El debat és recurrent. I encara més a gent com nosaltres, a qui ens agrada, quasi diria que ens apassiona, parlar de política. Perquè entenc que parlar de política és parlar de societat, de com funcionen les coses, i de les solucions que hem d'aportar tots, a través de vies democràtiques, als problemes que tenim com a ciutadans.
Però se'ns dubte el debat comença a expandir-se a marxes forçades. El fet de que gent com Salvados (La Sexta), o El gran debate (Telecinco) dediquin episodis dels seus programes. Com diu la frase "Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen, i finalment, guanyes". Fa temps ningú s'ho creia. Després se'n reien, amb arguments de majories contra 3 o 4 diputats catalans. Ara, se'ns dubte, ens ataquen. L'Estat espanyol ha activat ja tota l'artilleria i instruments de que disposa com a tal per desacreditar, afeblir i menysprear el sentiment independentista català.
El més genial de tot, és que tant la part catalana com la espanyola sembla haver acceptat que el procés ja no té retorn. Només així s'entén que ells mateixos hagin preguntat directament a la UE quina posició té sobre el conflicte.
Així doncs, acceptada la hipòtesi sobre la independència, només queda saber dues coses: el quan i el com. I estic segur de pensar que la segona pregunta només té una resposta: una sortida pactada de l'Estat Espanyol, esdevenint així un nou estat dins d'Europa, i de la UE. Per aquests simples punts:
- D'una banda, qualsevol predicció (tant si és a favor com en contra) d'ara de la UE té el mateix pes que el del Pulpo Paul sobre la Champions. No hi ha legislació vigent que parli sobre la secessió d'una part d'Europa (recordem, una vegada més, que ja ho sóm, d'Europeus).
- D'altra banda, com bé explica en aquest breu escrit en Xavier Sala i Martín, simplement a Espanya NO LI INTERESSA que el procés d'independència de Catalunya no es pacti. Bàsicament perquè si ens independitzem, ens hem d'endur la part bona i la dolenta. La bona és el final de l'espoli fiscal que tenim i la restitució de la nostra plena sobirania. La dolenta, és la part proporcional del deute espanyol (que no és petit, precisament).
- La tercera cosa que ho demostra és el passat 11S. Una manifestació d'aquesta magnitud no s'havia vist mai. Queda clar que la gent comença a veure les coses clares. I crec que queda clar que, o els polítics mouen fitxa i avancen junts i de cara cap a l'objectiu, o la societat els passarà la mà per la cara.
I és per tot això, que tant la política com els ciutadans independentistes ens hem de posar a treballar. Ara més que mai. Per convèncer a tots els indecisos i tants com es pugui, de l'altre banda.
Ara és l'hora, segadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada