Avui us parlo sobre mi. Perquè n'estic fart. Avui estic molt fart (que no cansat) de ser com sóc. Perquè sempre rebem els mateixos, sempre. Sempre rebem els que posem la sinceritat per davant, els que posem el cor. Els que ho donem tot per estar el millor possible. I n'estic fart de rebre. Fart de que estar màgicament bé comporti estar horrorosament malament després. Fart de que les posicions sentimentals siguin tant contraposades!
Deu ser intrínsec a la psicologia del nostre tipus de persones? No ho sé (psicòlegs (o no), responeu!). Suposo que la gent que no valora allò que té tampoc pateix quan ho perd. Però tots em coneixeu i sabeu que ho dono tot. Però collons quan les coses es giren em costa una barbaritat estar bé.
Però és normal que sortir d'una relació em costi quasi el mateix temps que ha durat la relació?? No fotem, que això és una tortura collons! Tinc la sensació de que és perquè perdem el control. Ens entreguem tant que estem amb algú que perdem els límits, i quan ens fotem la patacada, doncs és monumental, que voleu que us digui.
Però cada puta vegada que arribo a aquest punt concloc que si no actuem així durant la relació, ja podem plegar. Que si no actuem entregant el màxim i amb el cor per davant, no ens queda res. I au, tornem-hi. Patacada al canto. Mira que tot anava bé, tornava a estar bé, i tenia una mica de calma, doncs res, torna-hi: tristesa, rabia, tristesa de nou i serenor. Però els dos primers es fan eterns, de debò!
I llavors la gent ve amb idees del tipus "els homes sempre busqueu el mateix". Ja us ho explicaré, ja!
I llavors la gent ve amb idees del tipus "els homes sempre busqueu el mateix". Ja us ho explicaré, ja!
Avui un gran amic em parlava de saber conviure amb això, i portar el mal rollo de forma paral·lela a la resta de coses. Potser és la manera, us juro que intentaré aplicar-la, perquè si no aquí no hi ha qui visqui.
Perdoneu la tralla, i bona nit!
5 comentaris:
Si et serveix de consell, que no de consol, la clau està en adonar-te que un dia o altre deixes de patir i que aleshores la vida segueix. I que finalment acaba sent decisió teva que aquest moment arribi més aviat o més d'hora. És qüestió de pràctica, però al final s'aconsegueix.
Una abraçada, i a disposar!
Certament, quan penses que tot va be, arriba la patacada.... pero per aixo ens tens aqui!!! ;)
Anims Pau! Saps que sempre podem quedar per fer un cafe!! xD
Ui Pau, això de les relacions és tan complicat... I responent a la pregunta que feies, sí que crec que l'oblit (complet) d'una relació pot perfectament durar més que la relació en si. És molt dur, què t'he de dir? Però saps Pau? El meu alleugement és que el temps ho cura tot. Sembla un tòpic, però creu-me que no ho és. I no pateixis, perquè tens molta gent al costat. I també tens raó quan dius que hem de donar-ho tot en una relació, sinó no ho dones tot quan estimes de debò, quan representa que ho has de donar? El secret (gairebé impossible) és el després, és el donar-hi les voltes suficients. Més no.
Si necessites alguna cosa, ja saps on trobar-me!
Un petó Pau, i ànims que tu pots :D
certament, la resta de comentaris que t'han deixat... són suficients.
Pau, és primavera en el corte inglés!
Sí? doncs jo no estic d'acord!
Què en penses tu?
Pensa en què estàs fent, i reflexiona sobre això. Demà serà un altre dia? és clar!
Pel que vulgues tens el meu blog, i el meu usuari del Racó ;)
@Lluis: gràcies pel comentari. Si depen de mi intentarem que el sigui més aviat que no pas tard. Una abraçada!!
@Jerry: Ho sé, ja pots dir als del bar de la Guthemberg que comprin paquets industrials de cafe! ;)
@Andrea: No és un tòpic Andrea, segurament és la realitat. Però a vegades et fot massa bufetades...
@lenitiu: Al Corte Inglés no ho sé, però al meu campus avui ha arribat de ple :) jejejeje encantat de trobar-te, ens llegim!
I a tots gràcies pels comentaris,de debò!, sou sempre molt ben rebuts a Plutó :)
Publica un comentari a l'entrada