dilluns, 20 de desembre del 2010

Normalitat caòtica

El títol no vol ser pas excusa. Mai n'he posat a Can Plutó. Perquè mira, tant aviat diuen que és planeta com que no, i seguint la norma, aquí un escriu quan vol, i quan no! Per tant, tampoc és una paraula premonitòria del que vindrà aquí a partir d'ara...

Però mai m'agrada que les coses agafin gaire teranyines (només una mica). I avui que he fet un diumenge "de dissabte" per la meva habitació (o cova del tigre segons algun entès de generació superior...), he pensat que també era bon moment per treure la pols al teclat i la meu racó personal del Plutó.

Potser té alguna relació amb que fa uns dies vaig trobar un llàpis de memòria que feia un any que havia perdut, i on tenia la única còpia d'un primer diari que vaig tenir. Em va fer molta il·lusió perquè tot i que ara ja no el mantenia (coses de tenir blog, facebook, twitter, i mil històries més), sovint m'agrada rellegir "dies" escrits per mi mateix d'ara fa ja 5 o 6 anys.

I els que em coneixeu bé sabeu que també té relació en les dates que estem, que sempre em fan ser una mica més "nyonya", i les quals aprofito normalment per fer balanç de tot plegat.

Ara el que em passa és que les coses al tinter son masses! Podríem definir-les com bé diu el títol, aquesta normalitat que mica en mica s'instaura en tots els camps. Normalitat, que no obstant no vol significar positivisme en tot plegat.

Un dels últims punts foscos que hem tingut últimament és la mort d'una amiga, d'una companya. La Tamara ens deixava dilluns sense que tinguéssim temps de rèplica. En vam tenir, per al·lusions, durant el mateix dia i l'endemà via xarxa; i el dimecres següent presencialment. No es pot dir res més de tot el que s'ha dit. És un fet massa dur i massa difícil d'entendre. Si per sistema no estem mai preparats per la mort, encara ho estem menys quan toca a una persona amb tota la vida per davant. Jo la recordo sobretot dels 4 anys de companya de classe a l'institut. Una noia 10. Una noia viva, alegre, amb un somriure que contagiava a tothom, i amb la qual la recordarem sempre.

I per això l'encapçalament del text és aquest. Perquè la normalitat no ha d'implicar tampoc "estabilitat". Simplement canvis i alts i baixos que acabem acceptant a força de dies grisos, i de moments més agradables.

Normalitat perquè vam tornar a fer una Festa Major que com cada any va tenir la seva calma i la seva pluja, però que pel que pintava podia haver sigut força pitjor. Tots plegats vam apostar per deixar-nos-hi la pell, i com a diable haig de dir que en vam quedar molt contents. Molt cansats, i amb reserves sobre tornar-hi de la mateixa manera l'any que ve, però alhora molt contents.

Normalitat perquè van ser uns dies de nova il·lusió, i això sempre és genial.

Però també normalitat perquè aquells problemes seriosos, aquells que generen canvis profunds en la vida d'un servidor i dels més pròxims, semblen agafar moviments més o menys rítmics. De nou no vull expressar una sensació ni d'estabilitat ni de benestar; podríem dir-ne "indicis de calma", indicis d'acceptar aquelles novetats com a quotidianes.

Normalitat perquè després de tot això, no hi ha cap altra sortida que tirar endavant, que seguir cada dia avançant en allò que ens fa somiar de nou. Aquests últims mesos, sobretot des de desembre, hem fet realitat un somni que ha durat un any de "reclusió". Hem fet realitat un somni d'una radio millor. De fet l'hem fet realitat a mitges, perquè de somiatruites ho som bastant, i sempre tenim en ment allò que podem fer per tenir i oferir una radio millor. No obstant ara he fet un pas molt bo. A aquestes alçades suposo que ja heu passat tots pels nous estudis. Us convido a fer-ho a aquells que encara no hagueu vingut!

Normalitat perquè a força de pensaments més tristos i de més alegres, com diu la cançó a força de molt caure i de tornar-te a aixecar, veus que les coses no canvien, però ja no ets qui eres abans. És una de les coses que més he entès. Perquè pots guardar les coses dins d'un calaix, o dins d'una caixa de lletres i números, però això no fa que canviïn.

