Cinc, deu, quinze anys vitals (reflexions en confinament)

Després d'anys de apagada reflexiva i literària d'aquest bloc, la situació de confinament em convida a reprendre l'escriptura i a plasmar reflexions, pensament o idees que ens sobrevolen i que posen al dia un cap sovint massa treballador, sobretot en hores nocturnes.

Han sigut anys molt intensos, personalment i políticament. L'últim text polític del bloc és "Sensacions post 27S", i des de llavors ha plogut el que no està escrit. I l'últim de personal, és el que tancava el petit "diari" de l'inici del curs de Parapent a Entrenúvols. També ha plogut molt des de llavors, i per sort, he volat bastant també.

La part vital més estable d'aquests anys és, per sort, la laboral. Tot i que això també té una tangent que es va fent cada cop més clara, almenys fins al situació prèvia al confinament. A més, la calma i adaptació de tots en una configuració familiar nova s'ha anat imposant, després de terratrèmols profunds de la última dècada i que molts coneixeu.

Un dels programes que m'ha influït molt a reflexionar i pensar, els últims dies, és el Tabús de TV3, sobretot el segon episodi, destinat a malalties terminals. Crec fermament que hem de viure la vida sense massa complexes, planificant i duent a terme allò que ens fa feliços i que ens agrada. Tinc la sort de poder-ho fer durant aquests últims anys, i també a dia d'avui. 

Han sigut anys de marxar de casa, un pas que se'ns dubte tard o d'hora està bé fer, i que en el meu cas volia plantejar de forma segura i planificada. L'estabilitat econòmica (que no legal, del tot) a la feina em va permetre fer una mica de coixí per marxar amb garanties, alhora que no m'ha calgut renunciar massa a les meves aficions i estil de vida.

Han sigut anys també de creixement personal, doncs si bé tenia interioritzada la meva bisexualitat des de l'adolescència, no ha sigut fins aquesta etapa que he tingut relacions més o menys estables també amb nois, i que el meu entorn més proper ho ha sabut. Si una cosa m'han ensenyat els meus pares és a estimar de debò i amb el cor, i aquesta manera d'entendre l'amor és força independent del que l'altre persona tingui "entre les cames". Estic molt orgullós de les persones amb qui he compartit els moments més intensos de la vida i tinc un record preciós, de totes i tots. Això sí, reconec que el moment i situació d'explicar-ho a la colla de "farts" va ser una mica surrealista, però no puc més que estar agraït pel suport i sinceritat incondicionals que m'han mostrat ells, i tota la resta de familiars i coneguts.

En el terreny polític, m'ha tocat fer un pas endavant, i si bé ja era regidor des de la passada legislatura, el fet de ser candidat a l'alcaldia del municipi que portes al cor és sempre un repte emocionant i que alhora fa molt de respecte. Fa temps que milito i que participo en els campanyes d'Esquerra, i vist amb perspectiva, a Sant Feliu des de que hi sóc hem fet un parell d'errors d'aquells que canviaries si poguessis, però que en el seu moment vam fer convençuts i amb el ferm convenciment de tots els implicats. Aquest tema donaria per un article sencer, o fins hi tot més d'un.

En tot cas, com vaig explicar al Casal el dia que em presentava, és un procés gratificant que et fa pensar en el futur, et permet imaginar, i alhora genera una energia de grup i equip amb els teus, que crea situacions que sempre recordarem i llaços més forts entre tots els que en formem part.

En el vessant de política nacional, la tempesta política que hem generat i hem viscut ha sigut d'alçada. Aquesta setmana he acabat el llibre "Tota la veritat", i la veritat és que està molt bé, però em deixa un regust amarg. Vam empènyer molt des del 27S i del projecte de Junts pel Sí, i un cop passat tot, no estic del tot segur de si no vam dur als nostres representants polítics a un abisme. Les culpes i les responsabilitats crec que són repartides entre les dues bandes:

Primer, ha quedat força palès que si bé estaven moralment obligats a dur a terme el programa electoral (que d'altra banda és un fet prou estrany avui en dia, malauradament), la convicció interna era d'anar "de farol", o almenys de fer-lo no per aplicar-ne les conseqüències fins al final, sinó amb la idea de forçar una negociació. I precisament, si la conclusió que podem treure de tot el procés és que l'estat espanyol no negociarà mai, doncs maleïda la gràcia no haver-ne aplicat el resultat.

