dissabte, 26 de setembre del 2015

Reflexions pel 27S

Ahir vaig publicar un text responent uns arguments d'un escrit que em van passar. Hi ha gran part del que penso, però com que em basava en una rèplica, en vull fer un de més personal. Avui us explicaré el que sento i el que vull que passi demà diumenge.

Els que em coneixeu de fa temps sabeu que des que vaig entrar a militar a les JERC, no he parat de fer coses i de sumar gent a la nostra causa. Al principi tiràvem d'orgull moral, encartellant a altres hores racons perduts del Vallès. També baixàvem a Barcelona els 11 de Setembre (sí, el 2006!), i ens trobàvem tots per fer la manifestació, competint absurdament per quina agrupació independentista tenia més gent a les seves files.

Mica en mica hem anat sumant i perdent gent, segons tocava. Segons el candidat que hi havia a Esquerra (i per qui les joventuts fèiem campanya fos qui fos, amb més o menys ganes, però sempre fidels). Segons els pactes electorals, o segons les flipades que arribaven de Madrid.

El nostre partit ha tingut milers de crisis (els més veterans hem podríeu dir segurament que fins hi tot n'he vist poques jo...!). Ens hem hagut de menjar més d'un gripau, i això no sempre és agradable. Hi ha hagut gent que no volia aguantar-ho, i alguns van marxar, alguns hem seguit al partit, fent sentir la nostra veu, i debatent i votant allò que crèiem que era el correcte.

Avui és un dia de mirar enrere, i de reviure el recorregut que hem fet. Costa de creure que estiguem a un dia d'una votació tant important com la de diumenge. Hem estat molts dies amb una autèntica allau informativa: declaracions, imatges, vídeos, paròdies. Una campanya molt justa pel gran repte que teníem davant, i amb les bateries a just carregar després de les municipals.

Els últims anys han sigut trepidants. Els més radicals em direu que hem perdut el temps. Jo us diria que hem fet el que calia fer. Com quan em recrimineu (com a ERC) el segon tripartit. Hem esgotat totes les vies, tots els passos possibles, perquè quedés demostrat que no hi ha manera legal i democràtica de millorar sobre el nostre futur, si no és amb unes eleccions al Parlament amb aires de plebiscit.

I aquesta vegada ens hem unit. Hem anat plegat a unes eleccions amb Convergència. Sí, el gran dimoni, el rei de les retallades (agafeu el pressupost per partides i repartiu diferent el pastís, a veure com us en sortiu... jo no me'n veig pas capaç). Hem perdut un temps preciós parlant sobre el uns i els altres, sobre junts o separats. I hem aparcat les eines dels arguments. Però també hem aconseguit que molta gent de la societat civil es faci candidat (com aquelles llistes "perfectes" que fèiem en sopars de colla a la sobre-taula), i hem deixat de banda una part del nostre cor i del nostre cap, per fer un pas endavant.

Hem unit el país de banda a banda amb la Via Catalana, hem "petat" els carrers de Barcelona en forma de V i en forma de punter. Hem cridat mil vegades que volíem un futur millor, que volíem exercir el nostre dret de decidir com volem relacionar-nos com a catalans vers Espanya, Europa i la resta del món.

És cert que la independència no és una vareta màgica que soluciona tots els problemes. Haurem de treballar molt per aconseguir que un nou país sigui realment més just, més lliure, més democràtic. Caldrà tirar fort de la corda perquè els fonaments quedin ben posats. Però, tenim alternativa? Podem esperar una reforma de l'estat Espanyol que fa figa i que en cap cas ens farà cap concessió?

Serem bons veïns, segur, però necessitem com mai parlar i relacionar-nos des d'un estatus d'igual a igual, d'Estat a Estat, amb els nostres països propers. No volem trencar res, volem fer la nostra, volem tenir el dret a equivocar-nos, i que sigui només culpa nostra.

No podem esperar més. Ho necessitem per millorar la vida de la gent que tant malament ho passa. Ho necessitem per tenir una millor sanitat, pels nostres pares, mares i avis. Ho necessitem per fer una educació pública i de qualitat pels nostres fills. Ho necessitem fer unes infraestructures del segle XXI per comerciar amb tot el món, que per això som catalans, comerciants de mena! Ho necessitem per tenir un estat que protegeixi la llengua catalana i en parli tantes com en parlem ara, i totes les que vinguin!

Per això et demano que vinguis amb nosaltres. No només necessitem el teu vot. Necessitem la vostra pre-disposició. Tinc la humil sensació de que això ja no anirà enrere, i per tant, tard o d'hora haurem d'arremangar-nos tots per decidir com volem que sigui Catalunya els propers anys. Jo prefereixo que sigui ben aviat.

Ja hi som. És la recta final. I de nou, com sempre, ho serà només si nosaltres ho volem. Tenim clares les llistes que assumirem el compromís de fer un Nou País. Però no serà possible sense el vot, la teva empenta, les teves opinions i els teus somnis. Som-hi plegats!

1 comentari:

Unknown ha dit...

Va!!! M'has convençut! Jo ja he votat....