El títol no vol ser pas excusa. Mai n'he posat a Can Plutó. Perquè mira, tant aviat diuen que és planeta com que no, i seguint la norma, aquí un escriu quan vol, i quan no! Per tant, tampoc és una paraula premonitòria del que vindrà aquí a partir d'ara...
Però mai m'agrada que les coses agafin gaire teranyines (només una mica). I avui que he fet un diumenge "de dissabte" per la meva habitació (o cova del tigre segons algun entès de generació superior...), he pensat que també era bon moment per treure la pols al teclat i la meu racó personal del Plutó.
Potser té alguna relació amb que fa uns dies vaig trobar un llàpis de memòria que feia un any que havia perdut, i on tenia la única còpia d'un primer diari que vaig tenir. Em va fer molta il·lusió perquè tot i que ara ja no el mantenia (coses de tenir blog, facebook, twitter, i mil històries més), sovint m'agrada rellegir "dies" escrits per mi mateix d'ara fa ja 5 o 6 anys.
I els que em coneixeu bé sabeu que també té relació en les dates que estem, que sempre em fan ser una mica més "nyonya", i les quals aprofito normalment per fer balanç de tot plegat.
Ara el que em passa és que les coses al tinter son masses! Podríem definir-les com bé diu el títol, aquesta normalitat que mica en mica s'instaura en tots els camps. Normalitat, que no obstant no vol significar positivisme en tot plegat.
Un dels últims punts foscos que hem tingut últimament és la mort d'una amiga, d'una companya. La Tamara ens deixava dilluns sense que tinguéssim temps de rèplica. En vam tenir, per al·lusions, durant el mateix dia i l'endemà via xarxa; i el dimecres següent presencialment. No es pot dir res més de tot el que s'ha dit. És un fet massa dur i massa difícil d'entendre. Si per sistema no estem mai preparats per la mort, encara ho estem menys quan toca a una persona amb tota la vida per davant. Jo la recordo sobretot dels 4 anys de companya de classe a l'institut. Una noia 10. Una noia viva, alegre, amb un somriure que contagiava a tothom, i amb la qual la recordarem sempre.
I per això l'encapçalament del text és aquest. Perquè la normalitat no ha d'implicar tampoc "estabilitat". Simplement canvis i alts i baixos que acabem acceptant a força de dies grisos, i de moments més agradables.
Normalitat perquè vam tornar a fer una Festa Major que com cada any va tenir la seva calma i la seva pluja, però que pel que pintava podia haver sigut força pitjor. Tots plegats vam apostar per deixar-nos-hi la pell, i com a diable haig de dir que en vam quedar molt contents. Molt cansats, i amb reserves sobre tornar-hi de la mateixa manera l'any que ve, però alhora molt contents.
Normalitat perquè van ser uns dies de nova il·lusió, i això sempre és genial.
Però també normalitat perquè aquells problemes seriosos, aquells que generen canvis profunds en la vida d'un servidor i dels més pròxims, semblen agafar moviments més o menys rítmics. De nou no vull expressar una sensació ni d'estabilitat ni de benestar; podríem dir-ne "indicis de calma", indicis d'acceptar aquelles novetats com a quotidianes.
Normalitat perquè després de tot això, no hi ha cap altra sortida que tirar endavant, que seguir cada dia avançant en allò que ens fa somiar de nou. Aquests últims mesos, sobretot des de desembre, hem fet realitat un somni que ha durat un any de "reclusió". Hem fet realitat un somni d'una radio millor. De fet l'hem fet realitat a mitges, perquè de somiatruites ho som bastant, i sempre tenim en ment allò que podem fer per tenir i oferir una radio millor. No obstant ara he fet un pas molt bo. A aquestes alçades suposo que ja heu passat tots pels nous estudis. Us convido a fer-ho a aquells que encara no hagueu vingut!
Normalitat perquè a força de pensaments més tristos i de més alegres, com diu la cançó a força de molt caure i de tornar-te a aixecar, veus que les coses no canvien, però ja no ets qui eres abans. És una de les coses que més he entès. Perquè pots guardar les coses dins d'un calaix, o dins d'una caixa de lletres i números, però això no fa que canviïn.
I mira, queden moltes coses per esbandir, però deixeu-me afegir l'adjectiu de "caos" al títol del blog i pubicar-lo, abans que comenci a delirar més del que ho estic fent. Em queden moltes coses al tinter, però ja ho desgranarem mica en mica.
Ara, avui sí que vull acabar amb un d'aquells escrits que faig quan m'agafeu baix de moral o en posicions de reflexió extrema, i que ve a ser un agraïment a tots aquells que feu que els mals moments es portin millor, i que els bons siguin tant bons (i alguns, màgics!) que no vulgui parar de repetir-los. Perquè canviaran coses de mi, però això, no. Gràcies a tots.