I mira, queden moltes coses per esbandir, però deixeu-me afegir l'adjectiu de "caos" al títol del blog i pubicar-lo, abans que comenci a delirar més del que ho estic fent. Em queden moltes coses al tinter, però ja ho desgranarem mica en mica.

Ara, avui sí que vull acabar amb un d'aquells escrits que faig quan m'agafeu baix de moral o en posicions de reflexió extrema, i que ve a ser un agraïment a tots aquells que feu que els mals moments es portin millor, i que els bons siguin tant bons (i alguns, màgics!) que no vulgui parar de repetir-los. Perquè canviaran coses de mi, però això, no. Gràcies a tots.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Compromís

Tant fàcil d'agafar, i tant increïblement senzill de trencar. Ja pots cantar missa, que aquí tothom fot el que vol. I ja pots demanar que se'n tingui, que a la primera de canvi, zasca.

Au, a seguir estudiant.

dijous, 2 de setembre del 2010

Converses

Converses. Converses nocturnes, de les inspiradores, de les bones.

Avui es parlava, de nou, sobre personalitats, i la interacció de les mateixes (relacions). Parlàvem de si hi ha gent que és transparent, o de gent que té secrets. De que segurament ningú és transparent del tot amb ningú, i de que tothom té algun secret.

Avui es parlava de persones que dubten, i que actuen pensant en aquell moment, primant l'experiència momentània. Es parlava també de gent que actua sabent que fa mal altres persones. Es parlava de que a vegades cal evitar això. A vegades, no.

Es parlava de l'auto-estima de tots nosaltres. De si un dia està més alta i l'endemà més baixa. De si hi ha coses que la fan anar malament. De si és molt o poc condicionada des de fora.

Avui també es parlava d'intencions. De intencions passades, i futures. D'allò fet i d'allò que queda per fer.

Així que si us voleu afegir a la conversa, ja ho sabeu!

dilluns, 14 de juny del 2010

Una bona cançó d'ells per encarar un llarg dilluns, després d'un any del 13 de juny.








Aquesta és la maqueta, a Spotify podeu trobar la versió final.

dimarts, 8 de juny del 2010

50 minuts

Doncs si, estem a 50 minuts.

50 minuts de fer realitat un gran somni, d'un gran poble.

50 minuts i 1 punt de fer història.

Ànims Sant Feliu!!

dijous, 3 de juny del 2010

Esports a sac!

Aquest cap de setmana, esports a sac a Ona Codinenca!!! Viu l'intens final de temporada dels esquips santfeliuencs al 107.2 i a la web d'Ona. Dissabte viurem una tarda d'hoquei total i l'endemà el primer equip de futbol es juga la promoció a Terrassa.

Dissabte:
- a les 19h seguim el partit la transmi Tordera - Vendrell via Radio Todera.
- a les 20h connectarem també amb el Voltregà - San Antonio de la mà de Radio Voltregà.
- a les 21.00 començarem la prèvia del partit de Sant Feliu.
- i a les 21:30 la transmi més important. El partit entre Sant Feliu - Cerdanyola en directe des del pavelló municipal!

Diumenge:
- a les 19h l'anada de l'ascens a primera territorial entre el Sant Feliu i el Can Parellada de Terrassa!

Escolteu-nos a Ona Codinenca i seguiu el partit al xat del www.tujugues.com!


dimarts, 25 de maig del 2010

Seguim somiant

Potser semblarà un post una mica repetitiu del de fa uns dies, però la veritat és que aquest equip ens està demostrant que podem seguir somiant! Dissabte vam viure un partit potser no gaire vistós, però sí molt i molt emocionant.


Fins hi tot els companya de l'Ara Vallès es fan ressò dels "galls a Ona Codinenca" que vam fer al cantar el tercer gol de Marc Vila a la porteria de l'Oviedo, a falta de menys d'un minut pel final. La veritat és que vam deixar de ser periodistes uns moments per convertir-nos en aficionats i hooligans santfeliuencs al veure que, com deia Guillem Casals al reportatge, també s'hi van deixar la pell i van aconseguir la victòria.