Segon, i per agafar també una part de la culpa, malgrat fer certs passos endavant a nivell d'implicació política ciutadana, crec que tots plegats vam agafar un paper massa de "ramat d'ovelles" en moments claus de la mobilització. És comprensible en tant que si veus que els teus representants flaquegen, és normal que tinguem tots dubtes, però crec que vam abandonar el carrer massa obedientment en alguns moments determinats, justament quan la banda política no estava prou a l'alçada.

Llegit el relat dels 6 periodistes, i avaluant el paper de tots els actors, reconec que m'han entrat tots els dubtes sobre si amb les organitzacions polítiques i socials actuals tenim bones eines per finalitzar el camí o, ni tant sols, marca quina és la ruta a seguir per arribar al nostre objectiu. Hi ha impediments i recels políticament lícits, però que han pesat massa en moments crucials. El problema és que tampoc tenim eines alternatives.

I quan tots aquests pensaments em saturen massa, sabeu ben bé que els últims anys he trobat una via d'escapament espectacular. El vol lliure és una de les experiències vitals més emocionants que hi ha. Jo encara gaudeixo cada vegada que m'enlairo amb la vela: aquell precís instant en què deixes de tocar de peus a terra i t'enlaires és màgic. I reconec que, en vols tranquils, el fet de "sortir" de la cadira i agafar una posició més dreta o panxa avall uns segons és com tornar a aquells somnis de petit en què volaves entre els carrers a pots metres de terra amb els braços estirats. Ho faig sempre que puc, però us recomano que almenys ho proveu una vegada a la vida.

El terreny musical sí que l'he tingut una mica més abandonat, tot i que de ganes no me n'han faltat. He fet el salt a la banda amplificada del violí amb un Yamaha YEV 104 que és una joia, i al qual encara no he pogut treure el suc ni molt menys.

I una reflexió que sí que faig més últimament, és la meva relació i la meva dedicació als altres. Des de que tinc possibilitat, de ben jove, he dedicat molts temps als altres. Clubs, entitats, militància política, circumstàncies laborals i familiars sumades a un nivell força alt de participació social en general, m'han empès sovint a deixar en un segon pla decisions o interessos personals. No em penedeixo d'haver fet tot això en cap moment, però no se si m'implicaria tant a fons i en tantes vessants si ho hagués de tornar a fer.

Sento que en alguns moments, ser a massa llocs, no m'ha permès aprofundir en les relacions personals dels qui m'envoltaven, i que el fet de tenir certes obligacions socials m'ha vetat de sortir de la zona (geogràfica, literalment) de confort i de conèixer gent de fora. Segurament canvis familiars futurs i molt positius també em fan tenir aquesta visió, aquest convenciment, de que cal posar més pes en aquesta banda de la balança. Que és realment la que és important i la que val la pena.

A nivell global crec que l'equilibri és prou bo, però sí que alhora tinc ganes d'aplicar certs canvis que em facin ser més aprop emocionalment dels meus, i que m'ajudin a re-ordenar una mica el valor de les diferents "potes" de l'aranya en què ens sostenim tots plegats a nivell personal i emocional.

Reflexions en confinament, de cinc, deu, quinze, i fins hi tot 20 anys vitals.

Sota la música de Francis Wells.

Foto de Federico Respini a Unsplash.

Aire

Respirar. Aturar-se i pensar qui som, què fem, perquè ho fem. Ara feia mesos que no ho feia. I de sobte veus coses de tu mateix que no t'agraden, que no quadren. Convé, doncs, posar-hi remei. Re-encarar les situacions i les accions que ens manen.

I és només quan estàs sol, caminant sota la pluja, o en un sofà i quatre parets, arribes al fons de tu. I allà no hi ha ningú més. No hi ha reaccions, no hi ha falsedats, no hi ha façanes. Només un mateix, amb el millor i amb el pitjor.

I d'aquell sentiment de solitud, sorgeix un pensament. Net i sincer. Sobre la importància de les coses, del que fem, de amb qui ho fem, i del perquè. En una vida hiper-exposada, sobre-positiva, el dubte intern et menja en aquell precís moment.

Keep calm doncs, desconnexió temporal i necessària per afrontar les turbulències. Cal aferrar-se fort a un mateix, quan les "potes" externes fallen, o no les tenim prou fermes per subjectar-nos-hi.

Apago xarxes, apago l'exposició 2.0 per retrobar l'essència. Per retrobar allò que realment ens fa vius.

Sopar i visita al Palau de Requesens

Divendres era una data important, i per celebrar-ho vam anar amb la Laia a sopar i a visitar el Palau Requesens de Barcelona. És un sopar temàtic ofert per Sternalia, i que podeu trobar una mica més econòmic a les webs de descomptes habituals.

El plat fort de la nit és una genial visita històrica guiada per l'edifici, explicació genial, detallada i documentada per tots els racons de l'edifici, que actualment és seu de la Real Acadèmia de Bones Lletres, entitat també força desconeguda per un servidor, més acostumat als números que a la literatura...

La pluja ens va aigualir una mica l'inici de la visita, que comença amb una divertida rebuda de dos cavallers medievals, però ens va respectar la pujada a la torre des d'on vam poder veure una vista genial del centre de Barcelona de nit. Un molt bon sopar a les antigues cavallerisses del Palau i una actuació de malabars de foc de Drakonia van tancar una nit molt especial!

Una escapada que us recomano molt per passar una bona nit i conèixer millor la cultura i la història de Barcelona, que sovint tenim una mica oblidada.

 

Oli i aulives

Els que em coneixeu bé sabeu que tinc part de les arrels familiars a Llardecans (Lleida), on fins fa uns anys vivien els padrins. Alguns fins hi tot heu visitat la casa o les terres que amb tant d'esforç van portar ells. D'oli a casa no en falta mai, sigui directament del molí o de la cooperativa on portem les olives.

És una zona de contrastos, de molta calor a l'estiu (sort de la piscina del poble!), i de durs hiverns i de boira que gelava tota la terra. Una terra de gent treballadors i tranquil·la, on el temps sovint sembla aturar-se. Part de la zona ha canviat força amb la construcció del Canal Segarra-Garrigues, que ha permès a molts pagesos modernitzar i assegurar els cultius, almenys pel que fa a l'aigua.

Fa uns dies, al Collita Pròpia de TV3, programa que us recomano molt (el capítol d'ahir sobre els fruit secs també està molt bé), van fer un programa especial sobre les olives, l'oli i alguns dels seus derivats.

Podeu veure el programa aquí.

Renéixer

Tots tenim dret a renéixer, a una segona oportunitat. Sobretot si, a la pràctica, esdevé una "primera oportunitat". Avui us acosto una petit animal que de tant bon cor que tenia, és estrany inclús definir-lo així. 

En Nap era un beagle que havia estat molt temps en una empresa que feia proves mèdiques en animals. No toca ara ni aquí entrar en aquest debat, però segur que les condicions que tenia allà no eren les millors. Un bon dia, va anar a parar a les mans de la Marta i en Gerard, que a més, s'havien fet càrrec de la Masia de Can Bosch de Gallifa, recuperant els camps, i portant allà el seu petit-gran projecte de La Catxaruda. 

Aviat es va convertir en el "rei del mambo" i en una de les ànimes de la casa, tot i que allà amb tant d'animal no s'és mai protagonista de res, ell es va fer el seu espai. I se'l va fer també dins nostre amb una facilitat sorprenent. Sempre dòcil (mentre les oques no li toquessin gaire la moral), sempre afectuós, era el primer de rebre't i l'últim de despedir-te.

El més important, però no és el que ens va donar, sinó la segona oportunitat que va tenir a Gallifa. Va poder viure amb total llibertat i amb persones que el van cuidar com a ningú. Veure com de debò estava en un entorn envejable, amb els altres animals de la Masia ha sigut molt bonic. La setmana passada es va posar malalt, i la malaltia ha anat tant ràpid que ha set impossible fer-hi res.

Estem tristos, però alhora estem contents. Tristos perquè no el veurem més, però contents el record que tenim d'ell és immensament positiu. Hi ha gent que té un cor immens. I la segona vida que van donar a aquest animal la Marta i el Gerard té un valor incalculable. 

27 hiverns

Ja se que normalment es compten primaveres, però com que jo soc de fred i neu, doncs compto hiverns. I ja en fa 27 que volto per aquests mons! Gràcies a tots els que m'heu felicitat durant el dia d'avui. Se'ns dubte els 26 han servit per fer grans coses, i per no parar ni un segon. De moment seguim amb energia per fer moltes més coses aquest any, veurem si les podem fer totes!

Com sempre, gràcies a la familia, amics, gent de la radio, del correfoc, de Sant Feliu, de la UPF, de la UAB, de les JERC, de Guifi.net, coneguts i saludats.

Tornar a començar

Cal tornar a començar. A vegades ho fem per obligació, a vegades per convenciment. El que és necessari és que tots tornem a començar, una mica en tots els sentits. Que tornem a parlar de valors, de com cal fer els coses. 

No pot ser que tinguem un entorn que no cuidem. No pot ser que si busques "camps" a Google, la primera imatge verda sigui després d'un centenar de fotos d'un polític. Hem de començar a confiar en el nostre potencial: físic i econòmic.

En les últimes setmanes he vist unes quantes situacions que tenen un rerefons comú. Hem de confiar més en nosaltres. Hem de creure que realment el que cohesiona i mou una societat són els seus ciutadans, ben organitzats.

Hem d'entendre que la potència de 7 milions de persones en el cas de Catalunya, o de 47 milions, en el cas espanyol, és realment molt gran. I que realment tenim possibilitats de canviar allò que ens envolta i ens afecta directament

D'altra banda també hauríem de ser més conscients del poder que tenim a nivell individual, dels nostres actes personals. I de que és totalment imprescindible que ens aixequem de la cadira i actuem, i fem pròxim allò llunyà, convertim en realitat els nostres somnis i anhels, tant a nivell particular com col·lectiu, perquè si no ho fem nosaltres ningú de fora ho farà.

Només d'aquesta manera, aconseguirem canviar les coses, avançar com a societat i construir el futur que volem per a nosaltres i pels nostres.

---------------------------------

El text d'avui sorgeix aixi tal qual, escrivint una paraula darrera l'altre sense pensar gaire, però fruit de molts pensaments dels últims dies. També influenciat per l'últim Salvados, les experiències de "Joves amb IVA" (en especial la de Trini Molist, comissària general de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya), del vídeo de l'Oriol Junqueras al 26è Congrés d'Esquerra; i de converses amb els amics de La Catxaruda.

Àngels i dimonis

Tot i que ho puguis semblar, no em refereixo a la novel·la de Dan Brown. Avui vull parlar-vos d'aquells àngels i dimonis que portem cadascú a dins; i és que ahir al vespre van passar dues situacions en les què apareixen aquests "angelets" i "dimoniets" personals.

Pujant de Caldes cap a Sant Feliu, just abans de l'entrada del Remei, veig que el cotxe de davant fa una maniobra estranya. Després veig que era per esquivar un altre vehicle que estava arrambat contra la tanca de protecció, a una zona on no hi ha pràcticament voral, i no se'l veia perquè estava a les fosques, en una situació força perillosa. Al passar-lo, veig pel restrovisor que intenta arrancar, però els llums se li apaguen.

Llavors aparèixen els angelets a sobre el cap, com en els dibuixos de quan erem petits. L'angelet diu que facis un canvi de sentit i vagis a ajudar-los. El dimoniet diu que passis de llarg que ja s'ho faran. Però com hauria de passar més sovint, guanya l'angelet bo. Giro a la Font del Enamorats i vaig cap avall. El cotxe encara és allà i no ha sortit ningú del vehicle. Torno a girar a l'entrada del cementiri i encaro cap amunt.

Em situo darrera del vehicle amb els 4 intermitents, per senyalitzar als cotxes que passen. Del vehicle baixa un home gran, d'uns 80 anys, que m'explica que el cotxe no li funciona. Li pregunto si vol que fem un pont a la bateira mb les meves pinces, però diu que no, que no és només això el que li falla. M'ofereixo per dur-lo a casa, però m'explica que va amb una senyora de 97 anys, que venen de la residència i que no pot baixar perquè el cotxe està totalment encastat contra la tanca de la carretera. Li pregunto si té telèfon i em diu que no. Li deixo el meu perquè truqui a dos telèfons fixes que malauradament no responen.

Finalment aviso al 112, i m'espero a que arribin els mossos per ajudar-lo. Mentre esperem, entre els dos cotxes, l'home em diu que no li havia passat mai això. I jo li dic, que els cotxes sempre poden fallar. I em diu, no, em refereia al fet que algú parés a ajudar-me!

