diumenge, 26 d’abril de 2020

Cinc, deu, quinze anys vitals (reflexions en confinament)


Després d'anys de apagada reflexiva i literària d'aquest bloc, la situació de confinament em convida a reprendre l'escriptura i a plasmar reflexions, pensament o idees que ens sobrevolen i que posen al dia un cap sovint massa treballador, sobretot en hores nocturnes.

Han sigut anys molt intensos, personalment i políticament. L'últim text polític del bloc és "Sensacions post 27S", i des de llavors ha plogut el que no està escrit. I l'últim de personal, és el que tancava el petit "diari" de l'inici del curs de Parapent a Entrenúvols. També ha plogut molt des de llavors, i per sort, he volat bastant també.

La part vital més estable d'aquests anys és, per sort, la laboral. Tot i que això també té una tangent que es va fent cada cop més clara, almenys fins al situació prèvia al confinament. A més, la calma i adaptació de tots en una configuració familiar nova s'ha anat imposant, després de terratrèmols profunds de la última dècada i que molts coneixeu.

Un dels programes que m'ha influït molt a reflexionar i pensar, els últims dies, és el Tabús de TV3, sobretot el segon episodi, destinat a malalties terminals. Crec fermament que hem de viure la vida sense massa complexes, planificant i duent a terme allò que ens fa feliços i que ens agrada. Tinc la sort de poder-ho fer durant aquests últims anys, i també a dia d'avui. 

Han sigut anys de marxar de casa, un pas que se'ns dubte tard o d'hora està bé fer, i que en el meu cas volia plantejar de forma segura i planificada. L'estabilitat econòmica (que no legal, del tot) a la feina em va permetre fer una mica de coixí per marxar amb garanties, alhora que no m'ha calgut renunciar massa a les meves aficions i estil de vida.

Han sigut anys també de creixement personal, doncs si bé tenia interioritzada la meva bisexualitat des de l'adolescència, no ha sigut fins aquesta etapa que he tingut relacions més o menys estables també amb nois, i que el meu entorn més proper ho ha sabut. Si una cosa m'han ensenyat els meus pares és a estimar de debò i amb el cor, i aquesta manera d'entendre l'amor és força independent del que l'altre persona tingui "entre les cames". Estic molt orgullós de les persones amb qui he compartit els moments més intensos de la vida i tinc un record preciós, de totes i tots. Això sí, reconec que el moment i situació d'explicar-ho a la colla de "farts" va ser una mica surrealista, però no puc més que estar agraït pel suport i sinceritat incondicionals que m'han mostrat ells, i tota la resta de familiars i coneguts.

En el terreny polític, m'ha tocat fer un pas endavant, i si bé ja era regidor des de la passada legislatura, el fet de ser candidat a l'alcaldia del municipi que portes al cor és sempre un repte emocionant i que alhora fa molt de respecte. Fa temps que milito i que participo en els campanyes d'Esquerra, i vist amb perspectiva, a Sant Feliu des de que hi sóc hem fet un parell d'errors d'aquells que canviaries si poguessis, però que en el seu moment vam fer convençuts i amb el ferm convenciment de tots els implicats. Aquest tema donaria per un article sencer, o fins hi tot més d'un.

En tot cas, com vaig explicar al Casal el dia que em presentava, és un procés gratificant que et fa pensar en el futur, et permet imaginar, i alhora genera una energia de grup i equip amb els teus, que crea situacions que sempre recordarem i llaços més forts entre tots els que en formem part.

En el vessant de política nacional, la tempesta política que hem generat i hem viscut ha sigut d'alçada. Aquesta setmana he acabat el llibre "Tota la veritat", i la veritat és que està molt bé, però em deixa un regust amarg. Vam empènyer molt des del 27S i del projecte de Junts pel Sí, i un cop passat tot, no estic del tot segur de si no vam dur als nostres representants polítics a un abisme. Les culpes i les responsabilitats crec que són repartides entre les dues bandes:

Primer, ha quedat força palès que si bé estaven moralment obligats a dur a terme el programa electoral (que d'altra banda és un fet prou estrany avui en dia, malauradament), la convicció interna era d'anar "de farol", o almenys de fer-lo no per aplicar-ne les conseqüències fins al final, sinó amb la idea de forçar una negociació. I precisament, si la conclusió que podem treure de tot el procés és que l'estat espanyol no negociarà mai, doncs maleïda la gràcia no haver-ne aplicat el resultat.

