Cinc, deu, quinze anys vitals (reflexions en confinament)

Després d'anys de apagada reflexiva i literària d'aquest bloc, la situació de confinament em convida a reprendre l'escriptura i a plasmar reflexions, pensament o idees que ens sobrevolen i que posen al dia un cap sovint massa treballador, sobretot en hores nocturnes.

Han sigut anys molt intensos, personalment i políticament. L'últim text polític del bloc és "Sensacions post 27S", i des de llavors ha plogut el que no està escrit. I l'últim de personal, és el que tancava el petit "diari" de l'inici del curs de Parapent a Entrenúvols. També ha plogut molt des de llavors, i per sort, he volat bastant també.

La part vital més estable d'aquests anys és, per sort, la laboral. Tot i que això també té una tangent que es va fent cada cop més clara, almenys fins al situació prèvia al confinament. A més, la calma i adaptació de tots en una configuració familiar nova s'ha anat imposant, després de terratrèmols profunds de la última dècada i que molts coneixeu.

Un dels programes que m'ha influït molt a reflexionar i pensar, els últims dies, és el Tabús de TV3, sobretot el segon episodi, destinat a malalties terminals. Crec fermament que hem de viure la vida sense massa complexes, planificant i duent a terme allò que ens fa feliços i que ens agrada. Tinc la sort de poder-ho fer durant aquests últims anys, i també a dia d'avui. 

Han sigut anys de marxar de casa, un pas que se'ns dubte tard o d'hora està bé fer, i que en el meu cas volia plantejar de forma segura i planificada. L'estabilitat econòmica (que no legal, del tot) a la feina em va permetre fer una mica de coixí per marxar amb garanties, alhora que no m'ha calgut renunciar massa a les meves aficions i estil de vida.

Han sigut anys també de creixement personal, doncs si bé tenia interioritzada la meva bisexualitat des de l'adolescència, no ha sigut fins aquesta etapa que he tingut relacions més o menys estables també amb nois, i que el meu entorn més proper ho ha sabut. Si una cosa m'han ensenyat els meus pares és a estimar de debò i amb el cor, i aquesta manera d'entendre l'amor és força independent del que l'altre persona tingui "entre les cames". Estic molt orgullós de les persones amb qui he compartit els moments més intensos de la vida i tinc un record preciós, de totes i tots. Això sí, reconec que el moment i situació d'explicar-ho a la colla de "farts" va ser una mica surrealista, però no puc més que estar agraït pel suport i sinceritat incondicionals que m'han mostrat ells, i tota la resta de familiars i coneguts.

En el terreny polític, m'ha tocat fer un pas endavant, i si bé ja era regidor des de la passada legislatura, el fet de ser candidat a l'alcaldia del municipi que portes al cor és sempre un repte emocionant i que alhora fa molt de respecte. Fa temps que milito i que participo en els campanyes d'Esquerra, i vist amb perspectiva, a Sant Feliu des de que hi sóc hem fet un parell d'errors d'aquells que canviaries si poguessis, però que en el seu moment vam fer convençuts i amb el ferm convenciment de tots els implicats. Aquest tema donaria per un article sencer, o fins hi tot més d'un.

En tot cas, com vaig explicar al Casal el dia que em presentava, és un procés gratificant que et fa pensar en el futur, et permet imaginar, i alhora genera una energia de grup i equip amb els teus, que crea situacions que sempre recordarem i llaços més forts entre tots els que en formem part.

En el vessant de política nacional, la tempesta política que hem generat i hem viscut ha sigut d'alçada. Aquesta setmana he acabat el llibre "Tota la veritat", i la veritat és que està molt bé, però em deixa un regust amarg. Vam empènyer molt des del 27S i del projecte de Junts pel Sí, i un cop passat tot, no estic del tot segur de si no vam dur als nostres representants polítics a un abisme. Les culpes i les responsabilitats crec que són repartides entre les dues bandes:

Primer, ha quedat força palès que si bé estaven moralment obligats a dur a terme el programa electoral (que d'altra banda és un fet prou estrany avui en dia, malauradament), la convicció interna era d'anar "de farol", o almenys de fer-lo no per aplicar-ne les conseqüències fins al final, sinó amb la idea de forçar una negociació. I precisament, si la conclusió que podem treure de tot el procés és que l'estat espanyol no negociarà mai, doncs maleïda la gràcia no haver-ne aplicat el resultat.

Segon, i per agafar també una part de la culpa, malgrat fer certs passos endavant a nivell d'implicació política ciutadana, crec que tots plegats vam agafar un paper massa de "ramat d'ovelles" en moments claus de la mobilització. És comprensible en tant que si veus que els teus representants flaquegen, és normal que tinguem tots dubtes, però crec que vam abandonar el carrer massa obedientment en alguns moments determinats, justament quan la banda política no estava prou a l'alçada.

Llegit el relat dels 6 periodistes, i avaluant el paper de tots els actors, reconec que m'han entrat tots els dubtes sobre si amb les organitzacions polítiques i socials actuals tenim bones eines per finalitzar el camí o, ni tant sols, marca quina és la ruta a seguir per arribar al nostre objectiu. Hi ha impediments i recels políticament lícits, però que han pesat massa en moments crucials. El problema és que tampoc tenim eines alternatives.

I quan tots aquests pensaments em saturen massa, sabeu ben bé que els últims anys he trobat una via d'escapament espectacular. El vol lliure és una de les experiències vitals més emocionants que hi ha. Jo encara gaudeixo cada vegada que m'enlairo amb la vela: aquell precís instant en què deixes de tocar de peus a terra i t'enlaires és màgic. I reconec que, en vols tranquils, el fet de "sortir" de la cadira i agafar una posició més dreta o panxa avall uns segons és com tornar a aquells somnis de petit en què volaves entre els carrers a pots metres de terra amb els braços estirats. Ho faig sempre que puc, però us recomano que almenys ho proveu una vegada a la vida.

El terreny musical sí que l'he tingut una mica més abandonat, tot i que de ganes no me n'han faltat. He fet el salt a la banda amplificada del violí amb un Yamaha YEV 104 que és una joia, i al qual encara no he pogut treure el suc ni molt menys.

I una reflexió que sí que faig més últimament, és la meva relació i la meva dedicació als altres. Des de que tinc possibilitat, de ben jove, he dedicat molts temps als altres. Clubs, entitats, militància política, circumstàncies laborals i familiars sumades a un nivell força alt de participació social en general, m'han empès sovint a deixar en un segon pla decisions o interessos personals. No em penedeixo d'haver fet tot això en cap moment, però no se si m'implicaria tant a fons i en tantes vessants si ho hagués de tornar a fer.

Sento que en alguns moments, ser a massa llocs, no m'ha permès aprofundir en les relacions personals dels qui m'envoltaven, i que el fet de tenir certes obligacions socials m'ha vetat de sortir de la zona (geogràfica, literalment) de confort i de conèixer gent de fora. Segurament canvis familiars futurs i molt positius també em fan tenir aquesta visió, aquest convenciment, de que cal posar més pes en aquesta banda de la balança. Que és realment la que és important i la que val la pena.

A nivell global crec que l'equilibri és prou bo, però sí que alhora tinc ganes d'aplicar certs canvis que em facin ser més aprop emocionalment dels meus, i que m'ajudin a re-ordenar una mica el valor de les diferents "potes" de l'aranya en què ens sostenim tots plegats a nivell personal i emocional.

Reflexions en confinament, de cinc, deu, quinze, i fins hi tot 20 anys vitals.

Sota la música de Francis Wells.

Foto de Federico Respini a Unsplash.