I jo li contesto que per sort, encara quedem gent que fem el que voldriem que ens féssin a nosaltres en una situació semblant. En uns 5 minuts arriben 3 cotxes de mossos que tallen la C-59 en un primer moment per precaució, ens pregunten que passa, i es disposen a organitzar la zona. Em despedeixo de l'home, que em dóna les gràcies i em pregunta el nom.

Més tard, quan arribo a casa, la mare em diu que quan ha pujat ella encara hi havia la grua amb policies a la zona. Era ja una hora més tard. Un bon percal. Espero que tot i que tard, tot acabés bé.

Però la nit no acaba aquí, perquè més enllà de les 12 de la nit, en Ton m'envia un missatge, que "per enveja" ;) de mi, ha parat a ajudar una dona que s'ha menjat un senglar i té el morro del cotxe totalment xafat, i els nervis pels núvols, doncs tot i que en aquest cas tenia telèfon, no ha sigut capaç de trucar als equips d'emergència. Després de trucar ell a la policia local i abans que arribin els atestats marxa quan ja tot està més controlat.

Avui faig una reflexió i una aposta per aquests petits angelets que tots portem dins. El deure de prestar auxili (el deure que, per raons d’humanitat, de parentiu, d’interès públic, etc, és imposat per la llei obligant unes persones o entitats a ajudar-ne, assistir-ne o socórrer-ne d’altres, especialment en situacions excepcionals.)

Hauriem de deixar que els angelets "guanyessin" la nostra batalla mental; en aquest maleït món, les coses aniríen molt millor.

Música a flor de pell

A flor de pell. Això és el que em surt ara mateix. Potser és perquè és tard, és divendres, i la setmana ha sigut dura. Avui us parlo de sensacions, i de sentiments, però d'uns de molt concrets. De tot allò que ens aporta la música.

Com sabeu de ben petit que em vaig començar a remenar el violí. Al principi costa, costa molt. Però arriba a un punt màgic, en què has après a dominar l'instrument. Sobretot el teu. Un moment en què aconsegueixes crear una sinergia especial entre tu i el teu instrument. Llavors surten els sentiments. Llavors el violí sona alegre si estas content, i sona més dolç si estas trist. 

M'agrada també pel sentit universal que té. Una melodia, unes notes, es poden interpretar a on sigui, amb independència de si es parla una llengua o una altra. 

A més, aquest domini et permet tocar el que vols, el que et surt, allò que crees.  O també allò que t'agrada, versionant música actual.

Avui he descobert aquest grup del que us deixo un parell de vídeos. Us els recomano en pantalla completa, en HD, i amb uns bons cascos a les orelles. Es pot tocar de moltes maneres. Es pot tocar de forma plana, i es pot tocar transmetent en cada nota. Es pot fer diferent cada passada de l'arc per sobre les cordes.

I ser al segle XXI, amb un bon muntatge musical, la combinació dels instruments clàssics i l'amplificació moderna del so, fa i la imaginació d'uns apassionats de la música, fa que ens arribin meravelles com les que us deixo. Son els "The Piano Guys", i fan coses com pujar un piano i un cello amb helicòpter a una muntanya per tocar! Gaudiu-los!

I si en voleu més, us deixo una proposta: busqueu Mairead Nesbitt a Youtube i flipeu!

Sant Jordi 2013

Arriba aquest dia tant especial. Sempre m'ha agradat viure'l envoltat de l'ambient de roses i llibres, i treballant força les roses que regalo aquest dia. I com no podia ser d'altra manera, deixant la petjada de la diada al blog. Bon Sant Jordi a tots!

Sant Jordi té una rosa mig desclosa

pintada de vermell de neguit;

Catalunya és el nom d'aquesta rosa,

i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes,

i ell l'estima fins qui sap a on,

i amb ella té més sang dins les venes

per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra

Mostrant exemples, encara que sigui de Fantasma!

Avui em ve de gust compartir amb vosaltres dues situacions curioses que m'han passat. Entres al caixer a treure diners, i hi ha cua. Al cap d'una estona entren una mare i el seu fill petit. Em mira i diu alguna cosa, però no l'entenc perquè tampoc estava per ell. I la mare m'ho repeteix: "Mira que diu, 'el senyor que porta la fantasma!'". Em quedo gelat de la memòria que té el nano, i de com m'ha reconegut, des del setembre passat, segurament, quan vam fer la Festa Major. 

