dimecres, 8 d’octubre de 2008

Turbulències

Avui us deixo amb un text que he llegit varies vegades els últims mesos. I segurament seguiré llegint. Trobo que està molt bé. És llarg, però penjar-lo a trossos no té sentit.

Això ja no dóna per més. Necessito refer la meva vida quan abans millor, oblidar-me d'ell, deixar de sofrir. Des d'ara, "borrón y cuenta nueva". Ja no ho aguanto més, vull donar aquest pas i començar una nova vida".

Quan va portar aquestes paraules a la meva consulta, l'Agnès pensava que estava fent l'últim pas per tancar un capitul important de la seva vida. En aquell moment ignorava que la separació de debò és un camí del qual només havia recorregut el principi.

La separació física és la culminació de només una part d'un procés, un camí de baixada que comença a gestar-se quan el terreny de la relació de parella esdevé àrid. Notem que la relació va fent malbé i la vida en comú ens porta sofriment. Llavors la idea de la separació apareix davant nostre, sobretot quan el trencament ja ha passat més enllà de la nostra voluntat. Llavors, es desemboca en la dolorosa decisió.

Però necessitem saber que la separació no és un acte, sinó un camí que necessitem recórrer abans, durant i després de la separació física. És un procés que comporta temps i només quan el completem, només quan la nostra ànima "deixa" a l'altre estem en condicions d'aproximar-nos a la calma que necessitem i reobrir-nos a l'amor.

Com en el cas de l'Agnès, la separació física alimenta la idea de que és possible començar ara mateix una nova vida, "borro i comienzo nuevamente". Però, en molts casos, no és possible. Sovint, al cap d'un temps, la història passada comença a pesar de nou. En ocasions, la intenció "d'extirpar" la relació és tan intensa que succeeix exactament el contrari, no hi ha manera de treure'ns del cap l'altra persona i refer la vida es complica.

Encarar una separació amb aquesta mentalitat "quirúrgica" alimenta expectatives que només porten desil·lusió. Per l'ànima no existeix l'oblid, res es pot esborrar ni extirpar: podria amputar-se una cama, però fins hi tot així tindré la presència d'aquella pèrdua. Passa el mateix amb les relacions intimes. Per això un vincle mai acaba. Podem acabar una relació, però el vincle només podem canviar-lo, transformar-lo. Si volem reobrir-nos a l'amor necessitarem esforçar-nos per aconseguir que aquest vincle quedi escrit de la millor manera dins nostre.

És lògic que després d'una separació tinguem sentiments molt intensos que necessiten expressar-se. Moltes vegades, ens sentim invadits per l'odi o ens situem com a víctimes "voluntàries" de les accions de l'altre, amb el conseqüent penediment.

Llavors intentem tranquil·litzar-nos pel camí equivocat: esborrar a la nostra ex parella del mapa. "Per mi, d'ara endavant, no existeix", deia l'Agnès, sense ser conscient de que la seva ex parella forma part indissoluble de la seva història. Quan no aconseguim superar l'odi i el ressentiment normals dels primers moments, quan ens quedem estancats en aquesta ràbia, aquell a qui volem oblidar apareix, una i una altra vegada, davant nostre; ens diu "sóc aquí" en cada sentiment intens que experimentem.

No hi ha dubte de que és difícil acomiadar-se i, per això, a vegades triem quedar lligats per l'odi. Però aquesta manera d'estar units ens causa molt mal, tant a nosaltres com als nostres. Per això és necessari superar aquesta situació. Resulta crucial descobrir aquesta paradoxa: creiem que odi i el ressentiment són factors de separació, quan en realitat ens mantenen lligats i ens dificulten el comiat. Perquè d'això es tracta, de possibilitar el comiat. Però, com podem acomiadar-nos de qui tenim tan present?

En cap relació afectiva propera podem esborrar a l'altre. No és possible esborrar allò que ha passat; ens agradi o no, allò que ha passat està en el nostre interior, i només podem acceptar-ho.

"Tu diràs el que vulguis, però jo vull oblidar tota aquesta part", deia l'Agnès. Però la realitat és que necessitem acceptar la nostra història, encara que l'acceptació tingui mala fama i pugui semblar un gest de debilitat. De totes maneres, només es tracta de reconèixer allò inevitable: acceptem allò que ha passat, simplement perquè ha passat, és un fet, és passat. Pot no agradar-nos, podem no voler repetir-ho, però la falta d'acceptació d'allò esdevingut ens portarà, sense adonar-nos-en, cap a una batalla perduda: lluitar contra el que va ser.

Si poguéssim aturar-nos i reflexionar amb calma ens sorprendria les vegades que estem subtilment travats en una batalla amb el passat, gastant energia en l'inútil treball de canviar allò que ja ha passat. L'odi i el ressentiment són eines que ens eviten entrar en l'acceptació i el dolor; al principi, proporcionen un alleujament aparent, però quan la situació s'allarga, el preu a pagar és infinitament car.

L'Agnès volia esborrar a la seva parella del seu cap perquè era "odiable" i portava proves contundents, almenys des del seu punt de vista. Les queixes van ocupar sessions i sessions, estava completament agafada a la "justícia" de les seves paraules. És habitual que quan hi ha una separació, ens sembli una gran cosa saber qui té la raó, com si assegurar-nos de que estem a la banda de la "justícia" servís d'alguna cosa. És sorprenent la energia que gastem en declarar a l'altre culpable de tots els nostres mals, i lo poc que ens alleuja això en realitat.

