Tot són etapes

  

Si bé tinc clar el que vull explicar-vos, és un d'aquells textos en què costa trobar les paraules exactes. Però tot son etapes, i ara toca tancar-ne una per obrir-ne de noves. Molts sabeu que la meva vida és força polifacètica i que la política ha marcat la meva manera de ser i de fer durant els últims anys.

Vaig començar a militar a les JERC (ara Jovent Republicà) l'any 2005, i va ser una de les millors decisions de la meva vida. Des de llavors, actes, executives, murals, acampades, campanyes, formacions, consells nacionals... Vaig acabar treballant-hi parcialment i tot, i aquella època va crear bones amistat que encara duren, després de 17 anys.

A nivell local, i ja a ERC, la meva manera de ser ha fet que hagi participat de tots els papers de l'auca: com a militant, responsable de comunicació, secretari d'organització, President local, coordinador de campanyes i, ara farà 3 anys, candidat a l'alcaldia. Ho vaig dir llavors i ho mantinc: ser simplement candidat/a a governar el poble que dus al cor, és una de les coses més maques que hi ha.

Ara porto 7 anys de regidor a l'Ajuntament, i és el moment d'avançar-vos que no repetiré una nova legislatura, per dos motius principals. El primer, és el dels resultats. Ho deia en un anterior escrit del bloc. Al meu entendre, ERC Sant Feliu hem comès dos errors importants en les últimes campanyes, precisament les que he portat jo amb més energies i ganes, que ens han costat no només no ser claus en l'aritmètica de pactes, sinó ni tant sols augmentar la representació a l'Ajuntament.

De les eleccions del 2015 en vam fer la lectura (resumint) que la persona que encapçalava la llista no era la idònia. I el 2019, quedant-nos ben a tocar del canvi, va quedar clar que l'estratègia marcada per la candidatura local d'anar en llistes separades no havia sigut la millor, quedant-nos a les portes de poder fer el canvi possible. Són dos errors importants, que m'han fet reflexionar també sobre la capacitat i idoneïtat de les meves decisions al capdavant de la secció local.

Això ha significat 7 anys d'oposició, de veure com les coses seguien decaient, i com ens faltaven 2 vots per poder-ne canviar el rumb. Il·lusions, idees i projectes treballats en campanyes intenses i Plens llargs que mai han arribat a ser factibles. En casos comptats (i ens n'alegrem!) el govern ha fet realitat conceptes que ERC va posar sobre la taula en campanya, però evidentment no és el mateix.

A més, també hi ha una altra derivada. I es plasma en l'1 d'octubre de 2017, i sobretot les energies que hi vam posar la militància dels partits i la resolució que en van fer els nostres dirigents. Mai sabrem del cert, evidentment, el contingut de certes converses i l'estat de les negociacions internacionals que (diuen) no van acabar de decantar la balança en moments realment circumstancials. El que sí que crec sincerament que és una llàstima és que, sabent que l'estat espanyol activaria la repressió féssim el que féssim, no es completés el procés d'independència fins al final.

Molts sabeu i vau viure la meva implicació personal en el referèndum, en la seva organització i execució. Va ser un gran dia, un dia històric en molts sentits, però sobretot per les forces que s'hi van posar des de totes bandes, partits i societat civil. Aquella unió màgica costarà de tornar a trobar. I potser és egoista dir-ho així i dir-ho ara, però jo vaig entrar a ERC per fer tot el possible per la independència, i ara segurament ens toca gestionar un llarg "mentrestant".

Els últims mesos, sobretot després de l'1OCT i del judici posterior, he sentit que les meves energies personals i interès pel projecte polític minven. I a banda que no crec que en tingui prou per tornar a ser candidat, penso que fer-ho amb aquests pensaments no seria gens sincer. També tinc el convenciment de que, com molts d'altres, serem al peu del canó quan torni a caldre. Però ara toca baixar una marxa, i carregar piles.