Ahir, just abans d'anar a veure el Barça, ens creuem amb una nena i la seva mare, i la nena ens saluda. Ni jo ni el Ton sabem qui és. Unes passes més endavant sentim que li diu alguna cosa del correfoc.

A vegades no som conscients de la rellevància que tenen els nostres actes, dels senyals que transmetem a la resta amb tot allò que fem. I és que un simple ball amb la Fantasma del Grup del Correfoc del Follet i la Fantasma, que per nosaltres és molt simbòlic, però alhora ja molt normal, pot marcar més del que creiem als que ens envolten.

I fets com aquests, indiscutiblement, et fan treure un somriure i certifiquen que allò que estas fent realment val la pena. I seguim, seguirem.

De nou, en curs

Doncs un mes després de l'últim escrit, tornem a reactivar el blog. Aquest setembre ha donat molt de sí (11S, Baixada de Llits, Festa Major, Ona Codinenca, Guifi.net) , i encara tinc un escrit pendent de vacances. A partir d'aquesta setmana ho aniré posant tot la dia. De moment us deixo amb dos enllaços interessants que he trobat els últims dies.

El primer és www.vota.cat, un portal on s'explica el procés a seguir per votar el dia 25N tant si ets a Catalunya com a l'estranger, i amb tots els casos que es poden trobar.

El segon és un vídeo d'una intervenció de la setmana passada de Mònica Oltra al Parlament del País Valencià. No té pèrdua.

I tot i que encara els tinc pendents, de segur que no tenen pèrdua els primers programes de la nova temporada de Salvados. Podeu veure'ls en diferit a www.lasexta.com/salvados.

Els padrins

Pensar i parlar dels padrins, de Llardecans, fa venir olor de terra, amb les seves oliveres i els seus ametllers pels quals es van esforçar tant tota la vida. Fa venir també olor a bona cuina. La padrina sempre anava a la seva, i tot i dir-li que no calia, sempre feia menjar per un regiment quan anàvem al poble. 

També fa venir, doncs, olor a panellets, a canelons, a torró i a codonyat. Per la oïda no arriben gaires inputs. Llardecans, amb poc més de 500 habitants és un poble on es viu amb molta tranquil·litat, només trencada per les Festa Major, als volts del 15 d'Agost, amb el ball d'orquestra com a activitat principal, alhora que ineludible! Encara em recorden, però, com des d'aquells temps, de ben petit, jo ja em quedava embadalit darrera aquelles gegants taules de so que diuen aquella gent. Segurament d'allà va sortir aquest ramalassu tècnic que tinc!

Llardecans recorda també a fred, a estufa de llenya. A "fer cagar lo tronc", i als "xiquets" que jugàvem al carrer sense cap mena de perill.

El padrí era un pou de ciència. Com tots els que portem els gens Ibars, mai sabia dir que no, i eren molts els que recorrien a la seva ajuda per allò més quotidià, i per allò que requeria una mica més d'enginy o de coneixements. Vivia al camp, i pel camp. De casa al Maset, i d'allà als Plans. Cuidant de les oliveres i dels ametllers com si fossin uns fills més. Interessat sempre per allò que feiem; amb ganes d'explicar i transmetre el seu coneixement, només igualables a les que tenia per escoltar-te i aprendre també de "aquestos bitxos raros que porteu a la orella", per exemple.

La padrina, sempre la més matinera, sempre anava a la seva, tot i que sempre per a servir als altres, treballant perquè mai faltés el millor plat a taula; pensant-hi doncs en el dia a dia, i en el més enllà, fent conserves de tot el que podia, i pensant ja en panellets tot just entrar al setembre!

Com la majoria de la gent de la terra, els padrins eren gent senzilla, amable, treballadora i oberta als veïns i familiars. Estimada pels més propers i coneguda per pràcticament tot el poble.

Des de dimecres passat, els dos padrins de Can Panxó reposen junts al cementiri de Llardecans. Els dos van marxar, com si fos un acte voluntari, sense donar gens de feina; sense poder superar aquell mal que els havia dut a l'hospital tot just pocs dies abans. 

Del padrí ja fa 8 anys, però ara la mort de la padrina, i la sensació de que ja no tenim entre nosaltres ni els avis ni els padrins, fa que perdis una capa de maduresa personal, i que tinguis un moment de reflexió per recordar tot el que els avis et donen, sempre sense reclamar res a canvi. Només estima.