Segon, i per agafar també una part de la culpa, malgrat fer certs passos endavant a nivell d'implicació política ciutadana, crec que tots plegats vam agafar un paper massa de "ramat d'ovelles" en moments claus de la mobilització. És comprensible en tant que si veus que els teus representants flaquegen, és normal que tinguem tots dubtes, però crec que vam abandonar el carrer massa obedientment en alguns moments determinats, justament quan la banda política no estava prou a l'alçada.

Llegit el relat dels 6 periodistes, i avaluant el paper de tots els actors, reconec que m'han entrat tots els dubtes sobre si amb les organitzacions polítiques i socials actuals tenim bones eines per finalitzar el camí o, ni tant sols, marca quina és la ruta a seguir per arribar al nostre objectiu. Hi ha impediments i recels políticament lícits, però que han pesat massa en moments crucials. El problema és que tampoc tenim eines alternatives.

I quan tots aquests pensaments em saturen massa, sabeu ben bé que els últims anys he trobat una via d'escapament espectacular. El vol lliure és una de les experiències vitals més emocionants que hi ha. Jo encara gaudeixo cada vegada que m'enlairo amb la vela: aquell precís instant en què deixes de tocar de peus a terra i t'enlaires és màgic. I reconec que, en vols tranquils, el fet de "sortir" de la cadira i agafar una posició més dreta o panxa avall uns segons és com tornar a aquells somnis de petit en què volaves entre els carrers a pots metres de terra amb els braços estirats. Ho faig sempre que puc, però us recomano que almenys ho proveu una vegada a la vida.

El terreny musical sí que l'he tingut una mica més abandonat, tot i que de ganes no me n'han faltat. He fet el salt a la banda amplificada del violí amb un Yamaha YEV 104 que és una joia, i al qual encara no he pogut treure el suc ni molt menys.

I una reflexió que sí que faig més últimament, és la meva relació i la meva dedicació als altres. Des de que tinc possibilitat, de ben jove, he dedicat molts temps als altres. Clubs, entitats, militància política, circumstàncies laborals i familiars sumades a un nivell força alt de participació social en general, m'han empès sovint a deixar en un segon pla decisions o interessos personals. No em penedeixo d'haver fet tot això en cap moment, però no se si m'implicaria tant a fons i en tantes vessants si ho hagués de tornar a fer.

Sento que en alguns moments, ser a massa llocs, no m'ha permès aprofundir en les relacions personals dels qui m'envoltaven, i que el fet de tenir certes obligacions socials m'ha vetat de sortir de la zona (geogràfica, literalment) de confort i de conèixer gent de fora. Segurament canvis familiars futurs i molt positius també em fan tenir aquesta visió, aquest convenciment, de que cal posar més pes en aquesta banda de la balança. Que és realment la que és important i la que val la pena.

A nivell global crec que l'equilibri és prou bo, però sí que alhora tinc ganes d'aplicar certs canvis que em facin ser més aprop emocionalment dels meus, i que m'ajudin a re-ordenar una mica el valor de les diferents "potes" de l'aranya en què ens sostenim tots plegats a nivell personal i emocional.

Reflexions en confinament, de cinc, deu, quinze, i fins hi tot 20 anys vitals.

Sota la música de Francis Wells.

dilluns, 16 de maig de 2016

Aire

Respirar. Aturar-se i pensar qui som, què fem, perquè ho fem. Ara feia mesos que no ho feia. I de sobte veus coses de tu mateix que no t'agraden, que no quadren. Convé, doncs, posar-hi remei. Re-encarar les situacions i les accions que ens manen.

I és només quan estàs sol, caminant sota la pluja, o en un sofà i quatre parets, arribes al fons de tu. I allà no hi ha ningú més. No hi ha reaccions, no hi ha falsedats, no hi ha façanes. Només un mateix, amb el millor i amb el pitjor.

I d'aquell sentiment de solitud, sorgeix un pensament. Net i sincer. Sobre la importància de les coses, del que fem, de amb qui ho fem, i del perquè. En una vida hiper-exposada, sobre-positiva, el dubte intern et menja en aquell precís moment.

Keep calm doncs, desconnexió temporal i necessària per afrontar les turbulències. Cal aferrar-se fort a un mateix, quan les "potes" externes fallen, o no les tenim prou fermes per subjectar-nos-hi.

Apago xarxes, apago l'exposició 2.0 per retrobar l'essència. Per retrobar allò que realment ens fa vius.





dijous, 1 d’octubre de 2015

Sensacions post 27S

Sí, ha passat. Hem aconseguit acabar una campanya molt complexa, amb un bombardeig informatiu i mediàtic espectacular. Però l'hem superat, i el 28S ha arribat per dutxar-nos amb una galleda de normalitat i d'inici de setmana que es farà llarga, digerint els resultats.


Unes quantes reflexions personals sobre aquestes eleccions:

- La primera és celebrar la participació. Encara que alguns puristes indepes em diguin que ens penalitza o jo què sé. La participació no penalitza mai, i quan és baixa ho critiquem, per tant ara n'hem d'estar orgullosos. Hem fet història en aquest sentit, una vegada més.

- La segona és una gran victòria del sobiranisme, com crec que ho mostren aquestes dades. Els vots independentistes creixen cada vegada més:
     · 2012: CIU+ERC+CUP = 1.740.818 vots
     · 9N 2014: Sí+Sí = 1.897.274 vots
     · 2015: JxS+CUP = 1.955.348 vots


- L'aritmètica parlamentària ha deixat les coses complicades, però la conclusió que se'n treu és similar al 2012, quan vam entendre tots que els Catalans volíem la independència, però no amb la "necessària majoria" que reclamava Mas, sinó amb una ERC potent que contraposés pes a la balança en el disseny de polítiques de la nova República Catalana. Ara la lectura és exactament la mateixa, però les CUP agafen el relleu d'ERC en la funció de que el procés sigui més plural ideològicament.

- A Sant Feliu, la victòria clara dels partits independentistes (JxSI+CUP=70% de vots) dóna un clar missatge a l'actual govern local. S'ha acabat fer servir l'argument de "som un partit d'àmbit local i representem un gran ventall d'ideologies" alhora de votar una cosa en sentit catalanista o independentista. Sant Feliu ha votat clarament independència, i això ho haurem d'entendre tots.


- Molts volíem que un resultat més clar permetés fer les coses més fàcils. Portem un any amb 2 processos electorals molt intensos (sobretot pels que formem part de les formacions polítiques). Hi havia una mica de cansament acumulat que ens feia tenir ganes de que això s'acabés aviat. Doncs no, els catalans i catalanes han decidit que hem de seguir remant, i ben fort, per aconseguir construïr un nou Estat, sense el qual serà impossible avançar com a País, ni millorar tantes i tantes coses que ens afecten al nostre dia a dia.

- No ho sembla, però som més a prop de l'objectiu, i n'hem d'estar orgullosos. Tenim 72 diputats independentistes al Parlament. L'any 1991 eren 3, els que es van aixecar per votar a favor de la independència. 3 de 135. Avui n'hem aconseguit 72. Un gran pas, però no l'últim. Cal seguir endavant.

dissabte, 26 de setembre de 2015

Reflexions pel 27S

Ahir vaig publicar un text responent uns arguments d'un escrit que em van passar. Hi ha gran part del que penso, però com que em basava en una rèplica, en vull fer un de més personal. Avui us explicaré el que sento i el que vull que passi demà diumenge.

Els que em coneixeu de fa temps sabeu que des que vaig entrar a militar a les JERC, no he parat de fer coses i de sumar gent a la nostra causa. Al principi tiràvem d'orgull moral, encartellant a altres hores racons perduts del Vallès. També baixàvem a Barcelona els 11 de Setembre (sí, el 2006!), i ens trobàvem tots per fer la manifestació, competint absurdament per quina agrupació independentista tenia més gent a les seves files.

Mica en mica hem anat sumant i perdent gent, segons tocava. Segons el candidat que hi havia a Esquerra (i per qui les joventuts fèiem campanya fos qui fos, amb més o menys ganes, però sempre fidels). Segons els pactes electorals, o segons les flipades que arribaven de Madrid.

El nostre partit ha tingut milers de crisis (els més veterans hem podríeu dir segurament que fins hi tot n'he vist poques jo...!). Ens hem hagut de menjar més d'un gripau, i això no sempre és agradable. Hi ha hagut gent que no volia aguantar-ho, i alguns van marxar, alguns hem seguit al partit, fent sentir la nostra veu, i debatent i votant allò que crèiem que era el correcte.

Avui és un dia de mirar enrere, i de reviure el recorregut que hem fet. Costa de creure que estiguem a un dia d'una votació tant important com la de diumenge. Hem estat molts dies amb una autèntica allau informativa: declaracions, imatges, vídeos, paròdies. Una campanya molt justa pel gran repte que teníem davant, i amb les bateries a just carregar després de les municipals.