Dels 8 anys a l’Ajuntament me n’enduc molts aprenentatges. De que l’Administració local és i serà efectivament la més important; de que els diners no ho poden tot, però que per transformar el nostre entorn és necessari ser valent a nivell pressupostari, i si ara estem en “crisi” i no es pot fer, algú haurà de preguntar-se perquè no es va fer en anys anteriors. Una altra cosa que aprens, també estant a la oposició, és lo soporífament llargs que poden arribar a ser els tempos de les administracions. Sí, les coses costen de fer i de tramitar, però com a regidors el que hem de fer és precisament buscar solucions i maneres d’escurçar-los.  

No pot ser que adormim projectes desenes d’anys, per llavors tornar a començar, com ha passat per exemple amb l’habitatge de les antigues casernes, o que ens costi més de 4 anys instal·lar uns carregadors elèctrics. No pot ser que diguem en campanya electoral que muntarem un punt d’informació turística i que no només no s’hagi fet cap pas en aquest sentit, sinó que tinguem a un dels millors emplaçaments per aquest lloc un contenidor de brossa municipal. 

Uns exemples més: tenim un camí del Parc Usard que és un projecte que ja va costar molt (massa!) d’aconseguir, però la part que ens pertoca com a Ajuntament, no està cuidada. A l’octubre de l’any vaig fer una incidència a la App Municipal, perquè a l’inici del camí, on hi ha dos bancs que miren la magnífica vista de la carretera, d’esquena als Cingles, hi havia brossa a l’entorn, perquè hi faltava una paperera. A dia d’avui, 8 mesos després, no s’ha posat. Si aquests són els terminis, si ens costa més de mig any posar una paperera, no anem bé.  

Aquesta legislatura hem fet un espai de dol gestacional i perinatal. L’espai en sí es va pensar amb cura, i es va executar de forma perfecte. Què faltava? Faltava, un cop més, allò que depèn de l’Ajuntament: pintar la paret, el mur del cementiri, que deslluïa una mica l’acabat general. Un cop més, el que fa algú de fora (la Diputació, la Funerària) queda bé, i la part de l’Ajuntament, queda malament, o coixa.  

Tampoc ens podem permetre que solucions com les d’una claveguera s’eternitzin i s’allarguin mesos i anys, i tinguem aigües brutes baixant pels entorns del nostre municipi.  Hi ha tràmits urbanístics que ja sabem que son lents, però hem de posar tots els esforços per escurçar-los. En alguns casos, té cert sentit o certa justificació, en d’altre, com els que he comentat, senzillament crec que NO pot ser.  

També crec que a Sant Feliu hem de millorar la transparència i comunicació per apropar-nos a la gent i fer-los partícips del que fem, que al final, es fa amb els diners de tots. 

Cal dir que dels “meus” 8 anys, els últims 3 han tingut un caire diferent. Sobretot en el to, en les formes. Tot i així, crec sincerament que hi ha gran part del govern que segueix pensant que la oposició no tenim idees vàlides, que no se’ns ha d’escoltar o que se’ns pot donar pel seguit, fent ganyotes, reaccions o mirades contra els nostres arguments i preguntes. Si més d’una vegada hem hagut de recórrer a l’absurd, és perquè precisament veiem que amb els arguments normals ni tan sols se’ns escoltava. Evidentment la nostra feina és la de fiscalitzar, criticar i proposar millores i alternatives a l’acció de govern. També, quan hem vist coses coherents i ben fetes, les hem dit. L’actual alcaldessa sap utilitzar correctament el terme unanimitat, i l’hem sentit dir moltes vegades durant aquests tres anys. 

Pels propers mandats, dos desitjos: el primer, que ningú es quedi a dos vots de poder aconseguir la seva fita, perquè emprenya força. Tot i que a vegades et va a favor, i a vegades en contra: la Montserrat Anento (en pau descansi) va entrar de regidora per ERC el 2007 justament per només dos vots. El passat 2019, el mateix fet se’ns va girar en contra, i ens vam quedar a les portes del segon regidor, per també dos “senzills” vots. 

En tot cas, el segon desig encara més important, que NO tornem a tenir un govern que executa un programa, unes accions, en direcció oposada a la majoria de vots del poble. Crec que aquest context és una situació que l’actual govern (i en concret els partits de JUNTS i el PSC), no ha tingut present moltes vegades durant aquest mandat, que teníeu la majoria de vots dels codinencs, a l’altra banda, a la oposició

No vull acabar l'escrit sense donar les gràcies a tota la gent que m'ha donat suport aquests anys: família, amics, companys de partit i treballadors municipals. També als centenars de codinencs que han apostat per ERC a les eleccions, per suposat. I un agraïment especial a les parelles que han confiat amb mi com a regidor per casar-se i unir-se en matrimoni, fent-me sentir aquells dies amb un orgull especial de ser regidor de Sant Feliu de Codines.

