Closed for exams

Doncs després d'una setmana una mica boja, toca el que veieu a la foto. Activo el mode "hibernació" fins el dia 2...!






Tonight, tonight..! :p

Final de temporada a Ona

Avui us deixo amb el cartell de la setmana Especial d'Ona Codinenca, que a la biblioteca amb tots els programes en directe i oberts al públic! Us hi esperem!

Tornant a l'escola!

Avui us deixo amb aquesta trepa de l'escola Jaume Balmes, on hem estat fent durant mig curs una extraescolar de mecanografia als ordinadors. I que tot i la mandra que fa posar tots els dits a les tecles i escriure bé, ho han anat aprenent mica en mica. I en part em fa pena no poder-hi ser l'any vinent, perquè son un sol!

El regal més gran

Sempre he pensat que hem d'apostar per allò que ens agrada, allò que ens transforma, allò que ens mou. Sempre he pensat que cal donar-ho tot pels nostres objectius. Un dia em van dir que això era genial, que estava realment molt bé, que seguís així. No obstant, la vida m'ha ensenyat que tot, absolutament tot, s'ha de pendre amb certa relativitat. Perquè donar-ho tot t'aporta una infintat de coses bones, de coses positives, moments inoblidables, coses que no cambiaries per res del món. Però donar-ho tot et porta també a endur-te patacades prou dures. Patacades inesperades. Potser perquè el donar-ho tot inclou un cert punt idealització, somni, fantasia, previsió de quelcom que més tard es desmonta, es destrueix irremediablement. Potser també inclou que pensem erròneament que allò que construim té un pes prou elevat per no caure. I el viure el present, el somiar en el futur, ens amaga la fragilitat que té realment el camí recorregut.

La veritat, no sé què en penseu. Començo a creure que el putu món egoista en el que vivim i en el que tothom mira per ell ja no queda lloc per la fantasia, pel somni, pel donar-ho tot. Pel ser correctes, amables, sincers. Començo a creure que TOTHOM mira només per ell mateix, que tothom passa per sobre de qui sigui i del que sigui per arribar on vol. No és que ho descobreixi ara, però em fa molta, molta rabia notar que pensar-hi em treu les ganes de seguir així, volcant-me al màxim amb el que m'envolta, la gent que em rodeja, i els somnis que tinc. 

Regaleu un bon somriure. És gratuit, i no fa mal a ningu.

Gràcies!

Aiguamarina

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

Josep Maria de Sagarra

Positivisme!

La veritat, ja havia penjat aquesta cançó a Recordant a Plutó, però vistos els temps que corren últimament per la colla, el poble, i el món en general, doncs hi torno. I tot i que els UPF en tenim per temps (acabem el 3 de juliol...) ànims a tots els que estan en exàmens i sele i demés.

I felicitats a l'esforç i alegria d'una personeta que necessitava un 9 de batxillerat i li queda un fantàstic 9,1. ;)

Dimecres, a repetir una nit com aquella!

FORÇA BARÇA!