I com si fos ella la que manava a la radio, generava un moment màgic quan feia sonar aquesta cançó just quan marxava de la UAB cap a Sant Feliu després de rebre la notícia. Us la deixo, que com diu, 

Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí
De vida només n'hi ha una

Us durem sempre al cor!

Quan es faci fosc

Avui tornàvem a tenir aquella eterna conversa. Perquè aquestes situacions, aquests dubtes, es repeteixen, es reprodueixen, més ben dit, cíclicament, i generació darrera generació.

Converses de pors, d'amors, d'intencions, de sinceritat i de gaudir. La veu jove reclama consell, i una veu una mica més experimentada, o almenys viscuda, intenta aportar una visió amb una mica més de temps a les espatlles.

La conclusió acaba sent, un cop més, que sí. Que endavant. Que aquelles nits de bogeria i de rialles no s'oblidaran mai. Les llàgrimes se les endurà el vent. Els crits de ràbia els expandiran les muntanyes i l'horitzó. Ara, aquell petó, aquella mirada, o aquella abraçada, no les perdrem mai.

Sóc molt sincer si dic que hi ha 3 o 4 nits que sempre recordaré. Les noies amb qui ho he compartit també, evidentment. La veu jove rebat aquestes frases amb més inseguretat. La resposta, clara altra vegada. Res serà forçat. Res serà sobre-entès a priori. Les coses passaran per si soles. I la màgia ens visitarà igualment, passi el que passi. 

Perquè és una màgia que no va lligada a un acte en concret. Va lligada a les paraules, a la situació. A unes vistes màgiques del poble amb sorolls de follets sota les fulles. A una llitera d'una petita habitació amb uns ulls que atrapen. A les muntanyes del Vallès d'una nit de sorpresa. O a un altell d'una cabana de fusta, sota les estrelles del Pirineu.

I d'aquesta manera. Amb la sinceritat que ens caracteritza i la comoditat d'estar amb algú que ens genera confiança infinita, la nit no serà fosca. Omplirem les pors de petons, i espantarem els monstres de sota el llit.

Uns altres 25

Aquests moments són els que valen la pena. Un diumenge esplèndid, una fantàstica companyia, una piscineta, i una barbacoa amb bons xefs. Es tractava de cel·lebrar uns altres 25. Els de l'Esther RoMa, i els 28 del Jordi. Vam editar un llibret amb cançons i fotos de cadascú, per poder dedicar-li quatre línies en aquest dia tant especial. Ho vam amanir bé amb ensaladilla russa i carn a la brasa. Tot ben regat amb vinet, licor, o el que fes falta.

A més, vam afegir un regal molt especial. Un regal en forma de sensació: la sensació de volar! Un bateig de vol en parapent!

Estones d'aquelles que fan complir la frase que diu un famós anunci que fan cada estiu: 

"Quan estimes el que tens, tens tot el que vols".

L'experiència de la Intermón Oxfam Trailwalker 2012

El cap de setmana passat vam participar a la Trailwalker, una marxa solidària de Intermón Oxfam. Segurament la coneixeu, ja que l'anterior edició va passar per Sant Feliu i molta gent del poble hi va estar involucrada. 

Aquest any tocava fer un pas més, i amb en Madró vam decidir formar part dels "Empentes i bassals", fent d'equip de suport. La idea era acompanyar-los amb una furgoneta i preparar els avituallaments amb tot el que poguessin necessitar. El fet d'anar amb una furgo gran ens va permetre dormir a dins mateix, amb una fantàstica infraestructura del Jordi!

Vam pujar divendres a la tarda a recollir els dorsals i ja vam copsar l'ambient. Els companys dels "100feliu de Codines" també hi eren, i entre tots anàvem agafant les sensacions prèvies. Un bon sopar i un volt pel centre d'Olot tancaven el divendres.

L'endemà a les 11 del matí començava el repte. Un total de 1200 persones participant i 600 de suport, ens concentràvem a Olot per donar sortida a la marxa. Després de donar el tret de sortida, vam marxar ja cap al primer punt d'avituallament del nostre equip. En vam fer dos abans de fer la parada més gran a Girona, on teníem pensat dutxar-nos, sopar en condicions i dormir un parell d'hores, per seguir la marxa.

El recorregut aquest any no era tant exigent a nivell cardo-respiratori, però tenia la pega que la regularitat del terreny durant els 100km generava molts problemes de butllofes als peus. Varis equips van abandonar o van tenir problemes en aquest sentit. 

