Àngels i dimonis

Tot i que ho puguis semblar, no em refereixo a la novel·la de Dan Brown. Avui vull parlar-vos d'aquells àngels i dimonis que portem cadascú a dins; i és que ahir al vespre van passar dues situacions en les què apareixen aquests "angelets" i "dimoniets" personals.

Pujant de Caldes cap a Sant Feliu, just abans de l'entrada del Remei, veig que el cotxe de davant fa una maniobra estranya. Després veig que era per esquivar un altre vehicle que estava arrambat contra la tanca de protecció, a una zona on no hi ha pràcticament voral, i no se'l veia perquè estava a les fosques, en una situació força perillosa. Al passar-lo, veig pel restrovisor que intenta arrancar, però els llums se li apaguen.

Llavors aparèixen els angelets a sobre el cap, com en els dibuixos de quan erem petits. L'angelet diu que facis un canvi de sentit i vagis a ajudar-los. El dimoniet diu que passis de llarg que ja s'ho faran. Però com hauria de passar més sovint, guanya l'angelet bo. Giro a la Font del Enamorats i vaig cap avall. El cotxe encara és allà i no ha sortit ningú del vehicle. Torno a girar a l'entrada del cementiri i encaro cap amunt.

Em situo darrera del vehicle amb els 4 intermitents, per senyalitzar als cotxes que passen. Del vehicle baixa un home gran, d'uns 80 anys, que m'explica que el cotxe no li funciona. Li pregunto si vol que fem un pont a la bateira mb les meves pinces, però diu que no, que no és només això el que li falla. M'ofereixo per dur-lo a casa, però m'explica que va amb una senyora de 97 anys, que venen de la residència i que no pot baixar perquè el cotxe està totalment encastat contra la tanca de la carretera. Li pregunto si té telèfon i em diu que no. Li deixo el meu perquè truqui a dos telèfons fixes que malauradament no responen.

Finalment aviso al 112, i m'espero a que arribin els mossos per ajudar-lo. Mentre esperem, entre els dos cotxes, l'home em diu que no li havia passat mai això. I jo li dic, que els cotxes sempre poden fallar. I em diu, no, em refereia al fet que algú parés a ajudar-me!

I jo li contesto que per sort, encara quedem gent que fem el que voldriem que ens féssin a nosaltres en una situació semblant. En uns 5 minuts arriben 3 cotxes de mossos que tallen la C-59 en un primer moment per precaució, ens pregunten que passa, i es disposen a organitzar la zona. Em despedeixo de l'home, que em dóna les gràcies i em pregunta el nom.

Més tard, quan arribo a casa, la mare em diu que quan ha pujat ella encara hi havia la grua amb policies a la zona. Era ja una hora més tard. Un bon percal. Espero que tot i que tard, tot acabés bé.

Però la nit no acaba aquí, perquè més enllà de les 12 de la nit, en Ton m'envia un missatge, que "per enveja" ;) de mi, ha parat a ajudar una dona que s'ha menjat un senglar i té el morro del cotxe totalment xafat, i els nervis pels núvols, doncs tot i que en aquest cas tenia telèfon, no ha sigut capaç de trucar als equips d'emergència. Després de trucar ell a la policia local i abans que arribin els atestats marxa quan ja tot està més controlat.

Avui faig una reflexió i una aposta per aquests petits angelets que tots portem dins. El deure de prestar auxili (el deure que, per raons d’humanitat, de parentiu, d’interès públic, etc, és imposat per la llei obligant unes persones o entitats a ajudar-ne, assistir-ne o socórrer-ne d’altres, especialment en situacions excepcionals.)

Hauriem de deixar que els angelets "guanyessin" la nostra batalla mental; en aquest maleït món, les coses aniríen molt millor.