Arriba aquest dia tant especial. Sempre m'ha agradat viure'l envoltat de l'ambient de roses i llibres, i treballant força les roses que regalo aquest dia. I com no podia ser d'altra manera, deixant la petjada de la diada al blog. Bon Sant Jordi a tots!
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Voldria ni molt ni poc: ésser lliure com una ala i no mudar-me del lloc platejat d'aquesta cala; i encendre el foc del pensament que vibra i llegir només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem, quan la mort ens cridi al tàlem: creure en la fusta del rem i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem, oberts de cor i de parpelles i amb tots els cinc sentits; sense la por de jeure avergonyits quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament rosa i espina; i estimar aquest moment i aquesta mica de vent i el teu amor, transparent com una aiguamarina.
A la sortida del sol, t'esperaré. Allà on tu saps que t'espere, a lo darrer. I amb un farcell a l'esquena de cadascú, marxarem amb el que és nostre, tot al damunt. Potser triguem més o menys, això no escau. L'important és aconseguir-ho fent enrenou. Un cop tot aconseguit, no pararem, doncs convé millorar coses o ens morirem. Allà on tu i jo serem com tants i tants, un país només d'humans, no hi ha gegants, allí arribarem de nit i sense llit. Però tu no t'amoïnes, recorda't bé; doncs l'endemà... A la sortida del sol t'esperaré.
Gràcies a tots aquells que de debò sou al meu costat, al nostre costat, ara que fa falta, ara que és més necessari. Ara que el món es mou per agafar un nou ritme, el tren agafa una nova via, mai explorada, i que provoca un cert temor.
Perquè mai és massa tard, és massa de nit, estem massa adormits, hem tingut un dia massa llarg, o hem de marxar sobtadament; quan ens truca algú que de debò necessita la nostra proximitat.
T’escric per dir-te que tinc en el cos el teu senyal,
que ets l’àngel del desig que em viu
i ser amb tu és acréixer l’esperança.
T’escric ara i et proclame i t’evoque
i et dic que t’estime.
VICENT ALMELA ARTÍGUEZ (Vespre d’esperança)
i ja que plou tant...:
Aigo, vos demanam, aigo i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatlles i fais com qui no mos sent. A s´hort sa terra és eixuta, s´ha mort tot el que hem sembrat, es tarongers s´han ´secat, es blat és mort i no és nat. Aigo, vos demanam, aigo i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatlles i fais com qui no mos sent. Abans, senyor, éreu flors, ara, senyor, sols sou cards. Abans, senyor, éreu amor, ara s´amor s´ha assecat. Aigo, vos demanam, aigo i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatlles i fais com qui no mos sent. Abans, senyor, éreu horts, ara, senyor, pols i vent. Abans, senyor, éreu gent, i ara, on és, on és sa gent? Aigo, vos demanam...