Diumenge al matí un bon cafè ens posava a to i ens donava forces. Un últim avituallament a Llagostera posava ja les coses molt ben encarades!

A partir de Santa Cristina d'Aro vaig acabar de fer el recorregut amb els de l'equip, i haig de dir que em va sorprendre l'altíssim ritme que duien en Jordi, en David, el Paré i en Josep, considerant sobretot que portaven 90km a sobre. L'arribada molt divertida i alhora que emotiva posava punt i final a un cap de setmana molt especial!

Em va agradar molt tot l'ambient de la Trailwalker i animo molt a tothom a participar-hi d'alguna manera, com a suport, com a particiant, com a voluntari, o simplement anant a veure i a animar els equips!

Que no et falli mai la sort

Genial l'últim senzill de Cesk Freixas! Titulat "Que no et falli mai la sort", el podeu escoltar de moment a www.ceskfreixas.cat. Esperem que properament estigui també a Spotify. Us deixo el vídeo i la lletra de la cançó. Gaudiu-la!

Hi ha trens que marxen d'hora,
just quan hi ha feines que s'acaben.
Que no et falli mai la sort,
escriptor de matinada, venedora d'abraçades.

No fem sols mai cap viatge,
hi ha àvies, i nois amb barrets de llana.
Que no et falli mai la sort,
conductor de cançons, de veu esquerdada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure, xiula, dispara, i no em deixis anar.

Baixa del bus a cara o creu,
i si em preguntes quin camí hem d'agafar,
que no ens falli mai la sort,
manobre de veritats, trobador a la deriva.

Sigues sempre tu mateix,
no et deixis dominar, buida la gàbia.
Que no et falli mai la sort,
domador de la paraula, poeta a mitja jornada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure, xiula, dispara,
i no em deixis anar.

Feliç diada a tothom!

Sant Jordi duu una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit.
Catalunya és el nom d'aquesta rosa
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha donat gaudis i penes
i ell se l'estima fins qui sap on;
i amb ella té més sang a dins les venes
per poder vèncer tots els dracs del món.

Josep M. De Sagarra

Lluna plena

Tenim un entorn que no ens el mereixem. La frase de "Com el Vallès, no hi ha res!", es feia certa una vegada més. La lluna plena de quarts de tres i el Montseny ho certificaven. I un imponent vent, de 90km/h, al Cim del Turó de l'Home ens regalava uns segons de fred, i, perquè no dir-ho, d'adrenalina.

Alhora, ser allà dalt, entre el cel i res; entre la muntanya i el mar; una vista nítida de més de 40 quilòmetres a la rodona, feia somniar. Se'ns dubte és una muntanya i un parc que captiven a cada moment. I a cada estació; sigui veient néixer l'alegria de la primavera, gaudint dels 1700 metres a l'estiu, dels colors taronges i marrons a la tardor, o de la neu a l'hivern.

Ja eren les 3 de la nit, i la lluna ho feia màgic. Una banda sonora com la que sona, afegia un plus de paradís.

Un d'aquelles estones per les quals, se'ns dubte, val la pena ser aquí. I se'ns dubte, ser-hi amb tu. :)

(Foto d'aquí)

Agafar el tren

El dia és prou clar. L'estació és buida. Un ocell rebusca a terra, entre les vies. El silenci i la calma fa una temporada que s'han instal·lat. La bogeria, les presses, el vent, la tempesta, fa temps que han marxat.

De sobte arriba un comboi. A davant, porta escrita la destinació: l'infinit. Pararà per un temps prudencial. La decisió és difícil; i ha de ser meditada.

El trajecte es descriu com una ruta a llocs llunyans on descobrir cultura, grans paisatges, esdeveniments esportius, les millors muntanyes, les platges més blaves, els camps més verds, el sol més radiant, i la cara més oculta de la lluna...

El viatge es preveu llarg, i això vol dir que haurem d'agafar forces per no defallir. Alguna cosa ens empeny a pujar al primer vagó. Alguna cosa ens retén i ens fa pensar en deixar-lo escapar. Però, i si no torna a venir?

Sona el primer xiulet. Resten 2 minuts. Amb seguretat, m'aixeco del banc. M'acosto a les portes. S'obren i em conviden a pujar. Hi ha una frase inscrita al primer graó:

Welcome to life