dissabte, 16 de maig del 2009

Gran Sabina!




Lo nuestro duró
lo que duran dos peces de hielo
en un güisqui on the rocks,
en vez de fingir,
o estrellarme una copa de celos,
le dio por reír.
De pronto me vi,
como un perro de nadie,
ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios,
la miel en los labios
y escarcha en el pelo.

Tenían razón
mis amantes
en eso de que, antes,
el malo era yo,
con una excepción:
esta vez,
yo quería quererla querer
y ella no.
Así que se fue,
me dejó el corazón
en los huesos
y yo de rodillas.
Desde el taxi,
y, haciendo un exceso,
me tiró dos besos...
uno por mejilla.

Y regresé
a la maldición
del cajón sin su ropa,
a la perdición
de los bares de copas,
a las cenicientas
de saldo y esquina,
y, por esas ventas
del fino Laína,
pagando las cuentas
de gente sin alma
que pierde la calma
con la cocaína,
volviéndome loco,
derrochando
la bolsa y la vida
la fui, poco a poco,
dando por perdida.

Y eso que yo,
para no agobiar con
flores a María,
para no asediarla
con mi antología
de sábanas frías
y alcobas vacías,
para no comprarla
con bisutería,
ni ser el fantoche
que va, en romería,
con la cofradía
del Santo Reproche,
tanto la quería,
que, tardé, en aprender
a olvidarla, diecinueve días
y quinientas noches.

Dijo hola y adiós,
y, el portazo, sonó
como un signo de interrogación,
sospecho que, así,
se vengaba, a través del olvido,
Cupido de mí.
No pido perdón,
¿para qué? si me va a perdonar
porque ya no le importa...
siempre tuvo la frente muy alta,
la lengua muy larga
y la falda muy corta.

Me abandonó,
como se abandonan
los zapatos viejos,
destrozó el cristal
de mis gafas de lejos,
sacó del espejo
su vivo retrato,
y, fui, tan torero,
por los callejones
del juego y el vino,
que, ayer, el portero,
me echó del casino
de Torrelodones.
Qué pena tan grande,
negaría el Santo Sacramento,
en el mismo momento
que ella me lo mande.

dijous, 14 de maig del 2009

El núvol Blaugrana!

Hi havia gent escèptica vers el projecte, vers un entrenador massa jove (?)...

I és que no ens ho podem ni creure, feia massa temps que esperavem un Barça com el que ens està regalant i ens regalarà tantes alegries!


I ara arriben, i la tensió acumulada es transforma en eufòria col·lectiva, en una boja alegria d'allò que hem aconseguit!


I és que estem vivint en un núvol, somiant amb 3 títols, amb un Barça històric!



I mentres uns somiem, arriba "Lo Puto Crack" i ens fa arribar l'endemà afònics a treballar!



I mentrestant, altre gent intenta censurar penosament la realitat, la realitat de dos pobles que desitgen ser lliures!

dilluns, 20 d’abril del 2009

Berlin 2009

Vaig taaaard, ja ho sé. Però entre pitos i flautes no he tingut temps d'escriure, i volia que el primer post fos sobre Berlín!

I és que per setmana santa vam viatjar a Berlín amb l'Albert, la Berta, l'Eva, la Judit i la Fiona, com a regal de l'aniversari de la Berta. Vam marxar el dia 7 amb avió cap allà. A l'arribar, directes cap a l'alberg on ens estàvem, al rovell de l'ou de Berlín.

El primer dia el vam aprofitar per fer una mica de reconeixement exterior, i del que teníem a la vora. Vam veure sobretot que Berlín és una ciutat que no para, que es renova constantment. A cada cantonada arreglaven això o feien obres per allò. Alhora és una ciutat que respira art; no hi ha bloc de pisos que no tingui grafiti pintat!

De principi sembla que sigui una ciutat molt caòtica, però en un segon terme, si aconsegueixes adaptar-te al seu ritme (calmat, però constant), enténs que no deixa de ser un "caos organitzat". I de nit, com qui no vol la cosa i quasi bé sense buscar-ho, vam arribar al local que ens havien recomanat. Cassiopeia! Un complex xulíssim amb diferents ambients i activitats.

L'endemà vam ampliar el radi de cobertura i gràcies a les bicis (transport públic rei a Berlín, i amb genial preferència sobre els cotxes!) ens vam moure pels indrets més famosos de Berlín. La Paris Platz, la porta de Brandenburg, l'estàtua de la victòria, el monument a l'holocaust, i sobretot el gran Tea Garden de Berlín, pels camins del qual ens vam deixar perdre. A la tarda vam entrar al Parlament, on vam parlar amb uns nois catalans (no eren pas els primers que trobàvem) i que ens van recomanar els Free Tour.





L'endemà vam decidir fer-lo i la veritat és que en vam quedar molt i molt contents. La idea és que ells et fan el tour gratuït, i tu pagues el que et sembla un cop ha acabat. La veritat és que vam pagar bé perquè va ser una meravella. 5 hores de descobriment intens de la ciutat i d'Alemanya en general, que t'apropava d'una manera fascinant a tot allò que tenies davant.

I amb un pim pam ens plantàvem al quart dia. Cansats, esgotats de viure de dia i disfrutar de nit, alhora que contents de tot el que havíem vist i après. Berlín és una ciutat apassionant. Per sort o per desgràcia ha participat dels fets històrics més importants a nivell mundial, però des de la caiguda del mur s'ha obert (amb una rapidesa sorprenent) al món. És una ciutat oberta, europea en tots els sentits, però que ha conservat en tot moment la identitat i el record a allò passat, inclús encara massa recentment.

Només ens quedava doncs sopar com uns senyors l'ultim vespre, i saborejar els últims gustos que ens donava aquesta ciutat de nit, coneixent gent nova i apurant les últimes experiències abans d'anar quarts de 4 de la matinada cap a recollir les boses (ja no teníem ni nit reservada), per ser a les 5 a l'aeroport.

Ens queda una imatge molt bona de Berlín. Segurament en part pel bon temps que vam tenir (sol i temperatures "barcelonines" tots els dies). Ens queden moltes i moltes ganes de tornar-hi. Crec que tots tenim la sensació de que ens hi deixem quelcom allà, i que hem de tornar a buscar-ho. Se'ns dubte, un dels millors regals d'aniversari que hem regalat! :)

A reveure!

Pau.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Cap a Berlin!


Doncs això, que sóc a Berlin amb la colla pessigolla durant la setmana santa, fins dissabte. Així que això estarà més mort que viu. Ens veiem a la tornada! :D

Salut!