Baixo del carro polític, però no de l'activisme social. Sabeu que seguiré treballant pel poble des de totes les entitats on estic posat, empenyent, construint i posant també el meu gra de sorra per fer un Sant Feliu una mica millor.

Participem al 9N

Fa temps que hi anem al darrera. I per això, fa temps que hem fet de tot: botifarrades cada 12 d'Octubre, manifestacions cada 11 de Setembre, actes cada 6 de Desembre, conferències cada 1 de Maig, xerrades a cada poble de Catalunya, arrossàs independentistes, marxes per la independència, aplecs a cada plaça de cada poble...

Però també partits amistosos de les Seleccions Catalanes, hem participat al mundial de les nacions sense estat, hem fet partits de periodistes amb directius, hem fet consultes independentistes a molts pobles del país. Hem respost infinitat de preguntes independentistes a diaris digitals, quantitat d'enquestes i de votacions electròniques, hem firmat manta vegades el dret a petició al Parlament...

Fa anys que ens movem, i hem fet una quantitat ingent d'actes no vinculants sobre la independència. I algú s'atrevirà a dir que no ha servit de res? Tot el contrari! Gràcies a tot això, gràcies a la feina de tant de temps de "botifarrendums, amistosos i consultes de pandereta" hem arribat on som.

I ara ens quedarem a casa? Ara que el Govern de la Generalitat de Catalunya ens permet opinar i dir la nostra sobre el tema? Jo crec que seria molt lleig. És més, crec que és absolutament necessari. 

Ha quedat clar que una consulta-referèndum, vinculant, i sota la nostra llei catalana (que és la que podem fer i articular, diguin el que diguin sobre una impossible reforma constitucional...) no ens la deixaran fer, i que per tant, la única via possible son unes eleccions Catalanes que els partits converteixin en plebiscitàries.

Però això treu algun mèrit, alguna importància, alguna rellevància a participar al 9N? Rotundament, no.  Ens mereixem que el 9N sigui la posada apunt. Que el 9N sigui l'avantsala del pas definitiu. Que el món vegi que volem votar, i que estem apunt per fer-ho. Que hem madurat la nostra resposta (tant els del SÍ com els del NO), i que participem, un cop més, d'una votació! I encara amb més il·lusió i ganes que normalment, perquè aquesta vegada és el Govern qui ens convoca, i estem a un pas del gran salt final.

Si aquesta consulta només serveix per "comptar manifestants", que sigui així. Esvaïm d'una vegada per totes el ball de xifres dels últims 11S. I fem-ho bé! Anem-hi tots, que no hi falti ningú. Que ens trobin a tots a primera fila, apunt per votar, el 9N la pregunta, i la llista unitària a les eleccions.

Ho tenim a tocar, no defallim ara! No ens ho podem permetre, ho devem als qui van lluitar pels drets democràtics i independentistes. I, encara més, els ho devem als que vindran, que no ens perdonaran que desaprofitem una oportunitat com aquesta.

Qüestions post-25N: Desbrossarem cap a la independència

Vull començar amb dues coses. D'una banda, que els resultats de les eleccions del passat diumenge deixen clar que ningú es pot apropiar de la voluntat dels catalans i catalanes. El poble és plural i el sentiment independentista és més transversal que mai.

L'altre és que, d'alguna manera, s'ha complert el que proposava jo uns dies abans de la votació, i que no era res més que si els partits independentistes no havien sigut capaços de posar-se d'acord, ho féssim en certa mesura els votants, unificant forces i vots cap a una única força.

Si sóc sincer, tenia força por de que es perdessin molts vots, per la divisió que significava tenir 3 candidatures independentistes al Parlament. Finalment només 46.000 vots queden sense representació (i que en cap cas "es tiren", no m'agrada gens aquest concepte). Felicitar doncs, en primer lloc, a la CUP, per els resultats obtinguts i per aconseguir portar una candidatura molt necessària al Parlament.