Els últims anys han sigut trepidants. Els més radicals em direu que hem perdut el temps. Jo us diria que hem fet el que calia fer. Com quan em recrimineu (com a ERC) el segon tripartit. Hem esgotat totes les vies, tots els passos possibles, perquè quedés demostrat que no hi ha manera legal i democràtica de millorar sobre el nostre futur, si no és amb unes eleccions al Parlament amb aires de plebiscit.

I aquesta vegada ens hem unit. Hem anat plegat a unes eleccions amb Convergència. Sí, el gran dimoni, el rei de les retallades (agafeu el pressupost per partides i repartiu diferent el pastís, a veure com us en sortiu... jo no me'n veig pas capaç). Hem perdut un temps preciós parlant sobre el uns i els altres, sobre junts o separats. I hem aparcat les eines dels arguments. Però també hem aconseguit que molta gent de la societat civil es faci candidat (com aquelles llistes "perfectes" que fèiem en sopars de colla a la sobre-taula), i hem deixat de banda una part del nostre cor i del nostre cap, per fer un pas endavant.

Hem unit el país de banda a banda amb la Via Catalana, hem "petat" els carrers de Barcelona en forma de V i en forma de punter. Hem cridat mil vegades que volíem un futur millor, que volíem exercir el nostre dret de decidir com volem relacionar-nos com a catalans vers Espanya, Europa i la resta del món.

És cert que la independència no és una vareta màgica que soluciona tots els problemes. Haurem de treballar molt per aconseguir que un nou país sigui realment més just, més lliure, més democràtic. Caldrà tirar fort de la corda perquè els fonaments quedin ben posats. Però, tenim alternativa? Podem esperar una reforma de l'estat Espanyol que fa figa i que en cap cas ens farà cap concessió?

Serem bons veïns, segur, però necessitem com mai parlar i relacionar-nos des d'un estatus d'igual a igual, d'Estat a Estat, amb els nostres països propers. No volem trencar res, volem fer la nostra, volem tenir el dret a equivocar-nos, i que sigui només culpa nostra.

No podem esperar més. Ho necessitem per millorar la vida de la gent que tant malament ho passa. Ho necessitem per tenir una millor sanitat, pels nostres pares, mares i avis. Ho necessitem per fer una educació pública i de qualitat pels nostres fills. Ho necessitem fer unes infraestructures del segle XXI per comerciar amb tot el món, que per això som catalans, comerciants de mena! Ho necessitem per tenir un estat que protegeixi la llengua catalana i en parli tantes com en parlem ara, i totes les que vinguin!

Per això et demano que vinguis amb nosaltres. No només necessitem el teu vot. Necessitem la vostra pre-disposició. Tinc la humil sensació de que això ja no anirà enrere, i per tant, tard o d'hora haurem d'arremangar-nos tots per decidir com volem que sigui Catalunya els propers anys. Jo prefereixo que sigui ben aviat.

Ja hi som. És la recta final. I de nou, com sempre, ho serà només si nosaltres ho volem. Tenim clares les llistes que assumirem el compromís de fer un Nou País. Però no serà possible sense el vot, la teva empenta, les teves opinions i els teus somnis. Som-hi plegats!