Una victòria que ens posa les coses molt bé i ens permet seguir somiant en l'ascens a OK Lliga. Dissabte a Mataró, d'aqui a 15 dies contra el Cerdanyola, i la última setmana contra l'Areces a Oviedo. Ara sí que queden 3 finals. Tres finals més per deixar-s'hi la pell i per arribar a la glòria de l'hoquei nacional. 


I com dic a l'inici del reportatge amb els millor moments del partit (galls inclòsos!) doncs si ells feien al seva feina, nosaltres també. Muntant reportatges com el que us deixo aquí sota, i seguint l'equip en aquest importantíssim final de temporada que està fent! Sapigueu que tot està a les vostres mans, stiks i patins, i que nosaltres serem amb l'equip per explicar-ho i cridar-ho ben fort!

Disfruteu-ho: 

dimarts, 11 de maig del 2010

Connecta 2010

Aquest dissabte tindrà lloc la 7a edició del Connecta. Les JERC-Vallès continuem creient en el suport a la cultura popular i organitzem un any més el concurs de grups novells amb un premi més que dolç: tocar a l'Acampada Jove 2010! El concurs, en forma de concert, es farà aquest dissabte a Santa Perpètua, al CAM "Can Bernades". Podeu trobar tota la informació als webs www.connecta.catwww.terceravia.cat.


Instant perdut - Dept

No és nova, però l'he descobert fa poc i estic enganxadíssim a aquesta cançó! M'encanta!



Vull entendre el desig
que m'ha dut aquí
Incansable i amb tantes ganes
de poder dir...
com desitjo poder ser
important i decisiu,
mentre espero el moment
de poder tornar a veure com
el teu cos m'enlluena tant que no puc
veure res, el meu temps s'atura aquí.

Com tot de cop, fa canviar l'ordre de
tantes coses.
Sóc, un instant perdut en el temps.

Impossible mantenir la serenitat
Les esperes són tant llargues que al
meu voltant

L'aire no es pot respirar i el meu cap
només vol pensar quan arribarà el moment
de poder tornar a veure com el teu cos
m'enlluerna tant que no puc veure res,
el meu temps s'atura aquí.

Com tot de cop fa canviar l'ordre de
tantes coses
Sóc un instant perdut en el temps

com el teu cos
m'enlluerna tant que no puc veure res,
el meu temps s'atura aquí.

Com tot de cop fa canviar l'ordre de
tantes coses
Sóc un instant perdut en el temps

Un moment fugaç, una tenue llum
un lleuger sospir, un instant perdut...

divendres, 7 de maig del 2010

Play amb octave

Avui faig un post una mica de servei a la comunitat, perquè he estat una bona estona per trobar com resoldre un problema de l'octave, i sempre està bé posar un granet de sorra perquè els que vinguin després no s'hi trenquin tant la crisma.

El tema és que a classe de processament del senyal, fent servir octave, a més d'un ens ha donat un error al intentar reproduir el nostre so amb sound(signal,8000);

L'error era el següent: 
sh: play: not found

Després de buscar a mil llocs he trobat que la funció "play" pertany a una llibreria que és externa a octave, anomenada 'sox'. Per tant, intal·lant aquest paquet des de Synaptic o amb:

sudo apt-get install sox;

queda solucionat el problema!

divendres, 30 d’abril del 2010

Arguments per somiar?

Per si algú necessitava arguments per anar al pavelló els partits que li queden al primer equip del Sant Feliu d'hoquei, us deixem amb aquest reportatge que hem fet avui després d'un intensíssim entrenament per part dels jugadors. Disfruteu-lo, i ens veiem dissabte!





dilluns, 26 d’abril del 2010

Somnis d'ascens

Avui us parlo de sensacions. Fa una estona veia aquest video-muntatge que volta per internet sobre el Barça. I llavors pensava en les últimes jornades de l'esport SantFeliuenc. Em veia a mi mateix entrant dissabte al vespre 8 i 9 vegades a la web de la Federació Espanyola d'Hoquei per saber els resultats, tant de Sant Feliu com dels adversaris.



Llavors pensava en la transmi del partit entre el Sant Feliu i el San Antonio de Pamplona. També en la del Voltregà. Em venien al cap els desplaçaments que hem fet amb el Tu Jugues (Alcoi, Sitges, Calafell, Pamplona...). Em venien al cap les imatges del pavelló ple de gent. La imatge de la grada del Sant Feliu a la Copa del Príncep.



I pensava que és un sentiment màgic. Que realment és brutal com la força d'un col·lectiu pot fer tirar endavant tot un equip de jugadors. Pensava també en què tenim un esport local que no ens mereixem. Que tenim un equip de futbol que té totes les opcions de pujar a Primera Territorial, i que tenim el Fergo Aisa Sant Feliu que pot pujar la màxima categoria de l'hoquei Estatal.



I pensava que és feina nostra també, de generar aquest ambient. D'omplir el pavelló cada partit i de pujar al camp cada diumenge, perquè els nostres equips sàpiguen que tenen el nostre suport. Que la seva il·lusió per guanyar és la ilusió de moltes i moltes persones de Sant Feliu. Que volem els colors del Sant Feliu ben amunt! Que nosaltres exigim el màxim però que també som capaços de donar el màxim quan uns jugadors del nostre poble tenen opcions de complir els seus somnis.



Pensava que de fet, els vostres somnis, son els nostres somnis. I que ara més que mai, tenim el somnis una mica més a prop. I és tasca de tots, que es facin realitat.

divendres, 23 d’abril del 2010

Celebrant la diada

Bon Sant Jordi a tots! Avui de nou hem fet parada de roses i material de les JERC de Sant Feliu. M'ha agradat veure com la gent torna any rere any, i et diuen "de bon matí ja pensava a veure si hi seríeu". Ha sigut un dia prou cansat, però hem fet poble, hem fet diada, i hem rigut bastant amb el xou de la plaça. Fa 3 anys  erem els únics que muntàvem parada. Aquest 2010 erem 4!! La plaça feia força goig. Bona diada a tothom! 

Despistaos - Gracias

Avui us deixo amb el videoclip del més nou de Despistaos. Gracias.

Gracias por escribirme esa canción
Por arañarme el corazón
Por ser así como eres

Gracias por aguantar ese dolor
Por inventar ese sabor
Por hacerme siempre lo que quieres

Gracias por los consejos que me das
Por olvidarme si te vas
Por no quererme un poco más
Por esas cosas que no se pueden contar

Aprendí a sufrir
Aprendí a reírme de mí
Me reconstruí
Tuve que decir que sí, que sí

Gracias por caminar siempre al revés
Por derretirte si me ves
Por alargar ese momento

Gracias por asumir ese papel
Ya no sabíamos qué hacer
Pero te fuiste justo a tiempo

Gracias por ayudarme a que se duerma
Por el cariño, la paciencia cuando todo iba mal
Gracias por esas cosas que no se deben contar

Aprendí a sufrir
Aprendí a reírme de mí
Me reconstruí
Tuve que decir que sí, que sí

Ya no seré lo que fui para ti una vez
Pero puedes contar conmigo

Aprendí a sufrir
Aprendí a reírme de mí
Me reconstruí
Tuve que decir que sí, que sí

Aprendí a sentir
También a pasarlo bien sin ti
Y me levante
Cada vez que tropecé y caí

Tuve que alejarme de ti
Tuve que aprender a ser sin ti

dijous, 22 d’abril del 2010

Tujugant amb somnis d'OK Lliga!

Us deixo amb el reportatge que vam emetre dilluns amb els gols del partit d'hoquei entre el Fergo Aisa Sant Feliu i el Graficas San Antonio de Pamplona. Tot i estar una mica saturat, no deixa d'estar molt bé.

I com deiem fa un temps: "I perquè no mirar amunt?" Som-hi Sant Feliu!!


dijous, 15 d’abril del 2010

Sobre un mateix

Avui us parlo sobre mi. Perquè n'estic fart. Avui estic molt fart (que no cansat) de ser com sóc. Perquè sempre rebem els mateixos, sempre. Sempre rebem els que posem la sinceritat per davant, els que posem el cor. Els que ho donem tot per estar el millor possible. I n'estic fart de rebre. Fart de que estar màgicament bé comporti estar horrorosament malament després. Fart de que les posicions sentimentals siguin tant contraposades!

Deu ser intrínsec a la psicologia del nostre tipus de persones? No ho sé (psicòlegs (o no), responeu!). Suposo que la gent que no valora allò que té tampoc pateix quan ho perd. Però tots em coneixeu i sabeu que ho dono tot. Però collons quan les coses es giren em costa una barbaritat estar bé.

