divendres, 30 d’abril del 2010

Arguments per somiar?

Per si algú necessitava arguments per anar al pavelló els partits que li queden al primer equip del Sant Feliu d'hoquei, us deixem amb aquest reportatge que hem fet avui després d'un intensíssim entrenament per part dels jugadors. Disfruteu-lo, i ens veiem dissabte!





dilluns, 26 d’abril del 2010

Somnis d'ascens

Avui us parlo de sensacions. Fa una estona veia aquest video-muntatge que volta per internet sobre el Barça. I llavors pensava en les últimes jornades de l'esport SantFeliuenc. Em veia a mi mateix entrant dissabte al vespre 8 i 9 vegades a la web de la Federació Espanyola d'Hoquei per saber els resultats, tant de Sant Feliu com dels adversaris.



Llavors pensava en la transmi del partit entre el Sant Feliu i el San Antonio de Pamplona. També en la del Voltregà. Em venien al cap els desplaçaments que hem fet amb el Tu Jugues (Alcoi, Sitges, Calafell, Pamplona...). Em venien al cap les imatges del pavelló ple de gent. La imatge de la grada del Sant Feliu a la Copa del Príncep.



I pensava que és un sentiment màgic. Que realment és brutal com la força d'un col·lectiu pot fer tirar endavant tot un equip de jugadors. Pensava també en què tenim un esport local que no ens mereixem. Que tenim un equip de futbol que té totes les opcions de pujar a Primera Territorial, i que tenim el Fergo Aisa Sant Feliu que pot pujar la màxima categoria de l'hoquei Estatal.



I pensava que és feina nostra també, de generar aquest ambient. D'omplir el pavelló cada partit i de pujar al camp cada diumenge, perquè els nostres equips sàpiguen que tenen el nostre suport. Que la seva il·lusió per guanyar és la ilusió de moltes i moltes persones de Sant Feliu. Que volem els colors del Sant Feliu ben amunt! Que nosaltres exigim el màxim però que també som capaços de donar el màxim quan uns jugadors del nostre poble tenen opcions de complir els seus somnis.



Pensava que de fet, els vostres somnis, son els nostres somnis. I que ara més que mai, tenim el somnis una mica més a prop. I és tasca de tots, que es facin realitat.

divendres, 23 d’abril del 2010

Celebrant la diada

Bon Sant Jordi a tots! Avui de nou hem fet parada de roses i material de les JERC de Sant Feliu. M'ha agradat veure com la gent torna any rere any, i et diuen "de bon matí ja pensava a veure si hi seríeu". Ha sigut un dia prou cansat, però hem fet poble, hem fet diada, i hem rigut bastant amb el xou de la plaça. Fa 3 anys  erem els únics que muntàvem parada. Aquest 2010 erem 4!! La plaça feia força goig. Bona diada a tothom! 

Despistaos - Gracias

Avui us deixo amb el videoclip del més nou de Despistaos. Gracias.

Gracias por escribirme esa canción
Por arañarme el corazón
Por ser así como eres

Gracias por aguantar ese dolor
Por inventar ese sabor
Por hacerme siempre lo que quieres

Gracias por los consejos que me das
Por olvidarme si te vas
Por no quererme un poco más
Por esas cosas que no se pueden contar

Aprendí a sufrir
Aprendí a reírme de mí
Me reconstruí
Tuve que decir que sí, que sí

Gracias por caminar siempre al revés
Por derretirte si me ves
Por alargar ese momento

Gracias por asumir ese papel
Ya no sabíamos qué hacer
Pero te fuiste justo a tiempo

Gracias por ayudarme a que se duerma
Por el cariño, la paciencia cuando todo iba mal
Gracias por esas cosas que no se deben contar

Aprendí a sufrir
Aprendí a reírme de mí
Me reconstruí
Tuve que decir que sí, que sí

Ya no seré lo que fui para ti una vez
Pero puedes contar conmigo

Aprendí a sufrir
Aprendí a reírme de mí
Me reconstruí
Tuve que decir que sí, que sí

Aprendí a sentir
También a pasarlo bien sin ti
Y me levante
Cada vez que tropecé y caí

Tuve que alejarme de ti
Tuve que aprender a ser sin ti

dijous, 22 d’abril del 2010

Tujugant amb somnis d'OK Lliga!

