Pensar i parlar dels padrins, de Llardecans, fa venir olor de terra, amb les seves oliveres i els seus ametllers pels quals es van esforçar tant tota la vida. Fa venir també olor a bona cuina. La padrina sempre anava a la seva, i tot i dir-li que no calia, sempre feia menjar per un regiment quan anàvem al poble.
També fa venir, doncs, olor a panellets, a canelons, a torró i a codonyat. Per la oïda no arriben gaires inputs. Llardecans, amb poc més de 500 habitants és un poble on es viu amb molta tranquil·litat, només trencada per les Festa Major, als volts del 15 d'Agost, amb el ball d'orquestra com a activitat principal, alhora que ineludible! Encara em recorden, però, com des d'aquells temps, de ben petit, jo ja em quedava embadalit darrera aquelles gegants taules de so que diuen aquella gent. Segurament d'allà va sortir aquest ramalassu tècnic que tinc!
Llardecans recorda també a fred, a estufa de llenya. A "fer cagar lo tronc", i als "xiquets" que jugàvem al carrer sense cap mena de perill.
El padrí era un pou de ciència. Com tots els que portem els gens Ibars, mai sabia dir que no, i eren molts els que recorrien a la seva ajuda per allò més quotidià, i per allò que requeria una mica més d'enginy o de coneixements. Vivia al camp, i pel camp. De casa al Maset, i d'allà als Plans. Cuidant de les oliveres i dels ametllers com si fossin uns fills més. Interessat sempre per allò que feiem; amb ganes d'explicar i transmetre el seu coneixement, només igualables a les que tenia per escoltar-te i aprendre també de "aquestos bitxos raros que porteu a la orella", per exemple.
La padrina, sempre la més matinera, sempre anava a la seva, tot i que sempre per a servir als altres, treballant perquè mai faltés el millor plat a taula; pensant-hi doncs en el dia a dia, i en el més enllà, fent conserves de tot el que podia, i pensant ja en panellets tot just entrar al setembre!
Com la majoria de la gent de la terra, els padrins eren gent senzilla, amable, treballadora i oberta als veïns i familiars. Estimada pels més propers i coneguda per pràcticament tot el poble.
Des de dimecres passat, els dos padrins de Can Panxó reposen junts al cementiri de Llardecans. Els dos van marxar, com si fos un acte voluntari, sense donar gens de feina; sense poder superar aquell mal que els havia dut a l'hospital tot just pocs dies abans.
Del padrí ja fa 8 anys, però ara la mort de la padrina, i la sensació de que ja no tenim entre nosaltres ni els avis ni els padrins, fa que perdis una capa de maduresa personal, i que tinguis un moment de reflexió per recordar tot el que els avis et donen, sempre sense reclamar res a canvi. Només estima.
I com si fos ella la que manava a la radio, generava un moment màgic quan feia sonar aquesta cançó just quan marxava de la UAB cap a Sant Feliu després de rebre la notícia. Us la deixo, que com diu,
Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí
De vida només n'hi ha una