Però és normal que sortir d'una relació em costi quasi el mateix temps que ha durat la relació?? No fotem, que això és una tortura collons! Tinc la sensació de que és perquè perdem el control. Ens entreguem tant que estem amb algú que perdem els límits, i quan ens fotem la patacada, doncs és monumental, que voleu que us digui.

Però cada puta vegada que arribo a aquest punt concloc que si no actuem així durant la relació, ja podem plegar. Que si no actuem entregant el màxim i amb el cor per davant, no ens queda res. I au, tornem-hi. Patacada al canto. Mira que tot anava bé, tornava a estar bé, i tenia una mica de calma, doncs res, torna-hi: tristesa, rabia, tristesa de nou i serenor. Però els dos primers es fan eterns, de debò!

I llavors la gent ve amb idees del tipus "els homes sempre busqueu el mateix". Ja us ho explicaré, ja!

Avui un gran amic em parlava de saber conviure amb això, i portar el mal rollo de forma paral·lela a la resta de coses. Potser és la manera, us juro que intentaré aplicar-la, perquè si no aquí no hi ha qui visqui.

Perdoneu la tralla, i bona nit!


dimecres, 14 d’abril del 2010

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

             Miquel Martí i Pol

diumenge, 11 d’abril del 2010

Preguntes...

El dia mes bell? Avui.
L'obstacle més gran? La por.
La cosa més senzilla? Equivocar-se.
L'error més gran? Abandonar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoisme.
La distracció més bonica? El treball.
La pitjor derrota? El defalliment.
Els millors mestres? Els nens.
La primera necessitat? Comunicar-se.
El que fa més feliç? Ser útil als altres.
El misteri més gran? La mort.
La persona més perillosa? La mentidera.
El sentiment més roí? La rancúnia
El regal més bonic? El perdó.
El més imprescindible? La llar.
La ruta més ràpida? El camí correcte.
La sensació més grata? La pau interior.
El resguard més eficaç? El somriure.
El millor remei? L'optimisme.
La satisfacció més gran? El deure complert.
La força més potent del món? La fe.
Les persones més necessàries? Els pares.

La cosa més bella del món? L'AMOR.

(Mare Teresa de Calcuta)

dijous, 8 d’abril del 2010

Depresions!

Avui us comprateixo un bon post de Ramon Lobo! Disfruteu-lo!

Por qué los hombres (casi) nunca están deprimidos (a través de Maribel Núñez con algún añadido de mi cosecha):

-Nunca se quedan embarazados ni tienen la regla.
-La gente no les mira los pechos cuando les están hablando.
-Mismo trabajo, mayor salario.
-Conservan su apellido toda la vida.
-La ropa sucia va sola a la lavadora sin necesidad de ayuda humana.
-Los mecánicos les cuentan la verdad.
-Les basta una parte mínima de cualquier armario.
-Cuando dicen “pásame la sal” quieren decir “pásame la sal”.
-El mundo es su orinal.
-No tienen que conducir hasta la próxima gasolinera porque en ésta los lavabos están sucios.
-Pueden comer chocolate.
-Las arrugas añaden carácter.
-La tripa es un síntoma de felicidad.
-Los zapatos no les destrozan los pies.
-Las conversaciones telefónicas duran 30 segundos.
-Para unas vacaciones de cinco días sólo necesitan una maleta.
-No saben planchar ni les importa.
-Pueden abrir todos los frascos.
-Su ropa interior cuesta 8,90 euros en pack de tres.
-Todo en su cara permanece en su color original.
-El mismo peinado les dura años, quizás décadas.
-Sólo tienen que afeitarse la cara.
-Pueden jugar con juguetes toda su vida.
-Pueden llevar pantalones cortos independientemente de cómo luzcan sus piernas.
-Pueden hacerse las uñas con una navajita de bolsillo.
-Pueden escoger si quieren dejarse bigote.
-Pueden comprar los regalos de Navidad para 25 parientes, el 24 de diciembre, en apenas 25 minutos.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Arquímedes té raó, en principi

El principi d’Arquímedes diu que qualsevol cos submergit en un líquid experimenta un impuls cap amunt que és igual al pes del líquid que desallotja. És un dels pocs principis que vaig entendre i que recordo, gràcies a haver-ho comprovat de forma empírica a la banyera de casa, tot submergint aneguets de plàstic.

