Tots tenim dret a renéixer, a una segona oportunitat. Sobretot si, a la pràctica, esdevé una "primera oportunitat". Avui us acosto una petit animal que de tant bon cor que tenia, és estrany inclús definir-lo així.
En Nap era un beagle que havia estat molt temps en una empresa que feia proves mèdiques en animals. No toca ara ni aquí entrar en aquest debat, però segur que les condicions que tenia allà no eren les millors. Un bon dia, va anar a parar a les mans de la Marta i en Gerard, que a més, s'havien fet càrrec de la Masia de Can Bosch de Gallifa, recuperant els camps, i portant allà el seu petit-gran projecte de La Catxaruda.
Aviat es va convertir en el "rei del mambo" i en una de les ànimes de la casa, tot i que allà amb tant d'animal no s'és mai protagonista de res, ell es va fer el seu espai. I se'l va fer també dins nostre amb una facilitat sorprenent. Sempre dòcil (mentre les oques no li toquessin gaire la moral), sempre afectuós, era el primer de rebre't i l'últim de despedir-te.
El més important, però no és el que ens va donar, sinó la segona oportunitat que va tenir a Gallifa. Va poder viure amb total llibertat i amb persones que el van cuidar com a ningú. Veure com de debò estava en un entorn envejable, amb els altres animals de la Masia ha sigut molt bonic. La setmana passada es va posar malalt, i la malaltia ha anat tant ràpid que ha set impossible fer-hi res.
Estem tristos, però alhora estem contents. Tristos perquè no el veurem més, però contents el record que tenim d'ell és immensament positiu. Hi ha gent que té un cor immens. I la segona vida que van donar a aquest animal la Marta i el Gerard té un valor incalculable.
2 comentaris:
Pau, m'encanta el teu escrit. Jo vaig tenir la sort de conèixer el nostre Napitu i la seva família. Són del milloret que hi ha i per mí la Martona és molt especial. Estem dessolats amb això que els ha passat i no hi ha consol i tampoc hi ha dret. el que ens queda és pensar el que tu dius, que ha sigut un gosset que ha conegut la felicitat amb majúscules i amb això ens hem de quedar. Una abraçada
Gràcies Pau ,un escrit molt emotiu per tots els que hem conegut a en Nap . Encara em sembla que el sento ,al vespre, bordave espantant els senglars .
Publica un comentari a l'entrada