dijous, 20 de febrer del 2014

27 hiverns

Ja se que normalment es compten primaveres, però com que jo soc de fred i neu, doncs compto hiverns. I ja en fa 27 que volto per aquests mons! Gràcies a tots els que m'heu felicitat durant el dia d'avui. Se'ns dubte els 26 han servit per fer grans coses, i per no parar ni un segon. De moment seguim amb energia per fer moltes més coses aquest any, veurem si les podem fer totes!

Com sempre, gràcies a la familia, amics, gent de la radio, del correfoc, de Sant Feliu, de la UPF, de la UAB, de les JERC, de Guifi.net, coneguts i saludats.














dimecres, 19 de febrer del 2014

Tornar a començar

Cal tornar a començar. A vegades ho fem per obligació, a vegades per convenciment. El que és necessari és que tots tornem a començar, una mica en tots els sentits. Que tornem a parlar de valors, de com cal fer els coses. 

No pot ser que tinguem un entorn que no cuidem. No pot ser que si busques "camps" a Google, la primera imatge verda sigui després d'un centenar de fotos d'un polític. Hem de començar a confiar en el nostre potencial: físic i econòmic.

En les últimes setmanes he vist unes quantes situacions que tenen un rerefons comú. Hem de confiar més en nosaltres. Hem de creure que realment el que cohesiona i mou una societat són els seus ciutadans, ben organitzats.

Hem d'entendre que la potència de 7 milions de persones en el cas de Catalunya, o de 47 milions, en el cas espanyol, és realment molt gran. I que realment tenim possibilitats de canviar allò que ens envolta i ens afecta directament

D'altra banda també hauríem de ser més conscients del poder que tenim a nivell individual, dels nostres actes personals. I de que és totalment imprescindible que ens aixequem de la cadira i actuem, i fem pròxim allò llunyà, convertim en realitat els nostres somnis i anhels, tant a nivell particular com col·lectiu, perquè si no ho fem nosaltres ningú de fora ho farà.

Només d'aquesta manera, aconseguirem canviar les coses, avançar com a societat i construir el futur que volem per a nosaltres i pels nostres.



---------------------------------

El text d'avui sorgeix aixi tal qual, escrivint una paraula darrera l'altre sense pensar gaire, però fruit de molts pensaments dels últims dies. També influenciat per l'últim Salvados, les experiències de "Joves amb IVA" (en especial la de Trini Molist, comissària general de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya), del vídeo de l'Oriol Junqueras al 26è Congrés d'Esquerra; i de converses amb els amics de La Catxaruda.

dijous, 13 de febrer del 2014

8 anys de .cat

Avui el domini de la comunitat catalana fa 8 anys, per tant no podia passar sense publicar algun escrit a Recordant a Plutó, que un any més està sota el domini pauibars.cat.

El 2006, el suport explícit de 98 entitats i associacions, 2.615 empreses i 65.468 persones al domini .cat va fer possible que la ICANN, la institució que regula els dominis d’Internet, aprovés la nostra candidatura el 16 de setembre de 2005, requisit previ al llançament.

A més del pauibars.cat, també col·laboro cada any pagant lamarato.cat per La Marató de TV3, el debian.cat, i el cobertura.cat, que actualment allotja la web de Guifi.net a Sant Feliu de Codines.

És brutal com s'ha assumit per part de la comunitat catalana a internet, i pels internautes en general la implantació del .cat. Cal dir que la Fundació .cat fa molta feina en pro del domini, i mica en mica està baixant els preus mínims de registre i renovació, que al principi eren força cars degut al nombre reduït de web que optaven pel .cat

I si vosaltres encara no hi sou, penseu que convé ser els primers a registrar una marca o un domini. Encara que no sapigueu què fer-ne, o només per protegir-ne la propietat. El vostre nom, per exemple.

Animeu-vos a fer la comunitat catalana a internet encara més gran i activa!


Àngels i dimonis

Tot i que ho puguis semblar, no em refereixo a la novel·la de Dan Brown. Avui vull parlar-vos d'aquells àngels i dimonis que portem cadascú a dins; i és que ahir al vespre van passar dues situacions en les què apareixen aquests "angelets" i "dimoniets" personals.

Pujant de Caldes cap a Sant Feliu, just abans de l'entrada del Remei, veig que el cotxe de davant fa una maniobra estranya. Després veig que era per esquivar un altre vehicle que estava arrambat contra la tanca de protecció, a una zona on no hi ha pràcticament voral, i no se'l veia perquè estava a les fosques, en una situació força perillosa. Al passar-lo, veig pel restrovisor que intenta arrancar, però els llums se li apaguen.

Llavors aparèixen els angelets a sobre el cap, com en els dibuixos de quan erem petits. L'angelet diu que facis un canvi de sentit i vagis a ajudar-los. El dimoniet diu que passis de llarg que ja s'ho faran. Però com hauria de passar més sovint, guanya l'angelet bo. Giro a la Font del Enamorats i vaig cap avall. El cotxe encara és allà i no ha sortit ningú del vehicle. Torno a girar a l'entrada del cementiri i encaro cap amunt.

Em situo darrera del vehicle amb els 4 intermitents, per senyalitzar als cotxes que passen. Del vehicle baixa un home gran, d'uns 80 anys, que m'explica que el cotxe no li funciona. Li pregunto si vol que fem un pont a la bateira mb les meves pinces, però diu que no, que no és només això el que li falla. M'ofereixo per dur-lo a casa, però m'explica que va amb una senyora de 97 anys, que venen de la residència i que no pot baixar perquè el cotxe està totalment encastat contra la tanca de la carretera. Li pregunto si té telèfon i em diu que no. Li deixo el meu perquè truqui a dos telèfons fixes que malauradament no responen.

Finalment aviso al 112, i m'espero a que arribin els mossos per ajudar-lo. Mentre esperem, entre els dos cotxes, l'home em diu que no li havia passat mai això. I jo li dic, que els cotxes sempre poden fallar. I em diu, no, em refereia al fet que algú parés a ajudar-me!

I jo li contesto que per sort, encara quedem gent que fem el que voldriem que ens féssin a nosaltres en una situació semblant. En uns 5 minuts arriben 3 cotxes de mossos que tallen la C-59 en un primer moment per precaució, ens pregunten que passa, i es disposen a organitzar la zona. Em despedeixo de l'home, que em dóna les gràcies i em pregunta el nom.

Més tard, quan arribo a casa, la mare em diu que quan ha pujat ella encara hi havia la grua amb policies a la zona. Era ja una hora més tard. Un bon percal. Espero que tot i que tard, tot acabés bé.

Però la nit no acaba aquí, perquè més enllà de les 12 de la nit, en Ton m'envia un missatge, que "per enveja" ;) de mi, ha parat a ajudar una dona que s'ha menjat un senglar i té el morro del cotxe totalment xafat, i els nervis pels núvols, doncs tot i que en aquest cas tenia telèfon, no ha sigut capaç de trucar als equips d'emergència. Després de trucar ell a la policia local i abans que arribin els atestats marxa quan ja tot està més controlat.

Avui faig una reflexió i una aposta per aquests petits angelets que tots portem dins. El deure de prestar auxili (el deure que, per raons d’humanitat, de parentiu, d’interès públic, etc, és imposat per la llei obligant unes persones o entitats a ajudar-ne, assistir-ne o socórrer-ne d’altres, especialment en situacions excepcionals.)

Hauriem de deixar que els angelets "guanyessin" la nostra batalla mental; en aquest maleït món, les coses aniríen molt millor.