Doncs si, bàsicament, perdut. És una d'aquelles sensacions extranyes, desagradables, que no m'agrada tenir. Però sovint perdem el full de ruta, perdem la que semblava una ferma estructura on suportar-nos. I llavors, ens trobem perduts. Sense saber què hem de pensar, què hem de sentir...
Cal mantenir l'esperança? Diuen que sí. Però, d'alguna manera, és com, si al pujar al cim i ensopeguem, i tornem a pujar per caure des de més amunt, encara. I llavors veus que t'has esforçat molt en pujar, i que no ha servit de rès.
Però llavors, tirem la tovallola? És la opció fàcil, la opció conformista. I d'altra banda, la que poc o molt triarem quan, a terra, reflexionem sobre el que hem de fer.
I divagarem, i ens pedrem entre les dues opcions, fins que fets un mar de dubtes, decidim el que creiem que és millor per nosaltres.
Després de passar per tots els estats anímics en els últims dies, de desgastar-me massa mentalment, després de mirar totes les cares de la lluna; una conclusió:
"Tornarem a lluitar, tornarem a sufrir, tornarem a vèncer!"
Aquesta màgica frase amb una interpretació inicial, i una altra de personal que els més propers entendreu, és un bon resum de la que crec que és la via, doncs sempre que hi hagi alguna possibilitat d'arribar al cim, caldrà posar-hi totes les forces, tots els ànims, tots els somriures. I tenir clar que el camí no serà lleuger, que ensopegarem més vegades, però que no podem deixar de pujar, perquè fer-ho és massa fàcil, massa dolorós, i no ens porta a aconseguir el que volem.
I per això, continuare estant com fins ara, perquè fins ara ha sigut genial, i m'agradaria que seguís així. I també, perquè negar-ho, perquè plorar cada nit és horrorós...
Esperant, sempre esperant,
