la votació, i que no era res més que si els partits independentistes no havien sigut capaços de posar-se d'acord, ho féssim en certa mesura els votants, unificant forces i vots cap a una única força.

Si sóc sincer, tenia força por de que es perdessin molts vots, per la divisió que significava tenir 3 candidatures independentistes al Parlament. Finalment només 46.000 vots queden sense representació (i que en cap cas "es tiren", no m'agrada gens aquest concepte). Felicitar doncs, en primer lloc, a la CUP, per els resultats obtinguts i per aconseguir portar una candidatura molt necessària al Parlament.

La segona força a felicitar és a Convergència i Unió. Amb més de 1.100.000 vots, només 90.000 menys que a les passades eleccions, guanya una vegada més, i surt prou sencera de 2 anys de retallades i de polítiques de dreta que sembla que passen poca factura.

I arribem al punt clau de les eleccions. La candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya. Amb 270.000 vots més que a les passades eleccions, aconseguim 21 diputats. Ni els més optimistes, els que hem defensat Esquerra en cada àmbit de la nostra vida laboral i personal, i els que hem fet campanya durant els 15 dies intensos previs al 25N, pensàvem que podíem obtenir aquests resultats.

I ara toca fer el que hem dit que faríem! Que és ser soci més fidel al poble de Catalunya, i defensar que hem de fer un referèndum per la independència el més aviat millor, però també que hem de canviar la política econòmica de la Generalitat de Catalunya.

Els que han de governar el país són la gent que ha guanyat les eleccions i que té més del doble de vots que nosaltres. Evidentment, nosaltres serem al costat del govern perquè el país pugui viure el dia a dia, i no posarem pals a les rodes. Tot el contrari; fent servir un concepte de'n Junqueras que m'agrada molt, ens dedicarem a desbrossar els camins cap a un referèndum sobre la independència de Catalunya, i cap a la viabilitat econòmica en la gestió del dia a dia.

Els nostres objectius son aquests, i son prou clars. I els podem aconseguir sense entrar a cap conselleria ni asseure'ns a cap poltrona. No ens van votar per anar a un mercat i subhastar llocs en l'organigrama de la Generalitat, sense exigir res a canvi.

Entenc que per això és pel que ens van votar quasi 500.000 persones el passat diumenge. Per avançar a pas ferm cap a la independència, i per batallar amb totes les energies per sortir de la crisi, i perquè la paguin aquells qui estan tancant els balanços amb beneficis en els seus estats de comptes.

Ara és l'hora, segadors!

El debat és recurrent. I encara més a gent com nosaltres, a qui ens agrada, quasi diria que ens apassiona, parlar de política. Perquè entenc que parlar de política és parlar de societat, de com funcionen les coses, i de les solucions que hem d'aportar tots, a través de vies democràtiques, als problemes que tenim com a ciutadans.

Però se'ns dubte el debat comença a expandir-se a marxes forçades. El fet de que gent com Salvados (La Sexta), o El gran debate (Telecinco) dediquin episodis dels seus programes. Com diu la frase "Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen, i finalment, guanyes". Fa temps ningú s'ho creia. Després se'n reien, amb arguments de majories contra 3 o 4 diputats catalans. Ara, se'ns dubte, ens ataquen. L'Estat espanyol ha activat ja tota l'artilleria i instruments de que disposa com a tal per desacreditar, afeblir i menysprear el sentiment independentista català.

El més genial de tot, és que tant la part catalana com la espanyola sembla haver acceptat que el procés ja no té retorn. Només així s'entén que ells mateixos hagin preguntat directament a la UE quina posició té sobre el conflicte. 