La segona força a felicitar és a Convergència i Unió. Amb més de 1.100.000 vots, només 90.000 menys que a les passades eleccions, guanya una vegada més, i surt prou sencera de 2 anys de retallades i de polítiques de dreta que sembla que passen poca factura.

I arribem al punt clau de les eleccions. La candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya. Amb 270.000 vots més que a les passades eleccions, aconseguim 21 diputats. Ni els més optimistes, els que hem defensat Esquerra en cada àmbit de la nostra vida laboral i personal, i els que hem fet campanya durant els 15 dies intensos previs al 25N, pensàvem que podíem obtenir aquests resultats.

I ara toca fer el que hem dit que faríem! Que és ser soci més fidel al poble de Catalunya, i defensar que hem de fer un referèndum per la independència el més aviat millor, però també que hem de canviar la política econòmica de la Generalitat de Catalunya.

Els que han de governar el país són la gent que ha guanyat les eleccions i que té més del doble de vots que nosaltres. Evidentment, nosaltres serem al costat del govern perquè el país pugui viure el dia a dia, i no posarem pals a les rodes. Tot el contrari; fent servir un concepte de'n Junqueras que m'agrada molt, ens dedicarem a desbrossar els camins cap a un referèndum sobre la independència de Catalunya, i cap a la viabilitat econòmica en la gestió del dia a dia.

Els nostres objectius son aquests, i son prou clars. I els podem aconseguir sense entrar a cap conselleria ni asseure'ns a cap poltrona. No ens van votar per anar a un mercat i subhastar llocs en l'organigrama de la Generalitat, sense exigir res a canvi.

Entenc que per això és pel que ens van votar quasi 500.000 persones el passat diumenge. Per avançar a pas ferm cap a la independència, i per batallar amb totes les energies per sortir de la crisi, i perquè la paguin aquells qui estan tancant els balanços amb beneficis en els seus estats de comptes.

Temps de crisi, temps d'atur?

Reconec que sóc més dels que tira cap al "Està tot per fer" de'n Pau Garcia-Milà, de mirar cap a l'emprenedoria, i de pensar sempre en positiu. Però avui us porto una intervenció estel·lar sobre els pressupostos de l'Estat, amb exemples que no són més que grans arguments per fer entendre que hem de marxar d'aquest Estat que ens roba, com més aviat millor.

Perdonar

Fins avui no he tingut temps de veure un 30minuts, de TV3, molt i molt bo. Està clar que és un pas que serà imprescindible pel futur tant del País Basc, seguit de molts d'altres, de concessions per les dues bandes, i que en alguns casos mai hi haurà un perdó final.

En tot cas, programes com aquests ajuden a humanitzar una mica més el conflicte i treure'l del titular de diari per entrar realment en allò que pensen i viuen els ex-membres d'ETA i les víctimes de la banda terrorista.

Us deixo el vídeo en qüestió aquí sota i us recomano que el mireu o que el recupereu al 3alacarta.

El 23M, reflexions de les municipals

Doncs sí, som 23M (de fet més enllà i tot) i el sol ha sortit, hem anat a treballar, a estudiar, i no s'ha acabat el món. No obstant, avui el sol surt més rialler per a uns que per a d'altres.

Així, deixeu-me fer quatre reflexions sobre les eleccions municipals 2011. La primera és la de felicitar al Partit Socialista per la seva aclaparant victòria a Sant Feliu. Una victòria que, com fa quatre anys, ningú, ni ells mateixos, esperaven. També felicitar evidentment a en Lluís Planas, que esdevé regidor, entrant amb Solidaritat Catalana per primera vegada, ara a les Municipals.

Vull aprofitar també per agrair a totes les persones que han col·laborat en la campanya, la seva ajuda, el seu cop de mà, o la seva picada d'ull que et donava moral per seguir pencant.

Una cosa que també toca fer, independentment dels resultats, és felicitar-nos per la prou bona campanya que hem fet, tots els partits, sempre en positiu i sense caure en el menyspreu o en les qualificacions personals. Hem parlat molt de propostes, i ho hem fet tots amb gran part de l'equip. I això, independentment dels resultats, és una cosa positiva i que ajuda a fer pròxima aquesta "política" que la gent veu tant distant.

