Col·laborant amb Dr. Calypso

El mes passat el tema va anar sobre cooperatives, i aquest més comença molt musical! I és que l'escrit d'avui lliga, en fons, amb l'anterior (que us recomano de nou quan acabeu de llegir aquest! :p ).

Avui va de música, i dels Dr. Calypso. Feia 10 anys que no publicaven cap disc, i ara s'hi han tornat a posar. Com diuen en un dels seus primers temes, "El pas del temps", que passa per tots. 

Per poder fer front al nou disc, van engegar una campanya a Verkami, i van aconseguir el finançament necessari. Jo vaig col·laborar, i just acabar els 40 dies ens van enviar l'album en digital als mecenes que havíem contribuït al projecte, i en breu ha d'arribar el CD, que sempre fa il·lusió si figures als crèdits del disc.

Divendres passat van presentar l'àlbum en un concert a la Sala Apolo de Barcelona. També el podeu trobar a Spotify, així que no perdeu el temps i poseu-lo!

Música a flor de pell

A flor de pell. Això és el que em surt ara mateix. Potser és perquè és tard, és divendres, i la setmana ha sigut dura. Avui us parlo de sensacions, i de sentiments, però d'uns de molt concrets. De tot allò que ens aporta la música.

Com sabeu de ben petit que em vaig començar a remenar el violí. Al principi costa, costa molt. Però arriba a un punt màgic, en què has après a dominar l'instrument. Sobretot el teu. Un moment en què aconsegueixes crear una sinergia especial entre tu i el teu instrument. Llavors surten els sentiments. Llavors el violí sona alegre si estas content, i sona més dolç si estas trist. 

M'agrada també pel sentit universal que té. Una melodia, unes notes, es poden interpretar a on sigui, amb independència de si es parla una llengua o una altra. 

A més, aquest domini et permet tocar el que vols, el que et surt, allò que crees.  O també allò que t'agrada, versionant música actual.

Avui he descobert aquest grup del que us deixo un parell de vídeos. Us els recomano en pantalla completa, en HD, i amb uns bons cascos a les orelles. Es pot tocar de moltes maneres. Es pot tocar de forma plana, i es pot tocar transmetent en cada nota. Es pot fer diferent cada passada de l'arc per sobre les cordes.

I ser al segle XXI, amb un bon muntatge musical, la combinació dels instruments clàssics i l'amplificació moderna del so, fa i la imaginació d'uns apassionats de la música, fa que ens arribin meravelles com les que us deixo. Son els "The Piano Guys", i fan coses com pujar un piano i un cello amb helicòpter a una muntanya per tocar! Gaudiu-los!

I si en voleu més, us deixo una proposta: busqueu Mairead Nesbitt a Youtube i flipeu!

Despertar

Avui porto una història genial. De les que fan emocionar. És una noia que al sentir una cançó "Estic esperant" d'Els Convidats, va despertar d'un estat de coma, amb un tema que no havia sentit mai abans, d'un grup que estava ja dissolt. La història atrapa des del primer moment, i per sort té aquest final tant feliç.

Una entrevista, del Món a Rac1, que not té pèrdua. Us animo a escoltar-la! A l'entrevista la toquen en directe i la posen de fons, però no he trobat la cançó per enlloc, així que acabo amb una altra del mateix grup.

Quan es faci fosc

Avui tornàvem a tenir aquella eterna conversa. Perquè aquestes situacions, aquests dubtes, es repeteixen, es reprodueixen, més ben dit, cíclicament, i generació darrera generació.

Converses de pors, d'amors, d'intencions, de sinceritat i de gaudir. La veu jove reclama consell, i una veu una mica més experimentada, o almenys viscuda, intenta aportar una visió amb una mica més de temps a les espatlles.

La conclusió acaba sent, un cop més, que sí. Que endavant. Que aquelles nits de bogeria i de rialles no s'oblidaran mai. Les llàgrimes se les endurà el vent. Els crits de ràbia els expandiran les muntanyes i l'horitzó. Ara, aquell petó, aquella mirada, o aquella abraçada, no les perdrem mai.