Així doncs, acceptada la hipòtesi sobre la independència, només queda saber dues coses: el quan i el com. I estic segur de pensar que la segona pregunta només té una resposta: una sortida pactada de l'Estat Espanyol, esdevenint així un nou estat dins d'Europa, i de la UE. Per aquests simples punts:

1. D'una banda, qualsevol predicció (tant si és a favor com en contra) d'ara de la UE té el mateix pes que el del Pulpo Paul sobre la Champions. No hi ha legislació vigent que parli sobre la secessió d'una part d'Europa (recordem, una vegada més, que ja ho sóm, d'Europeus).  
2. D'altra banda, com bé explica en aquest  breu escrit en Xavier Sala i Martín, simplement a Espanya NO LI INTERESSA que el procés d'independència de Catalunya no es pacti. Bàsicament perquè si ens independitzem, ens hem d'endur la part bona i la dolenta. La bona és el final de l'espoli fiscal que tenim i la restitució de la nostra plena sobirania. La dolenta, és la part proporcional del deute espanyol (que no és petit, precisament).
3. La tercera cosa que ho demostra és el passat 11S. Una manifestació d'aquesta magnitud no s'havia vist mai. Queda clar que la gent comença a veure les coses clares. I crec que queda clar que, o els polítics mouen fitxa i avancen junts i de cara cap a l'objectiu, o la societat els passarà la mà per la cara.

I és per tot això, que tant la política com els ciutadans independentistes ens hem de posar a treballar. Ara més que mai. Per convèncer a tots els indecisos i tants com es pugui, de l'altre banda.

Ara és l'hora, segadors. 

No ens ho mereixem

Ja tenim la patacada rutinària d'aquesta setmana: ara resulta que hem de pagar més IVA. Del 8% al 10% i del 18% al 21%. Resulta també que els funcionaris no rebran la paga extra de Nadal, i que els subsidis d'atur se segueixen retallant. Total, tampoc n'hi ha gaires, d'aturats. Ara, als alts càrrecs de l'Administració només els demanem que "s'ho apliquin, també".

Què no retallem? Doncs no retallem el pressupost de l'Exèrcit, ni els partides a Ministeris que per no tenir no tenen ni competències, ni les subvencions multi-milionàries a l'Església, bytheface. Això demostra que aquestes retallades són purament ideològiques. Que tota la gent que es va quedar a casa les passades eleccions ha fet que tinguem un govern de dretes que en comptes de les propostes electorals, està aplicant la part més rància del decàleg del Partido Popular.

Ara resultarà que la culpa de tot la tenen els regidors locals! Aquesta gent a qui els sortiria més a compte anar a plantar tomàquets que invertir hores a l'Ajuntament, resulta que són el problema. Per tant, un 30% menys d'ells!

I evidentment les grans fortunes no cal que paguin, que portin els seus diners que només els gravarem amb un 1% d'impostos.

Hi ha qui creu que Rajoy i la seva tropa no governen. Que tot està planejat per un gran grup obscur i que ens fan anar d'una banda com volen. Jo, sincerament, m'inclino més a pensar que els que ens governen son una colla d'ineptes.

Ah, però Espanya va guanyar la Eurocopa!! Visca, no?

Doncs no, jo #novullpagar!

A partir de dilluns passat em vaig sumar a la campanya #novullpagar, engegada per Josep Casadellà fa unes setmanes. Anant cap a Pineda, a la Mostra Nacional de Teatre Amateur, ja no vaig pagar al Peatge d'Arenys. Tornant, vam passar també per la C-32 (Arenys) i per l'AP7 (La Roca) i no vam pagar ni en el primer ni en el segon.

És indignant el greuge comparatiu que patim els catalans des de fa temps. Una cosa és implantar el model de peatge per tenir infraestructures de nivell, i l'altra és allargar la concessió a les empreses gestores per passar per unes carreteres que estan més que amortitzades! És més, que generen beneficis!

Llegiu-vos la següent taula i veureu com n'hi ha per no pagar mai més!!

I que surtin des de Madrid i diguin que per pal·liar el dèficit de les carreteres d'allà, allargaran les concessions a Catalunya és com per plegar del tot.

Va, home va!! Prou peatges!!!

FCB, eterns!

A mi em convencen. Avui és un dia trist, i dels que fan ràbia; però a mi em convencen. Perquè han revolucionat el futbol. Han ensenyat al món a jugar d'una manera fantàstica, i han guanyat la gran part dels títols pels que han jugat. Avui ens ha faltat encert, i dol perquè no serem a la final. Segurament ens servirà per valorar el que costa, i el que hem aconseguit fins ara.

A mi no m'agradaria que el meu equip sortís a defensar. No m'agradaria que juguéssim a penjar la pilota. M'encanta que la tinguem, i que la toquem. El take the ball, pass the ball és boníssim i ens ha dut totes les victòries que ens ha donat aquest equip, no ho dubteu.