Tot i això, crec que el poble no ha rebut tota aquesta feina. I ho dic en el sentit que ens comentava la noia que va fer el sondeig per a Ona Codinenca. La gent sortia del Centre Cívic dient que havia votat al Pere Pladevall; no al partit socialista, havien votat al Pere.

I pel que fa a Esquerra Republicana i l'equip que hem format amb Reagrupament, en trec dues conclusions: la primera és que, malgrat els resultats, estic prou satisfet d'haver portat la campanya. La meva primera campanya. A les anteriors altra gent havia dut el pes els actes, de buscar la gent de la llista, de coordinar material, converses amb la Junta Electoral, etcètera. Aquesta vegada un servidor ha hagut de fer totes aquestes coses, i crec que, tot i anar tard, ens n'hem sortit prou bé. La conclusió dolenta és aquesta, la del temps. Ens ha faltat experiència i temps en certes coses de la campanya. Ens ha faltat tenir temps per fer més coses que volíem fer, i implicació i disponibilitat de tots plegats.

Evidentment, pel que fa als resultats, no és que ens agradi, ni molt menys, ser fora de l'Ajuntament, però en aquest punt m'agrada fer dues reflexions. La primera és que, en força temes, sabem els errors que hem comès, i que no cometrem d'aquí a 4 anys. La segona és que, com a independentista convençut, a nivell general, no em molesta tant si els regidors que ha perdut Esquerra els ha guanyat la CUP o Solidaritat. Evidentment hi ha pobles on sí que és traumàtic (a Castellar, ERC amb 480 vots es queda a 30 d'entrar, i SI en té 130, per tant queden ambdós fora, quan junts tindrien presencia al consistori).

Clar està que a Esquerra hem pagat qüestions a nivell nacional; doncs als pobles on teníem alcaldia la reeditem o tornem a guanyar, fet que comprova que quan podem treballar, ho fem bé i fem avançar els municipis. Cal doncs una renovació de baix a dalt del partit, començant parlant de projectes, d'ideari, i acabant parlant de qui és la millor persona per posar-se davant per dur-ho a bon port.

A Sant Feliu també ens cal reflexionar, i sobretot ens cal seguir treballant. Explicant cada dia les nostres idees. I amb això aprofito per dir-vos que més aviat que tard volem treure una revista local. I que si durant aquests 4 anys s'han fet 1 o 2 conferències, a partir d'ara se'n buscaran moltes més. I seguirem treballant, cada dia, per tornar a guanyar la confiança de Sant Feliu.

Perquè m'encanta el lema a nivell nacional d'aquestes municipals. Sempre hi som. I a Sant Feliu també. Som i serem.

Sempre hi som!

Genial vídeo de campanya d'Esquerra per a les municipals 2011. I és que sí, sempre hi som!

El preu de la democràcia

Ara que tenim ja les eleccions municipals a tocar us enllaço un escrit que he trobat interessant, o si més no curiós, sobre "el preu" de la democràcia, on es relacionen els costos de campanya de cada partit amb els vots que aquest obté el dia dels comicis.

Podeu llegir el text aquí. (via A l'aguait)

Somniem! 10-J tothom a Barcelona!

Connecta 2010

Aquest dissabte tindrà lloc la 7a edició del Connecta. Les JERC-Vallès continuem creient en el suport a la cultura popular i organitzem un any més el concurs de grups novells amb un premi més que dolç: tocar a l'Acampada Jove 2010! El concurs, en forma de concert, es farà aquest dissabte a Santa Perpètua, al CAM "Can Bernades". Podeu trobar tota la informació als webs www.connecta.cat i www.terceravia.cat.

Celebrant la diada

Bon Sant Jordi a tots! Avui de nou hem fet parada de roses i material de les JERC de Sant Feliu. M'ha agradat veure com la gent torna any rere any, i et diuen "de bon matí ja pensava a veure si hi seríeu". Ha sigut un dia prou cansat, però hem fet poble, hem fet diada, i hem rigut bastant amb el xou de la plaça. Fa 3 anys  erem els únics que muntàvem parada. Aquest 2010 erem 4!! La plaça feia força goig. Bona diada a tothom! 