Amb el temps, he aplicat el principi per interpretar altres realitats. Quan un dia hem de fer dues coses, ens ocupen totes les hores, i si l’endemà n’hem de fer quatre, som perfectament capaços de complir. Però el dia que tornin a ser dues, aquestes dues ja s’ho faran per tornar a ocupar tot el nostre temps, no ens en sobra mai gens.

I passa el mateix en com distribuïm els esforços, l’atenció i la capacitat de patiment.

Tots tenim necessitat de preocupar-nos per una cosa, i tendim a gastar-la cada dia. Això fa que el patidor de mena ho sigui encara que no tingui motius per fer-ho: si de cas ja se’ls inventarà, que per això ha vingut a aquest món a patir.

Amb els anys, i a mesura que se’t complica la vida, sovint et preguntes com se’t podia fer una muntanya per un petit problema, ara que el que tens és més gros. I quan perds la salut descobreixes que hauries d’haver estat més agraït pel fet de gaudir-ne. I quan una parella té el primer fill és incapaç de saber a què dedicava el temps quan no tenia la criatura, i el dia que en tingui dos es farà creus de com podien anar tan desbordats quan només en tenien una (i ells dos eren majoria). Portat a l’extrem, quan veus algú que supera una adversitat greu, t’acomplexa que tu puguis estar descol·locat per un petit obstacle, però de seguida ho oblidaràs, perquè vivim en un context propi, a la banyera pròpia. És inevitable, i en part ja està bé que ho sigui: és la nostra realitat. Que d’altres tinguin problemes més greus no fa que els nostres siguin menys importants, si són els únics que tenim. En el fons, el consol per al que pateix per poca cosa és que el dia que hagi de patir de veritat hi arribarà més entrenat.

Excel·lent post del periodista Carles Capdevila a "la contra" de "El 9Nou" de dijous passat.

dijous, 25 de març del 2010

Provant les pantalles tàctils

Avui us deixo amb un video prou interessant on es dediquen aprovar la precisió de les pantalles tàctils dels telèfons més valorats ara mateix. És molt curiós!


Gràcies al Javi per l'enllaç! A Geeks.cat en fan una explicació molt més detallada! :)

dilluns, 22 de març del 2010

Responsables

"No somos responsables de las emociones, pero sí de lo que hacemos con las emociones."

Jorge Bucay

diumenge, 21 de març del 2010

Kumbalawe

Avui escric sobre el temps. Sobre el fet de que és limitat. I sobre el fet de que això fa que haguem de decidir què fer amb ell. També escric sobre els records, que potser és l'únic que ens queda per sempre. El conte que us deixo al final del post lliga una mica totes aquestes coses.

Segurament a la llarga, quan tot esdevé calmat, allò que queda són els records, i en molts casos sobretot els records d'aquells moments alegres, feliços. No és que els mals moments els oblidem, però crec que a la llarga els acabem "integrant" en el nostre fer, ignorant-los d'una banda, i canviant breument per poder-los sortejar si es tornen a presentar, de l'altra.

M'agrada pensar sovint com "un buscador" (escoltant el conte ho entendreu). Tots tenim alts i baixos, però en general no em costa gens ni em canso mai d'esforçar-me perquè cada dia sigui una mica més positiu. Perquè la llista de bons moments creixi; des de la sinceritat i la senzillesa. Des del "estar bé" pel simple fet d'estar, no de tenir o de ser.

Fa uns mesos em feien la pregunta del milió: sentir o pensar. Fer cas del cor o del cap. Per mi clarament la primera, sempre. Tot i que això no implica forçosament ignorar la segona. Segurament una combinació de les dues en diferents graus. Cal saber el que volem i el que ens agrada. Cal saber quan estem bé i pensar en allò que volem. El que no podrem mai és manar o dirigir allò que sentim.

Res més, em quedo reflexionant, però ara per a mi. 

I perdoneu l'especial espessor que porto. No us perdeu el vídeo.



I mil gràcies a l'Alba pel conte.