Us deixo amb el reportatge que vam emetre dilluns amb els gols del partit d'hoquei entre el Fergo Aisa Sant Feliu i el Graficas San Antonio de Pamplona. Tot i estar una mica saturat, no deixa d'estar molt bé.

I com deiem fa un temps: "I perquè no mirar amunt?" Som-hi Sant Feliu!!


dijous, 15 d’abril del 2010

Sobre un mateix

Avui us parlo sobre mi. Perquè n'estic fart. Avui estic molt fart (que no cansat) de ser com sóc. Perquè sempre rebem els mateixos, sempre. Sempre rebem els que posem la sinceritat per davant, els que posem el cor. Els que ho donem tot per estar el millor possible. I n'estic fart de rebre. Fart de que estar màgicament bé comporti estar horrorosament malament després. Fart de que les posicions sentimentals siguin tant contraposades!

Deu ser intrínsec a la psicologia del nostre tipus de persones? No ho sé (psicòlegs (o no), responeu!). Suposo que la gent que no valora allò que té tampoc pateix quan ho perd. Però tots em coneixeu i sabeu que ho dono tot. Però collons quan les coses es giren em costa una barbaritat estar bé.

Però és normal que sortir d'una relació em costi quasi el mateix temps que ha durat la relació?? No fotem, que això és una tortura collons! Tinc la sensació de que és perquè perdem el control. Ens entreguem tant que estem amb algú que perdem els límits, i quan ens fotem la patacada, doncs és monumental, que voleu que us digui.

Però cada puta vegada que arribo a aquest punt concloc que si no actuem així durant la relació, ja podem plegar. Que si no actuem entregant el màxim i amb el cor per davant, no ens queda res. I au, tornem-hi. Patacada al canto. Mira que tot anava bé, tornava a estar bé, i tenia una mica de calma, doncs res, torna-hi: tristesa, rabia, tristesa de nou i serenor. Però els dos primers es fan eterns, de debò!

I llavors la gent ve amb idees del tipus "els homes sempre busqueu el mateix". Ja us ho explicaré, ja!

Avui un gran amic em parlava de saber conviure amb això, i portar el mal rollo de forma paral·lela a la resta de coses. Potser és la manera, us juro que intentaré aplicar-la, perquè si no aquí no hi ha qui visqui.

Perdoneu la tralla, i bona nit!


dimecres, 14 d’abril del 2010

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

             Miquel Martí i Pol

diumenge, 11 d’abril del 2010

Preguntes...

El dia mes bell? Avui.
L'obstacle més gran? La por.
La cosa més senzilla? Equivocar-se.
L'error més gran? Abandonar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoisme.
La distracció més bonica? El treball.
La pitjor derrota? El defalliment.
Els millors mestres? Els nens.
La primera necessitat? Comunicar-se.
El que fa més feliç? Ser útil als altres.
El misteri més gran? La mort.
La persona més perillosa? La mentidera.
El sentiment més roí? La rancúnia
El regal més bonic? El perdó.
El més imprescindible? La llar.
La ruta més ràpida? El camí correcte.
La sensació més grata? La pau interior.
El resguard més eficaç? El somriure.
El millor remei? L'optimisme.
La satisfacció més gran? El deure complert.
La força més potent del món? La fe.
Les persones més necessàries? Els pares.

La cosa més bella del món? L'AMOR.

(Mare Teresa de Calcuta)

dijous, 8 d’abril del 2010

Depresions!