Encar que aconseguim que un tribunal universal declari la nostra innocència i la culpabilitat total de l'altre, ens sentirem igual de tristos perquè la raó, en qüestions del cor, és un instrument ineficaç. El més important allò que es va trencar o allò que mai va poder ser; aquest és el dolor que segueix interiorment i que no el podem alleugerir amb justícia.

Entrar en el dolor és, com ja hem dit, poder entrar en contacte amb la tristesa com quan mor alguna persona estimada. Al nostre cor poc que li interessa de qui sigui la culpa, només sent el dolor immens de la falta que li queda.

Però amb el temps anem descobrint que ja no necessitem escapar-nos per la via de la ràbia, com si el nostre cor pogués dir: "Quina pena que va ser així...". Així com darrera de l'odi hi ha el dolor i la tristesa, darrera de la tristesa hi ha l'amor, que ens torna la nostra connexió amb la vida.

Superar l'odi és fàcil de dir, però com ho aconseguim? Com calmar-se quan estem immersos en una multitud de "fets" que ens instal·len en l'odi? En realitat, succeeix que allò que ens enfada no és tan el fet com la interpretació que fem d'ell.

Per aclarir-ho, seguim amb el cas de l'Agnès. Un de les seves primeres històries va ser la suposada infidelitat de la seva parella. Tal i com ella ho explicava semblava que el futur de la parella depenia únicament de la comprovació d'aquell fet. Si era cert, tot s'acabaria, i si era fals, tot seguiria "normalment". Amb la cara tota vermella em va dir: "Com que més enllà de que sigui cert? O sigui, que per tu, el fet que ell m'hagi traït o no, és només un petit detall!". El que intento explicar és que una infidelitat no té una interpretació fixe, potser és la mostra d'una crisi momentània de la parella, una crisi personal, o la evidència de que hi ha irreparables i profundes desavinences.

Amb això no vull minimitzar ni fer apologia de la infidelitat, sinó subratllar que el més important és allò que ha succeït, i allò que està succeït per dins de la parella, més enllà de l'existència d'un amant. De fet, hi ha moltes parelles entre les quals no hi ha cap amant pel mig, però la relació està mortalment tocada.

Així com una infidelitat pot tenir diferents lectures, resulta crucial per reduir la ràbia acceptar que la relació de parella té, almenys, dues lectures: la de cadascun dels integrants. No hi ha una veritat, només mirades. Quan miro un fet ho estic fent amb unes ulleres construïdes amb els materials de la meva història, i aquesta és la meva veritat, i no "la veritat".

Això no és nou, al contrari, ens cansem de dir-ho per fora però per dins seguim pensant que tenim la certesa absoluta. En les acalorades discussions que rodegen el trencament de la parella provem d'imposar-nos, ja que és més fàcil pensar que l'altre és un neci, que acceptar que la seva veritat i la nostra no coincideixen, i admetre la tristesa d'aquesta diferència d'opinions.

L'Agnès va acceptar que la seva parella tingués una altra visió, que havia de desfer-se de l'odi, però quan vam arribar al següent pas, al controvertit tema del perdó, ens vam trobar amb un verdader impediment. "O sigui, que després de to el que m'ha fet, ara pretens que el perdoni?" Així ell es queda super tranquil i jo morta de ràbia", protestava l'Agnès.

Perdonar també té mala fama, es veu com una gràcia que es dóna immerescudament a l'altre quan hauríem de mirar-ho com un gest de consideració cap a nosaltres mateixos. Perquè perdonar és bàsicament cancel·lar les demandes i les expectatives cap a l'altre, és afluixar els requeriments que imposem perquè la persona sigui o actuï de determinada manera. És reconèixer allò inevitable: l'altre és qui és. Així podem triar no estar al seu costat i, al mateix temps, perdonar-lo; no oblidar allò succeït i aprendre de l'experiència. A vegades es bo recordar per protegir-nos, per exemple, d'una parella violenta.

Quan aconseguim cancel·lar les demandes, penetrar dins allò que creiem i les nostres aptituds per descobrir les expectatives amagades -sobre mi mateix i sobre l'altre- i renunciar-hi, donem pas a la possibilitat de trobar-nos cara a cara amb tots els nostres punts forts i debilitats. Potser ens invadeixi la pena d'allò que no va poder ser o del que es va perdre, però també experimentarem sentiments de bondat i acceptació.

D'aquesta forma, arribarem al final del camí de la separació i estarem en condicions de despedir-nos dient alguna cosa semblant a les paraules del psicòleg alemany Bert Hellinger: "T'he estimat molt. Tot el que t'he donat, t'ho he donat amb ganes. Tu m'has donat moltíssim i t'ho agraeixo. Per tot allò que entre nosaltres ens va anar malament, jo assumeixo la meva part i et deixo la teva. I ara, et deixo en pau...".

Traducció del castellà del text de la psicòloga i terapeuta gestàltica Silvia Salinas, publicat al numero 3 de la revista Mente Sana, editada per RBA.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt el text, i es tant veritat tot el que diu. Gràcies Pau.
Montse

Pau ha dit...

De res, tu! A mi també m'agrada, i el rellegeixo sovint. Per això vaig decidir traduir-lo i compartir-lo amb tots vosaltres.

:)

Salut Montse!