Els drets fonamentals d'internet

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:

  1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
  2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
  3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint obstacles a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
  4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen principalment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
  5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
  6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces amb la finalitat que diuen perseguir.
  7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
  8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
  9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
  10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent-se consultat prèviament a totes les parts implicades. No és lògic que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria

dilluns, 15 de març del 2010

Un bon "divertimento"

I avui us faig arribar aquest fantàstic video de The Fun Theory. Es tracta d'un grup que predica amb la màxima de que es pot canviar el comportament de la gent simplement fent que allò que prèviament no fan sigui més divertit. I ho acaben fent!



Via Angel Custodio

dissabte, 6 de març del 2010

Sobre un gran equip

Avui escric sobre un gran equip. És un equip molt gran, perquè és voluntari. És encara més gran perquè, tot i ser pocs, fan molta feina. És també molt gran perquè deixen de banda les seves diferències per treballar per un objectiu propi. És un gran equip també perquè fa les coses de forma altruista, de fet s'hi deixen els calers.

Com molts ja sabreu parlo del gran equip de gent que ha muntat a Sant Feliu de Codines la Consulta Nacional per la Independència. Ahir parlàvem amb Carles Mora, alcalde d'Arenys de Munt, que va venir a la primera reunió pública que vam muntar per donar a conèixer al poble la Comissió Organitzadora, i comentàvem que aquests dos mesos i escaig han passat volant.

Han sigut tres mesos de tot el que us explicava a l'inici. Ha set increïble veure com gent de tota mena s'unia i deixava les diferències a fora per treballar en un objectiu comú.

Els resultats; més que acceptables. Una posada en escena impecable , tots els esforços en una bona participació (publicitat, actes diversos, entitats a la plaça, porta a porta...), i una gestió dels problemes prou eficient.

I que un grup de voluntaris aconsegueixin moure a 1400 persones a les urnes sense que la consulta sigui vinculant, quan per exemple el Parlament Europeu gasta una pasterada en campanya per aconseguir no gaire més, fa que ja sigui un èxit més que acceptable!

Estic molt content de com ha anat tot, dels resultats aconseguits. I tot i que no m'agrada posar noms ni personalitzar massa, cal dir que això no hauria sigut possible si la Carme, el Lluis, el Jaume, la Cristina, el Joan C, l'Emilia, el Jordi B, el Jordi A, l'Oriol, en Joan V, l'Enric, el Ton, el Marc, el Jordi N, el Carles, el Jordi B, el Ramon C, l'Anna, la Nuria, el Joan A, la Carme G, la Marta, el Gerard, la Maria Antonia,el Ramon P, el Lluis M, la Carla, el Miquel, la Judit, la Magda, el Ferran, el Xavier, el Younes, o la Cristina C, d'entre els més de 60 voluntaris, no haguessin posat el seu gra de sorra a la consulta.

A tots ells moltíssimes gràcies! Avui tenim l'objectiu una mica més aprop!


divendres, 26 de febrer del 2010

Recuperar el motor de cerca del Firefox

Ahir em vaig trobar amb un petit dubte amb el Firefox, que m'agradaria compartir amb vosaltres.

El cas és que emprenya molt que al instal·lar certs programes, plugins o demés se t'instal·li per defecte alguna barra d'eines al Firefox o al navegador que utilitzeu.

Sobretot perquè a banda d'instal·lar la barra canvien el motor de cerca del navegador, fent que passi a ser Ask, Bing, o sussedanis.

Per tornar a posar Google com a cercador (el que ve per defecte) simplement fem:

1.- A la barra de direccions: about:config
2.- Confirmem l'avís de seguretat
3.- Al camp de filtre o búsqueda, escrivim: keyword
4.- Busquem la preferència: keyword.URL i la canviem:
      a.- Doble clic i escrivint: 
      http://www.google.com/search?ie=UTF-8&oe=UTF-8&sourceid=navclient&gfns=1&q=
      b.- Amb el botó dret, i seleccionant "reinicia".

dimecres, 3 de febrer del 2010

Fent història de nou

Una vegada més estic molt i molt content de poder escriure aquestes línies; doncs de nou a Ona Codinenca hem assolit un gran objectiu. En aquest cas, un objectiu històric.