Per tot això, l'any que ve hi tornarem; no passa res; ja han fet història.

Com invertir en un producte bancari

Copio la definició literal d'uns minuts d'aquest vídeo, que m'han semblat fenomenals. Tota la conferència és fantàstica, però aquestes línies m'han agradat molt!

Leopoldo Abadia explica una suposada petició que li fa un amic, perquè li doni quatre dades i conceptes bons per no anar de cara als bancs com un inepte o com un ignorant. Ell respon:

"Es que no va por aquí. Tu ves al banco y di 

- cuanto dinero puse aquí?

- Tanto.

- Cuanto dinero queda?

- Tanto.

Tu preguntas;

- Dónde está lo que falta?

Si te dicen que "esta en un fondo vehicular estructural garantizado por obligaciones convertibles ligadas a la cotización de las acciones de un banco islandés. Cuando llega a "islandés" se para para respirar, le miras a los ojos y le preguntas

- Dónde está lo que falta?

I a la tercera vez que te diga lo del islandés, dices

 - O sea, se ha perdido. No pasa nada; se ha perdido. Ya esta.

Cojamos el resto

- Vamos a ponerlo a plazo fijo. Cuanto me va a dar usted? Pero por favor, no me hable del TAE. Que el otro día intenté pagar el café con el TAE y no me daban las vueltas. Dígame usted euros! Entonces a estos euros reste la retención, la comisión y el IVA.

Y cuando abajo queden 2,18€ te vas a otro banco y le dices

- Usted cuanto me da?

- 2,19.

- Y usted?

- 2.21

Aquí!

Tenemos que entender las cosas. Entender quiere decir que el marido se lo pueda explicar a la mujer sin papeles. Que la mujer se lo pueda explicar al marido sin papeles. Que los dos a la abuela sin papeles, y la abuela a los nietos.

En el momento en que se rompe un eslabón de la cadena, NO COMPRÉIS aquello."

Us deixo el vídeo sencer de la conferència, que no té pèrdua. El moment que descric, amb una mica de prèvia, comença a partir del minut 37, aproximadament.

Mestres, a TV3

Cada setmana m'atrapa! Cada dimarts al vespre segueixo aquest bon programa de TV3. Té coses millors i pitjors, i segurament no acaba de reflectir la realitat del món educatiu, però no deixa de mostrar algunes realitats de la formació que es dóna avui en dia als centres catalans.

El format del programa està molt ben aconseguit. La idea d'agafar algú conegut que torna a l'antiga escola està molt bé. D'altra banda es dona una frescor audiovisual interessant jugant amb amb les entrevistes realitzades, imatges dels centres mateixos i animacions.

La única cara de la moneda que trobo a faltar, és, potser, la de les institucions. Més que res perquè decideixen les guies mares de tota la resta.

El programa es limita a constatar les opinions i experiències de professors, pares i alumnes, i això fa que tinguis una mica de nostàlgia i que et recordi moments i experiències pròpies.

Sense tenir la solució absoluta de tot, que ningú la té, és genial que es facin programes d'aquesta mena, i us el recomano totalment!

Netflix a Espanya, o com fomentar les descàrregues il·legals

Notícies com aquesta no ajuden precisament a fomentar que la gent no busqui continguts a la xarxa de forma il·legal. 

Quan es va saber que Megaupload entrava en un procés judicial per part de l'FBI i que es tancaven els seus servidors, molts mitjans van donar veu a les alternatives legals, a les plataformes que permetien accedir al contingut, pagant. Alguns d'ells son Netflix, Voodler, o Youzee.

La veritat és que moltes d'elles encara estan en un procés molt embrionari, i justament una de les que té més bona pinta, Netflix, va anunciar a principis de mes que ajorna indefinidament la seva arribada a Espanya.

És una mala notícia, perquè sóc bastant del parer de que per lluitar i acabar amb les descàrregues il·legals, una bona manera (i imprescindible) és tenir la via legal de descàrrega, visionat, accés. Pels que no ho coneixeu, Netflix és una espècie de "Spotify per a pel·lícules".

