dijous, 24 de febrer de 2011

Descàrregues i Lley Sinde

Ja fa temps que em ronda pel cap un escrit sobre la polèmica de la llei Sinde contra les descàrregues d'internet. Fa uns dies van fer un debat al programa Banda Ampla de TV3, que us recomano que torneu a veure si no ho vau fer, doncs alguns dels arguments que es donen son molt bons.

Quin és el problema? Com sempre, les distribuidores. D'entrada, fa massa temps que la cultura és excessivament cara, tant en suport físic (CD's, DVD's, o llibres), com per exemple als cinemes. A més, propostes com les de pagar 1€ o 1,5€ per una cançó no té cap mena d'estalvi respecte al suport físic. Evidentment, la idea de prohibir totalment l'accés als continguts a través d'internet és una visió gens realista, tenint en compte la repercusió que té la xarxa avui en dia a la societat.

A tot això, cal remarcar que, com diuen alguns, la cultura NO és gratis. De fet, com diuen al programa, res ho és. Qualsevol cosa té un preu i la creació no se n'escapa. Evidentment, però, ha de tenir el preu just.

La meva posició en aquest tema és clara. D'entrada estic totalment en contra del tancament de webs, en general, i encara més de la manera que ho volen fer, doncs el fet en sí ja atempta contra les bases d'internet en sí. Una altra cosa és que calgui regular la distribució de continguts digitals de manera que tant usuaris com creadors estiguin d'acord.

Crec fermament que la idea i l'estratègia i solució a mitjà termini és l'ús de serveis d'streaming de continguts. Aquest fet acabarà per si sol amb les descàrregues d'arxiu de música i pel·lícules d'internet. Personalment fa anys que no compro cap CD, i no precisament perquè em descarregui la música amb programes P2P, sinó perquè utilitzo un servei al qual us convido a registrar-vos si encara no hi sou: Spotify.


Pels que no el conegueu, Spotify és un servei d'streaming de música per internet. Al ser les mateixes productores o artistes els que publiquen la música, fa que la qualitat sigui sempre molt bona, i evita, per exemple, els duplicats d'una cançó. La plataforma es finança a través de la publicitat que posa entre les cançons, o de serveis de pagament, que a més de permetre escoltar la música sense falques, afegeix altres opcions com l'accés des de dispositius mòbils o la sincronització de les pistes que volguem per poder-les escoltar sense tenir connexió a internet.

Un altre problema que tenim, i del qual podríem obrir un altre debat, és les eines que calen perquè plataformes i serveis d'streaming de continguts com Spotify, i el seus homònims en imatge i vídeo, puguin funcionar: l'accés a la xarxa. Comença a ser hora de que tots plegats lluitem per una xarxa de qualitat, ja que ara per ara és invible que, per exemple, una plataforma d'accés a vídeos d'alta-definició en temps real.

I sobretot, el que cal és que la gent que intenta regular totes aquestes coses generi i participi d'un autèntic debat entre totes les parts. Les imposicions mai són bones i en un camp lliure com és internet, m'atreviria a dir que de fet no tenen sentit. Estem vivint un canvi brutal pel que fa als hàbits de consum, i és un canvi que hem de fer entre tots.