Perquè és molt còmode portar una unitat mòbil dins una furgoneta, entrevistar a una persona, i enviar el tall per satèl·lit. Nosaltres no tenim això, però de fet renunciem a això. Nosaltres apostem per dur l'estudi allà. En aquest cas, a 2000m, a tocar (mai millor dit) de la neu. Al village de Pirena 2010.


Arribàvem a la 1.30 de la matinada a la Ca l'Anton, a Puigalt (Sort). Era la casa de turisme rural que la gent de producció havia trobat per a l'equip d'Ona Codinenca que ens desplaçàvem allà. En arribar a la casa em trobo en Ton i en Ramon ultimant encara el programa de demà i definint l'estructura de les 3 hores de durada. I és que aquesta és l'altra particularitat que tenim: us asseguro que si els programes surten bé, és per restar hores de son, i no pas per poder-hi dedicar temps durant el dia.

Una mica més tard, a les 2, arribaven en Marc Querol i la Raquel Iniesta. Amb ells tancàvem "l'alineació" d'Ona per l'endemà i permetíem a la gent de la casa, finalment, anar a dormir.

I tot just entre 4 i 5 hores després ens llevàvem per encarar el dia. Moltes cares de son, però també moltes ganes de començar. A les 7 i mitja fèiem un fort (i molt bo) esmorzar per agafar energies, i el primer grup marxava cap a Portainé, a començar a marcar el terreny. Amb 45 minuts de viatge ens plantàvem a les pistes de Gran Pallars Port Ainé. Havent saludat els contactes de l'organització de Pirena, i el mateix Pep Parés, començàvem a dividir esforços: mentre uns muntaven la carpa, els altres tiraven extensors de corrent per sobre la neu, i un servidor començava a engegar ordinadors per connectar amb Ona Codinenca.


Amb un fred bastant acusat, muntàvem la carpa del Centre Excursionista de Sant Feliu que faria de punt neuràlgic de la radio. Quan començàvem a estar apunt, Josep Vidal marxava amb una moto de la organització fins a un control de la cursa, des d'on ens narraria tot el que hi passava. Una pujada al·lucinant, com ens relatava després, fins a la cota 2500, fora ja dels límits de l'estació.

I una mica més tard de les 11h, amb alguns problemes d'internet i una qualitat més baixa que la desitjable, donàvem el tret de sortida al programa des de la Pirena. Durant la primera hora vam parlar amb el responsable dels veterinaris i el responsable del Village de Pirena. Amb la pregunta estrella per a tots durant aquell dia: què significava per a tots ells la Pirena.


A les 12h connectàvem amb Com Radio per sentir els informatius, i respirar una mica a Port Ainé. Uns pocs minuts per passar a emetre via 3G i fer un salt de qualitat immens, avisar al director de Pirena, el santfeliuenc Pep Pares de que comencés a venir cap al nostre estudi, i començar la feina de producció amb Com Radio.



I a les 12.06 minuts, Ona Codinenca presentava a Pep Parés, director de Pirena, conjuntament al nostre programa i per a Eureka, de Com Radio, des de 2000m d'altura. Van ser uns els minuts més àlgids del programa, amb molta gent davant la carpa, tant de públic com de la mateixa organització. 


I després vam començar a parlar amb els mushers que finalitzaven l'etapa i ens centravem una mica més en la part més competitiva de l'acte. Vam informar també des de la zona de pòdium de la classificació de la jornada i vam parlar amb els guanyadors. I tot això per acabar parlant amb la Laia Guiujoan, responsable dels mushers i en Cesc (la veu, de Pirena, del Circuit de Catalunya), i la Montse Claverol, sobre les interioritats de Pirena, amb un molt bon regust de boca.




A les 14h i poc acabàvem el programa després de tres hores increhibles, i amb un inici de nevada prou forta que ens va fer recollir a marxes forçades per no fer malbé el material.  I entre una cosa i una altra, a les 16h arribàvem a la casa rural on estàvem per dinar, tot comentant la jugada al sobretaula.



A banda de que fóssim el primer programa i la primera radio de la història que ens atrevíem a fer alguna cosa per l'estil, va ser una experiència genial per a tots!! En vam quedar molt contents. I personalment em va encantar que sentir que treballo per a una gent que té una trempera i unes ganes d'organitzar mogudes que arriben, senzillament, fins als límits que nosaltres mateixos posem.


Una abraçada per tots!!!!


Pau.