Sóc molt sincer si dic que hi ha 3 o 4 nits que sempre recordaré. Les noies amb qui ho he compartit també, evidentment. La veu jove rebat aquestes frases amb més inseguretat. La resposta, clara altra vegada. Res serà forçat. Res serà sobre-entès a priori. Les coses passaran per si soles. I la màgia ens visitarà igualment, passi el que passi. 

Perquè és una màgia que no va lligada a un acte en concret. Va lligada a les paraules, a la situació. A unes vistes màgiques del poble amb sorolls de follets sota les fulles. A una llitera d'una petita habitació amb uns ulls que atrapen. A les muntanyes del Vallès d'una nit de sorpresa. O a un altell d'una cabana de fusta, sota les estrelles del Pirineu.

I d'aquesta manera. Amb la sinceritat que ens caracteritza i la comoditat d'estar amb algú que ens genera confiança infinita, la nit no serà fosca. Omplirem les pors de petons, i espantarem els monstres de sota el llit.

Una versió d'Spotify vintage

Us heu preguntat mai perquè Spotify no existia als anys vuitanta? Aquí una humorística i genial resposta! :)

Via @berto_romero

Que no et falli mai la sort

Genial l'últim senzill de Cesk Freixas! Titulat "Que no et falli mai la sort", el podeu escoltar de moment a www.ceskfreixas.cat. Esperem que properament estigui també a Spotify. Us deixo el vídeo i la lletra de la cançó. Gaudiu-la!

Hi ha trens que marxen d'hora,
just quan hi ha feines que s'acaben.
Que no et falli mai la sort,
escriptor de matinada, venedora d'abraçades.

No fem sols mai cap viatge,
hi ha àvies, i nois amb barrets de llana.
Que no et falli mai la sort,
conductor de cançons, de veu esquerdada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure, xiula, dispara, i no em deixis anar.

Baixa del bus a cara o creu,
i si em preguntes quin camí hem d'agafar,
que no ens falli mai la sort,
manobre de veritats, trobador a la deriva.

Sigues sempre tu mateix,
no et deixis dominar, buida la gàbia.
Que no et falli mai la sort,
domador de la paraula, poeta a mitja jornada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure, xiula, dispara,
i no em deixis anar.

Traient les teranyines al violí

Em fa certa alegria tornar a escriure sobre la música, i més particularment sobre el violí. I és que després d'uns 11 anys aprenent a fer anar un instrument musical realment complicat, per deixar-lo abandonat cap als 16 anys, la Montserrat Cot ha aconseguit que, com diu el títol, li tregui les teranyines.

I així, com qui no vol al cosa; amb l'excusa d'una peça que tenia per a 4 violins, amb la Marta Vilardell, l'Alba Lloveras i l'Alba Baulenas, ens anem trobant els dissabtes al matí, una horeta cada setmana, per tocar una mica. Però tocar sempre el mateix, és massa avorrit, i la Montserrat ha sabut enganxar-nos amb tot d'altres peces que anem alternant per canviar d'estil i de dificultat. 

El violí és un instrument complicat. Sobretot quan comences, perquè mai sona afinat. Mai sona bé, i costa molt que una partitura tingui un sentit musical una mica decent. Per això és important, encara més quan comences, fer els exercicis que toquen sol, però tocar també en grup. Ajuda a escoltar, a afinar i a saber coordinar ritmes, mirades i harmonia durant l'actuació. I, perquè no dir-ho, les pífies no s'escolten tant!

Van passant les setmanes, i un dia, amb aquella senzillesa, el Pau Vilardell se'ns ajunta donant uns greus magnífics amb el seu violoncel. I com que una partitura que m'agradava molt a mi quan tocava és un Vivaldi i ens faltava l'acompanyament a piano, vam buscar un parell de peces més i vam enganyar al Bernat Mur i la Carme Trobalon perquè ens acompanyessin.

Doncs finalment només em queda convidar-vos a un petit concert que farem durant les Festes de Nadal, per allò de tocar per nosaltres però també per a algú! Si voleu venir, sereu benvinguts!