El problema que argumenten per ajornar la seva arribada és que prefereixen esperar que tinguin una rendibilitat global una mica digne; que en el fons no vol dir res més que no estan disposats a pagar els drets d'autor d'Espanya, que es parla de que serien entre 2 i 3 vegades més cars que els drets d'altres països.

Està clar doncs que aquí hi ha qui no vol perdre el pastís que tenen, sense adonar-se de que o accepten que les coses canviaran tant si com no, o perdran el 100% del que s'hi juguen. I, malauradament, no té cap sentit seguir venent CD's i DVD's. Els primers que entenguin això tenen molt de guanyat!

Via BitsCatalans

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text El Periodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Relacions...

"El corazón tiene sus dolores privados: ni siquiera todas las grandes causas de este mundo pueden impedir que llore por un amor perdido". (Arnold Wesker).

Us recomano l'article "Si sabe sufrir, sufrirà menos", del suplement de "El País", d'aquest diumenge. Podeu llegir-lo aquí.

També és molt interessant aquest altre article, que parla de l'addicció dels adolescents al mòvil.

El núvol Blaugrana!

Hi havia gent escèptica vers el projecte, vers un entrenador massa jove (?)...

I és que no ens ho podem ni creure, feia massa temps que esperavem un Barça com el que ens està regalant i ens regalarà tantes alegries!

I ara arriben, i la tensió acumulada es transforma en eufòria col·lectiva, en una boja alegria d'allò que hem aconseguit!

I és que estem vivint en un núvol, somiant amb 3 títols, amb un Barça històric!

I mentres uns somiem, arriba "Lo Puto Crack" i ens fa arribar l'endemà afònics a treballar!

I mentrestant, altre gent intenta censurar penosament la realitat, la realitat de dos pobles que desitgen ser lliures!

L'amistat

“La amistad es el hilo que une nuestra experiencia con la de los otros.”

(Emilio Lledó)

“La confianza es el elemento básico de la amistad y la vida civil.”

(José Luis Gómez)

“La auténtica amistad dura más que algunas formas del amor.”

(Gonzalo Suárez)

“La amistad se parece mucho al amor; alguna vez he dicho que el amor es una amistad íntima con momentos eróticos.” (Antonio Gala)

Y [l'amistat] se rompe, como el amor. “Tiene que ocurrir algo muy grave para que eso ocurra”, dice Gala. Y Lledó dice: “Se rompe porque aparecen en ella la negación, el olvido, la ignorancia, la indecencia… La amistad es el hilo que une nuestra experiencia personal con la de los otros. Es el tejido colectivo, fundacional, de la existencia individual”.

“Un amigo es aquel al que te atreves a pedirle dinero a las cuatro de la madrugada y él no te pregunta para qué lo quieres… Se conserva como un tesoro, o un árbol, o una casa. Y se destruye igual que se destruyen esos tesoros”. (Manuel Vicent)

Són unes quantes de les frases d'un article que sortia a "El País Semanal" de fa unes setmanes. Em va agrada molt, sobretot per més d'un exemple que dóna. Us recomano que us el llegiu. Via blog potser es fa una mica més llarg que a la revista, però com que no és plan de fer-ne fotocòpies i enviar-vos-les per correu, doncs llegiu-lo des d'aquí.

Ja me'n direu el què!

Salut!

Interrogatori a una menor

Ahir a la matinada Nacho Abad va arrasar amb el seu Rojo y negro (T-5) sobre l'assassinat de la jove Marta del Castillo. Ah!, el tractament informatiu d'un succés tan recent, amb implicacions tan esgarrifoses de criatures adolescents, adquireix sempre a la tele una dimensió tremenda. La tele sempre acaba esgarrapant per més que només pretengui acariciar. I dins d'aquest clima en què el caràcter informatiu se sol fondre amb el morbo, assenyalem la gran perversió de la nit: convocar i introduir al plató Rocío, que fins ara havia estat nòvia de Miguel, el presumpte assassí de Marta. Aquesta noia, menor d'edat, va ser entrevistada cara a cara per Nacho Abad. Li va anar preguntant: "Saps que has estat enamorada d'un assassí? / ... / Mira'm als ulls; t'ha pegat mai? / ... / T'ha insultat?", i mentre la nena intentava anar contestant, a casa ens va envair la impressió que allò no era una entrevsita, sinó un interrogatori. No vam ser els únics que vam tenir aquesta certesa: l'acreditat psicòleg Javier Urra, que també era present al plató, va haver d'intervenir advertint Abad: "Compte, Rocío és una nena de 14 anys. S'ha d'anar amb molt de compte amb el que li diu, i amb el que li preguntes. Encara que estigui amb la seva mare, és una menor".

