Kumbalawe

Avui escric sobre el temps. Sobre el fet de que és limitat. I sobre el fet de que això fa que haguem de decidir què fer amb ell. També escric sobre els records, que potser és l'únic que ens queda per sempre. El conte que us deixo al final del post lliga una mica totes aquestes coses.

Segurament a la llarga, quan tot esdevé calmat, allò que queda són els records, i en molts casos sobretot els records d'aquells moments alegres, feliços. No és que els mals moments els oblidem, però crec que a la llarga els acabem "integrant" en el nostre fer, ignorant-los d'una banda, i canviant breument per poder-los sortejar si es tornen a presentar, de l'altra.

M'agrada pensar sovint com "un buscador" (escoltant el conte ho entendreu). Tots tenim alts i baixos, però en general no em costa gens ni em canso mai d'esforçar-me perquè cada dia sigui una mica més positiu. Perquè la llista de bons moments creixi; des de la sinceritat i la senzillesa. Des del "estar bé" pel simple fet d'estar, no de tenir o de ser.

Fa uns mesos em feien la pregunta del milió: sentir o pensar. Fer cas del cor o del cap. Per mi clarament la primera, sempre. Tot i que això no implica forçosament ignorar la segona. Segurament una combinació de les dues en diferents graus. Cal saber el que volem i el que ens agrada. Cal saber quan estem bé i pensar en allò que volem. El que no podrem mai és manar o dirigir allò que sentim.

Res més, em quedo reflexionant, però ara per a mi. 

I perdoneu l'especial espessor que porto. No us perdeu el vídeo.

I mil gràcies a l'Alba pel conte.