Aniversari - Manel

La cançó és bona, i el videoclip encara més! :) Bon dilluns!

Discurs d'Àlex De la Iglesia als Goya

Aquest és el video del discurs del director de l'Acadèmia del Cinema als passats Goya 2011. Si més gent penses així, les coses a internet serien d'una altra manera. Diu força coses interessants: "internet no és el futur, com alguns pensen: és el present"; "el públic no va al cine perquè ara està davant d'una pantalla d'ordinador". Us el recomano, no és gaire llarg.

Una bona cançó d'ells per encarar un llarg dilluns, després d'un any del 13 de juny.

Aquesta és la maqueta, a Spotify podeu trobar la versió final.

Jo sóc un homo APM, sensacional!

Connecta 2010

Aquest dissabte tindrà lloc la 7a edició del Connecta. Les JERC-Vallès continuem creient en el suport a la cultura popular i organitzem un any més el concurs de grups novells amb un premi més que dolç: tocar a l'Acampada Jove 2010! El concurs, en forma de concert, es farà aquest dissabte a Santa Perpètua, al CAM "Can Bernades". Podeu trobar tota la informació als webs www.connecta.cat i www.terceravia.cat.

Instant perdut - Dept

No és nova, però l'he descobert fa poc i estic enganxadíssim a aquesta cançó! M'encanta!

Vull entendre el desig
que m'ha dut aquí
Incansable i amb tantes ganes
de poder dir...
com desitjo poder ser
important i decisiu,
mentre espero el moment
de poder tornar a veure com
el teu cos m'enlluena tant que no puc
veure res, el meu temps s'atura aquí.

Com tot de cop, fa canviar l'ordre de
tantes coses.
Sóc, un instant perdut en el temps.

Impossible mantenir la serenitat
Les esperes són tant llargues que al
meu voltant

L'aire no es pot respirar i el meu cap
només vol pensar quan arribarà el moment
de poder tornar a veure com el teu cos
m'enlluerna tant que no puc veure res,
el meu temps s'atura aquí.

Com tot de cop fa canviar l'ordre de
tantes coses
Sóc un instant perdut en el temps

com el teu cos
m'enlluerna tant que no puc veure res,
el meu temps s'atura aquí.

Com tot de cop fa canviar l'ordre de
tantes coses
Sóc un instant perdut en el temps

Un moment fugaç, una tenue llum
un lleuger sospir, un instant perdut...

Despistaos - Gracias

Avui us deixo amb el videoclip del més nou de Despistaos. Gracias.

Gracias por escribirme esa canción

Por arañarme el corazón

Por ser así como eres

Gracias por aguantar ese dolor

Por inventar ese sabor

Por hacerme siempre lo que quieres

Gracias por los consejos que me das

Por olvidarme si te vas

Por no quererme un poco más

Por esas cosas que no se pueden contar

Aprendí a sufrir

Aprendí a reírme de mí

Me reconstruí

Tuve que decir que sí, que sí

Gracias por caminar siempre al revés

Por derretirte si me ves

Por alargar ese momento

Gracias por asumir ese papel

Ya no sabíamos qué hacer

Pero te fuiste justo a tiempo

Gracias por ayudarme a que se duerma

Por el cariño, la paciencia cuando todo iba mal

Gracias por esas cosas que no se deben contar

Aprendí a sufrir

Aprendí a reírme de mí

Me reconstruí

Tuve que decir que sí, que sí

Ya no seré lo que fui para ti una vez

Pero puedes contar conmigo

Aprendí a sufrir

Aprendí a reírme de mí

Me reconstruí

Tuve que decir que sí, que sí

Aprendí a sentir

También a pasarlo bien sin ti

Y me levante

Cada vez que tropecé y caí

Tuve que alejarme de ti

Tuve que aprender a ser sin ti

Que boig el món

Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: "no sé què hi faig aquí.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deixa sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s'hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir.
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia
baixem com l'aigua
i, a cada obstacle,
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre res, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

Que boig el món,
que em fa anar amunt i avall,
i és tard quan veig que molt pitjor estic jo.
Que boig el món, on podem creure en més d'un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai
qui mou els fils al teu terrat.