Efecticvament. Una menor de 14 anys portada a un plató de televisió per ser entrevistada a cara descoberta, i perquè parli, comenti, perfili i ajudi a fer un esbós de la personalitat del presumpte assassí. Home, com a exercici de perversió mereix premi. Sense ni una gota de respecte a les normes més elementals de protecció del menor, aquesta noia, Rocío, de 14 anys d'edat, ha estat llançada a l'arena, interrogada, enfocada de front i de perfil, d'esquerra a dreta, des de dalt i des de baix, i la satisfacció de la cadena i del programa ha estat immensa, perquè han aconseguit un notable èxit d'audiència. La presiència de la seva mare, al seu costat, no salva, en absolut, la perversió televisiva; no obstant, sí qua planteja un debat paral·lel sobre la irresponsabilitat dels pares que, en lloc de protegir els seus fills menors d'edat al seu càrrec, els impulsen i fins i tot els acompanyen cap al circ de la tele, en una delirant carrera cap a la versió mes colpidora i sense escrúpols d'un star system antropòfag.

Ferran Monegal - El Periódico en català (17/02/09)

-----------------------------------------------------

Com dirien alguns, "no hace falta decir nada más". Monegal ho diu prou clar al seu escrit. Crec que l'actitut de direcció, producció i guiónització d'aquest programa ja no és ni de tele-basura, és de jutjat de guàrdia, de circ, de zoològic; ara bé, jo els posaria a ells a dins de els gàbies, perquè segur que els animals tindrien una mica més de seny.

Tot escoltant...

La idea és:

1. Agafar el cotxe.
2. Posar aquesta cançó a TOT drap.
3. Escoltar-la tot anant a St.Miquel/Gallifa, amb la calma i de nit.

4. Que després d'això algú intenti amargar-te el dia.

La conclusió, és:

5. És impossible que ho aconsegueixi.

Tot discutint

Avui mentre berenava he aprofitat per fer zapping a la tele, i he acabat a TV3, on feien El Club. Parlaven sobre el valor de les discussions. Però sobretot en el valor positiu que han de tenir.

En David posava un exemple dient que si anava a un restaurant, i a una banda tenia una parella que no deia res, i a l'altra una que no parava de discutir durant tot el sopar, donava molt més futur a la que discutia.

Sobretot perquè la discussió implica diàleg. Implica parlar amb l'altra persona allò que no t'agrada o que no trobes bé. Discutir ha de ser sempre una eina, no pot ser mai, mai, un fi. Ha de ser una cosa normal, que ajudi a estar millor un cop acabada la discussió. Perquè aquesta és l'altra: les discussions han d'acabar; no val allò de: "Perquè allò que fa 3 setmanes...". Fer això vol dir que ens hem empassat abans aquell fet, i que l'hem anat madurant (o més aviat podrint) a dintre sense discutir-lo en el moment adequat.

Una altra actitud era la de qui no vol discutir. El típic "Ai mira, és igual, deixe-m'ho. No vull discutir". I tallar la discussió d'aquesta manera dona a entendre que no acceptem aquest diàleg com a via per arribar a un punt comú, o de trobada entre les dues o més persones que discuteixen.

Hi havia també el missatge d'una persona que deia que sempre discutia per tonteries. La Montserrat Carulla ha contestat que potser això era positiu, ja que volia dir que en el fons coincidien bastant en tot, i que només eren petites coses les que no anaven bé, i per tant s'havien de discutir, per poder-les arreglar.

Crec que una bona discussió és positiva, ja que com a mínim ens apropa la opinió de l'altra persona, i això és el primer i indispensable pas per a entendre i coneixe-la més.

En fí, què en penseu. Ho discutim? ;)

Pauet.