Avui us comprateixo un bon post de Ramon Lobo! Disfruteu-lo!

Por qué los hombres (casi) nunca están deprimidos (a través de Maribel Núñez con algún añadido de mi cosecha):

-Nunca se quedan embarazados ni tienen la regla.
-La gente no les mira los pechos cuando les están hablando.
-Mismo trabajo, mayor salario.
-Conservan su apellido toda la vida.
-La ropa sucia va sola a la lavadora sin necesidad de ayuda humana.
-Los mecánicos les cuentan la verdad.
-Les basta una parte mínima de cualquier armario.
-Cuando dicen “pásame la sal” quieren decir “pásame la sal”.
-El mundo es su orinal.
-No tienen que conducir hasta la próxima gasolinera porque en ésta los lavabos están sucios.
-Pueden comer chocolate.
-Las arrugas añaden carácter.
-La tripa es un síntoma de felicidad.
-Los zapatos no les destrozan los pies.
-Las conversaciones telefónicas duran 30 segundos.
-Para unas vacaciones de cinco días sólo necesitan una maleta.
-No saben planchar ni les importa.
-Pueden abrir todos los frascos.
-Su ropa interior cuesta 8,90 euros en pack de tres.
-Todo en su cara permanece en su color original.
-El mismo peinado les dura años, quizás décadas.
-Sólo tienen que afeitarse la cara.
-Pueden jugar con juguetes toda su vida.
-Pueden llevar pantalones cortos independientemente de cómo luzcan sus piernas.
-Pueden hacerse las uñas con una navajita de bolsillo.
-Pueden escoger si quieren dejarse bigote.
-Pueden comprar los regalos de Navidad para 25 parientes, el 24 de diciembre, en apenas 25 minutos.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Arquímedes té raó, en principi

El principi d’Arquímedes diu que qualsevol cos submergit en un líquid experimenta un impuls cap amunt que és igual al pes del líquid que desallotja. És un dels pocs principis que vaig entendre i que recordo, gràcies a haver-ho comprovat de forma empírica a la banyera de casa, tot submergint aneguets de plàstic.

Amb el temps, he aplicat el principi per interpretar altres realitats. Quan un dia hem de fer dues coses, ens ocupen totes les hores, i si l’endemà n’hem de fer quatre, som perfectament capaços de complir. Però el dia que tornin a ser dues, aquestes dues ja s’ho faran per tornar a ocupar tot el nostre temps, no ens en sobra mai gens.

I passa el mateix en com distribuïm els esforços, l’atenció i la capacitat de patiment.

Tots tenim necessitat de preocupar-nos per una cosa, i tendim a gastar-la cada dia. Això fa que el patidor de mena ho sigui encara que no tingui motius per fer-ho: si de cas ja se’ls inventarà, que per això ha vingut a aquest món a patir.

Amb els anys, i a mesura que se’t complica la vida, sovint et preguntes com se’t podia fer una muntanya per un petit problema, ara que el que tens és més gros. I quan perds la salut descobreixes que hauries d’haver estat més agraït pel fet de gaudir-ne. I quan una parella té el primer fill és incapaç de saber a què dedicava el temps quan no tenia la criatura, i el dia que en tingui dos es farà creus de com podien anar tan desbordats quan només en tenien una (i ells dos eren majoria). Portat a l’extrem, quan veus algú que supera una adversitat greu, t’acomplexa que tu puguis estar descol·locat per un petit obstacle, però de seguida ho oblidaràs, perquè vivim en un context propi, a la banyera pròpia. És inevitable, i en part ja està bé que ho sigui: és la nostra realitat. Que d’altres tinguin problemes més greus no fa que els nostres siguin menys importants, si són els únics que tenim. En el fons, el consol per al que pateix per poca cosa és que el dia que hagi de patir de veritat hi arribarà més entrenat.

Excel·lent post del periodista Carles Capdevila a "la contra" de "El 9Nou" de dijous passat.