Per art de màgia,
baixem com l'aigua
i a cada obstacle
refem com si res el camí
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre res, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d'entre els possibles.

Ànims Judit! Estem tots amb en Jordi!

El piano

Aquests dies he estat una mica més "out" del blog. Potser perquè he tornat a agafar el violí... potser també per la foto de sota... potser perquè estic una mica als núvols... Us deixo amb aquesta cançó que m'encanta! :)

Positivisme!

La veritat, ja havia penjat aquesta cançó a Recordant a Plutó, però vistos els temps que corren últimament per la colla, el poble, i el món en general, doncs hi torno. I tot i que els UPF en tenim per temps (acabem el 3 de juliol...) ànims a tots els que estan en exàmens i sele i demés.

I felicitats a l'esforç i alegria d'una personeta que necessitava un 9 de batxillerat i li queda un fantàstic 9,1. ;)

Jueves

Si fuera más guapa y un poco más lista, 

si fuera especial, si fuera de revista, 

tendría el valor de cruzar el vagón 

y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y ni te imaginas 

que llevo por ti mi falda mas bonita, 

y al verte lanzar un bostezo al cristal 

se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,

yo cierro los ojos tu apartas la vista,

apenas respiro me hago pequeñita 

y me pongo a temblar.

Y así pasan los días de lunes a viernes,

como las golondrinas del poema de Bequer, 

de estaciona estación, 

de frente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,

yo cierro los ojos tu apartas la vista, 

apenas respiro me hago pequeñita 

y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios, 

pronuncian tu nombre tartamudeando, 

supongo que piensas que chica mas tonta, 

y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, 

te acercas diciendo, 

yo aun no te conozco y ya te echaba de menos, 

cada mañana rechazo el directo y elijo este tren.

Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado, 

un día especial este 11 de marzo, 

me tomas la mano, llegamos a un túnel 

que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos, 

me vuelvo valiente y te beso en los labios, 

dices que me quieres y yo te regalo 

el ultimo soplo de mi corazón.

>

Gran Sabina!

Lo nuestro duró
lo que duran dos peces de hielo
en un güisqui on the rocks,
en vez de fingir,
o estrellarme una copa de celos,
le dio por reír.
De pronto me vi,
como un perro de nadie,
ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios,
la miel en los labios
y escarcha en el pelo.

Tenían razón
mis amantes
en eso de que, antes,
el malo era yo,
con una excepción:
esta vez,
yo quería quererla querer
y ella no.
Así que se fue,
me dejó el corazón
en los huesos
y yo de rodillas.
Desde el taxi,
y, haciendo un exceso,
me tiró dos besos...
uno por mejilla.

Y regresé
a la maldición
del cajón sin su ropa,
a la perdición
de los bares de copas,
a las cenicientas
de saldo y esquina,
y, por esas ventas
del fino Laína,
pagando las cuentas
de gente sin alma
que pierde la calma
con la cocaína,
volviéndome loco,
derrochando
la bolsa y la vida
la fui, poco a poco,
dando por perdida.

Y eso que yo,
para no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.

Dijo hola y adiós,
y, el portazo, sonó
como un signo de interrogación,
sospecho que, así,
se vengaba, a través del olvido,
Cupido de mí.
No pido perdón,
¿para qué? si me va a perdonar
porque ya no le importa...
siempre tuvo la frente muy alta,
la lengua muy larga
y la falda muy corta.

Me abandonó,
como se abandonan
los zapatos viejos,
destrozó el cristal
de mis gafas de lejos,
sacó del espejo
su vivo retrato,
y, fui, tan torero,
por los callejones
del juego y el vino,
que, ayer, el portero,
me echó del casino
de Torrelodones.
Qué pena tan grande,
negaría el Santo Sacramento,
en el mismo momento
que ella me lo mande.

Tot escoltant...