divendres, 25 de setembre de 2015

Contestant arguments

Fa uns dies, al grup de whatsapp de la feina van passar-me un enllaç, que un parell de companys van trobar correcte i coherent. El text és una mica antic (2012), i la situació ha canviat força, però tot i això vull respondre els arguments que allà es detallen, segons la meva opinió, per tant anirem comentant cada un dels 9 arguments que dóna:
Porque, para mí, cualquier opción que divida en vez de sumar esfuerzos, no es buena. El independentismo se basa en la exclusión, en un “no te quiero a mi lado”.
Primer parla de que l’independentisme es basa en l’exclusió, en un “no us volem al nostre costat”. Jo diria que es basa mes aviat en un “no volem ser súbdits”. Volem ser al costat de tots els espanyols, però en una relació d’igual a igual, en una relació entre estats, on siguem solidaris com ara, però on decidim plenament el que volem fer amb la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra educació, etcètera. No volem excloure ningú, i cap ciutadà perdrà la condició (nacionalitat) d’espanyol pel fet que Catalunya s’independitzi (si és que no desitja perdre-la).
Segundo porque, económicamente, el independentismo catalán ha pecado de victimismo. No es cierto que Catalunya sea la Comunidad Autónoma que más aporta al Estado. De hecho, las que más aportan son Islas Baleares y Madrid. [...]
El segon argument em fa molta gràcia. Ara resulta que com que hi ha comunitats més maltractades que Catalunya, no tenim dret a queixa. No s’aguanta per enlloc. A Madrid paguen més perquè entre altres coses tenen la seu fiscal moltes empreses que operen a tot el país, tenen molta part de la infraestructura de gestió (administració) de l’Estat Espanyol. I a més, l’argument és fals ja que precisament Balears i el País Valencià ja han dit més d’una vegada que cal revisar el finançament autonòmic perquè no pot ser que paguin tant (inclús governats pel mateix PP que a Espanya). Per tant, de victimisme, res.
Tercero porque, dudo mucho que, con la independencia, se solucionaran los problemas económicos. [...] 
El tercer, la vareta màgica de la independència. Hi estic mig d’acord d’entrada, i ho hem dit moltes vegades, per tant no entenc perquè es ressalta la qüestió. Amb la independència no ho solucionarem tot, no lligarem els gossos amb llonganisses, ni doblarem els sous i pensions. Ara, almenys podrem decidir COM fem les coses, i A ON destinem el diners, amb més possibilitats que ara. No es tracta d’una solució meravellosa, es tracta d’un tema de dignitat.
Cuarto porque, concretamente el independentismo catalán, basa algunos de sus puntales en mentiras históricas. 
El quart argument, pot ser vàlid segons amb quin historiador parlem, però fins hi tot així, no accepto que es pugui utilitzar. Per dues raons: Hi haurà gent per qui el passat té un pes molt rellevant. Per mi té un pes força relatiu. El que de debò importa és el futur. Independentment del que hagi passat fins ara, els catalans i catalanes hem de poder decidir, votant, el que volem fer amb la nostra terra, la nostra economia i el nostre país. Per més inri, el paràgraf acaba parlant de “totes les guerres”, quan el moviment independentista català s’ha caracteritzat per fer les manifestacions més massives de la història d’Europa, amb un civisme exemplar, i sense trencar ni un sol vidre.
Que, en aquella época se dijera que Catalunya estaba ocupada y reprimida, lo acepto. [...] Pero dicho Decreto ya no existe y la Ciutadella, ahora, es un parque.
Sobre “la ocupació” de Catalunya que diuen que ja no és real. Ja em direu què no és ocupació si un Estatut d’Autonomia votat en referèndum per la majoria dels Catalans es retalla, quan s’anul·la un decret de pobresa per salvar a les famílies que ho passen malament a l’hivern, o quan no es pot posar ni un impost als bancs.
Quinto porque, personalmente, tengo demasiados vínculos con otras regiones del resto de España como para querer desligarme de ellas.
L'argument és similar al primer. Ningú vol “deslligar” de ningú ni a famílies ni a amics. Volem tenir la millor relació amb tothom, des de la llibertat. I ho hem demostrat així fins ara, creixent amb gent de fora de Catalunya, uns 3 milions de persones, conservant els braços oberts a tothom qui ha vingut a viure, treballar i estimar la nostra terra.
Sexto porque, en el actual marco de gobierno europeo no tiene sentido la independencia. Europeamente hablando se quiere avanzar hacia la unión política de todos los Estados de la UE y un único gobierno europeo. [...]
Aquest sisè perd el sentit quan penses que Europa creix amb estats, petits i grans, efectivament cap a un govern comú, però posant fronteres i condicions tant dures com a Grècia o Siria.

El setè argument es basa en una frase del Barça, no de l’independentisme. A més, lliga amb el vuitè, que ara comentarem.
Octavo porque, si se permite la independencia de Catalunya, ¿qué podría impedir, después, la independencia de las provincias de Tarragona, Lleida, Girona y Barcelona y, luego, de Sant Adrià del Besós, Torredembarra, Alfarràs, Rupit o Berga? ¿A que eso ya no mola tanto?
El vuitè, i una de les coses que molta gent no entén. No és el mateix Alfarràs, Rupit, Berga o una comunitat de veïns (exemple també molt utilitzat) que la Nació Catalana. Catalunya engloba tot un seguit de territoris i de gent que tenen trets en comú, ja sigui històrics, lingüístics, polítics i econòmics. Una escala de veïns és “exactament” igual que la del costat. I en els casos en què es demostra que hi ha una singularitat especial dins de Catalunya, som els primer a reconèixer que també tenen el seu dret a decidir sobre la independència (Vall d’Aran).

El final del text és de traca. No es pot estar a favor del dret a decidir, i alhora en contra d’una de les seves conseqüències. O s’hi està a favor o no, però no juguem a dir les coses mal dites.