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text El Periodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Acamadajovejant de nou!

Ja estem per aquí!!!! Bé, ja fa uns dies, però ha calgut un temps de repòs post-acampada per tornar a ser persones i poder escriure una mica sobre el tema.

Com sempre la colla de Sant Feliu vam baixar un dia abans. Prèvia parada barcelonina per recollir el material audiovisual i a un company de Viladecans, posàvem rumb a Montblanc amb un cotxe ple fins dalt i una mica massa anxovats pel gust de molts...

I un cop allà descobrim la nova ubicació de l'Acampada Jove. A primera vista sembla més petit que a Sant Celoni, però el lloc té molt bona pinta. Està realment a tocar del poble (només el separen les vies del tren, que també queden a segons de l'entrada), i això ha fet que quasi tothom passes els matins a la Vila Ducal. I prèvia reunió de militància per tancar quatre temes abans d'anar a dormir, quedem totalment instal·lats al sector vallès de l'Acampada.

L'endemà em llevo a les 9 per anar cap a la sala de premsa i ja hi ha acampats que volten per Montblanc. I obrim a les 12!!!! A partir de ben d'hora l'activitat ja és frenètica. El poble i l'entrada de l'Acampada ja es comencen a omplir de gent. Les tendes van ocupant l'espai com bolets que surten de terra (no precisament per la humitat que hi ha, però en fi...).

I després doncs tres dies per endavant de concerts, xerrades, debats, actes culturals, política, piscina, calor i alegria! Personalment, em va agradar molt La Gossa Sorda, Betagarri, Banda Bassotti, i em van sorpendre molt gratament Oprimits. que no coneixia! Però d'altra banda em va decebre bastant el directe de Los Delinquentes. Amb bona companyia santfeliuenca també: l'Eddy, el Paré, l'Albert, la Fiona, la Serra, l'Eva i la tropa del Marc Valls, l'Alex Balaguer, en Xavi Vallcorba i en Josue Pujol, que em consta que s'ho van passar molt bé també!

Us animo a tots a venir l'any vinent, i a tots els que heu vingut, a repetir!

Visca les JERC, i visca la terra!

Les fotos son d'en Bernat Picornell i la Sandra Arolas, les podeu veure totes a http://www.flickr.com/acampadajove

I una abraçada a tot l'equip de comunicació!!! ;D

Proxima parada, Acampada Jove 2009!!!

I ja la tenim un any més aquí. El festival juvenil més important dels Països Catalans! Aquesta vegada anem fins a Montblanc, després d'uns quants anys a Sant Celoni. Tot i que queda una mica més lluny no hi podem pas faltar! Així que ens veiem de tornada a partir de diumenge!

No deixeu de passar-vos pel flickr! Hi ha fotos molt wapes!

http://www.flickr.com/photos/acampadajove/show

I un petonet cap a Plymouth! :D

L'acampada, a Montblanc!

Les JERC i l'Ajuntament de Montblanc han arribat a un acord per traslladar l'Acampada Jove a la capital de la Conca de Barberà. Tal com han explicat avui Gerard Coca, director de l’Acampada Jove, en la presentació les JERC s'han decantat per Montblanc per la bona localització geogràfica de la vila —gairebé al centre dels Països Catalans—, que permetrà que milers de joves hi puguin arribar amb facilitat des de diversos punts del país, un factor que de ben segur contribuirà al creixement de l'Acampada Jove, el primer festival políticomusical dels Països Catalans.

L'Acampada Jove és un dels grans festivals musicals del país, va néixer el 1996 de la mà de les JERC i enguany comptarà amb catorze edicions. Les nou primeres van tenir lloc a Arbúcies, les quatre següents a Sant Celoni i aquest any es farà per primera vegada a Montblanc els dies 16, 17 i 18 de juliol. Aquest estiu l'Acampada Jove serà l'únic gran festival de música en català que es farà arreu dels Països Catalans.

Tot fent "vacances"

Sí, "vacances", i no pas vacances, perquè moltes festes no és que faci! xD Però reconec que tot el que faig m'encanta i m'omple moltíssim.

D'una banda divendres passat vam començar amb el curs de monitors. De moment va molt bé! Crec que em servirà per aprendre, entendre i millorar moltes coses com a monitor, educador i persona.

I evindentment també estem al 100% a Can Deixalles '81. Avui hem fet la primera sessió de Pastorets. Després d'un turbulent assaig general d'ahir (que a més no vaig poder fer). Ara queden 3 generals més, i 3 dies de funció: 25 i 26 amb els grans, i el dia 1 els ressacosos Pastorets Infantils. Avui ha anat molt bé, perquè feia temps que no veia uns pastorets Infantils amb la sala Plena. I això ens fa sentir de meravella!!

Ahir a més vam fer la gala d'entrega dels premis a l'esportista Santfeliuenc de l'any 2008, el TuJugaire'08, també al Casal. En categoria masculina va guanyar Siso Cunill, pilot de les World Series Renault; i en femenina Ivet Figueras, patinadora del CIPSA Sant Feliu.

I per si això no fés un nadal prou apretadet, s'acosten també els dies de Quinto! Amb moltes ganes, que aquest any la gent ha respost de meravella! Us hi esperem a tots!! Per tornar a sentir "tota la música", "els estripats", "el sant josep n'era fuster" o "els dos ànecs". Aneu repassant!!

I per acabar una abraçada a tots els Jerkis!!! Que amb tanta activitat siberiana no puc ni assistir al Sopar de Nadal!! I ja fa massa que us perdo la pista!

Un petonàs a tots!

Salut!

Pau.

Construint la independència des del Vallès Oriental

Bona manifestació ahir a Barcelona. :D

Foto d'abans d'estiu, al Congrés Comarcal del Vallès Oriental. Tot i que faltava gent, també va estar molt i molt bé. Fionetaaaa, se'ns gira feina eh! xD El 27 Consell Nacional!

Salut!

PD. El més gran, com sempre, en Pinyero, de capo de la mafia assegut al banc, a l'esquerra.

Patrocinant "La Selección"

Feia temps que em rondava pel cap, arran d'algunes imatges dels entrenaments de la selecció espanyola de futbol, que volia fer-ho.

Fa uns dies vaig anar a "La Caixa" i els vaig dir que cancel·lessin el meu compte, targeta, carnet jove i tot el que hi tingués relació. La noia que hi havia allà va dir que cap problema, i mentre ho feia em va preguntar pel motiu. Li vaig dir, que no volia ser client d'una caixa que patrocina la selecció espanyola de futbol, o que té per defecte el castellà al portal www.lkxa.com, dissenyat específicament per la "comunitat jove" de La Caixa.

Em va dir que el tema de l'idioma el posarien com a suggeriment, i que el tema del patrocini formava part de l'estratègia d'expansió de "La Caixa" a Espanya, que ja veuríem quan arribés Europa, bla bla bla, i que creia que si tinguéssim selecció Catalana oficial també la patrocinarien.

A tall d'anècdota, la tia que em va treure l'efectiu devia estar tant flipada que em va donar la pasta, i quan la seva companya volia cancel·lar el compte hi havia el doble de pasta perquè en el fons havia fet un ingrés... llàstima que no tenia cap fortuna, tu!

Salut!

Pauet.

Rumb, Sant Celoni!

I després d'uns dies fantàstics de relax, platgeta, lectura, augment de calories (jejejeje) i augment també de la vermellor de la pell; arriben unes de les dates més importants de l'any!

Demà al matí acabem de preparar quatre coses per marxar a Sant Celoni, a disfrutar de l'Acampada Jove fins diumenge. Després d'algun canvi de programació ja està tot apunt perquè comenci el festival independentista més important de les nostres contrades.

Algú ha vist l'anunci a TV3? La veritat és que no n'estic gaire orgullós, però reconec que fa una mica de gracia sentir-se la veu a la tele (encara que sigui sense equalitzar, totalment saturada, bffff en fi).

Us animo a tots a deixar-vos caure un dia o altre (jo faré l'estada full-time) a l'Acampada Jove, com l'any passat, grabant amb la càmera que demà passo a buscar a IEC-Video.

Spot per TV, definitu de l'Acapada Jove 2008

Espot definitiu després d'alguns retocs.